Ara que encara estem lluny dels Nadals, i que la publicitat de moment no ens bombardeja , és una bona ocasió per reflexionar del perquè de la figura del Pare Noel. Una figura que cada vegada està més present entre nosaltres.
Eric R. Wolf en un article sobre Santa Claus, (aquí li diem el Pare Noel) es qüestiona com podem entendre la figura del Pare Noel en la nostra societat. En una societat basada en l’exercici racional de la ciència i la tecnologia, dedicada a la producció massiva de béns, com hi pot tenir cabuda aquest figura?
Segons diu Wolf, el Pare Noel (Santa Claus) és una figura completament mítica, inventada pels adults, amb una imatge d’avi simpàtic, que representa la bona vida, l’abundància i la riquesa, que es dedica a repartir als nens joguines que provenen del seu taller màgic.
En la nostra societat, el món dels adults està basat en la competició interpersonal, els que tenen més èxits guanyen béns i poder, cosa que no passa en el món del Pare Noel : Si en l’economia real opera el principi de “a cada un segons la seva riquesa”, en l’economia del Pare Noel les regles s’inverteixen , “cada un rep segons les seves necessitats”.
Per tant l’explicació segons ell, és que el Pare Noel forma part d’un complex ideològic entre les relacions dels adults i els nens, perquè, encara que es vol que els nens creixin en molts sentits, els pares, i la societat en general, impedeixen que entrin en el mon real dels adults.
Els pares són els que obliguen als nens a creure en el Pare Noel, necessiten oferir-los regals cars per tal de provar-se a si mateixos la seva pròpia vàlua. Els adults somien amb una infància perduda, una edat daurada que només poden trobar per regressió. Quant més temps mantinguin aquesta creença que els nens son “feliços”, més temps els adults es podran convèncer a sí mateixos que també ells van ser feliços.
Què us sembla? obrim aquest debat per si voleu opinar en el fòrum de la pàgina web de Psico-Ajuda.
Referència : E. R. Wolf, Santa Claus: Notes on a Collective Representation. En R.A. Manners (ed.) process and pattern in culture: Enssays in Honor of Julian H. Steward. Chicago 1964, Aldine Pub. Co.
La meva professora de pràctiques de la UNED ens va recomanar aquest vídeo “El uno por ciento, esquizofrenia 2006″que penjo a continuació. està estructurat en diferents parts, però al llarg de tot el vídeo van apareixent els afectats pel trastorn de l’esquizofrènia que expliquen el seu cas, els psiquiatres (bàsicament són psiquiatres i algun psicòleg), els familiars etc.
És molt interessant, ens ensenya el punt de vista dels testimonis que demostren tenir una gran humanitat, són persones que superen en mols casos a aquelles que es consideren “normals”, persones que, per la seva situació i per intentar explicar-se a elles mateixes el que els hi passa, han hagut de desenvolupar una capacitat de reflexió i d’humanitat extrema.
El trastorn de l’esquizofrènia es caracteritza per una sèrie de símptomes psicòtics (idees delirants, al·lucinacions , pensaments i llenguatge desorganitzat, comportament extravagant o violent, etc.) i símptomes negatius (aixafament, apatia, moviments més lents, pobres de llenguatge etc.). Es produeix un aïllament social, atacs d’ira, perdua d’interès, etc
La relació que tenen amb el món, amb la societat en general es d’incompresió, sempre se’ls ha considerat “bojos” i “violents”. En el vídeo també s’explica que estadísticament els malalts amb esquizofrènia son menys agressius que la població en general.
La situació que viuen les famílies que envolten aquests malalts, i les pors que tenen els mateixos afectats, por a fer mal als altres, a no controlar la situació (en aquest cas seria bo reflexionar i adonar-nos que quan un esquizofrènic pateix un brot psicòtic, el que està sentint en aquell moment es bàsicament por).
Per últim, també no voldria deixar de comentar un altre aspecte que també cal que s’analitzi amb detall, pel que fa al tractament que reben: Per problemes econòmics de la nostra societat ens limitem a donar medicaments a aquests malalts sense moltes vegades rebre una teràpia que encara que més lenta, pot arribar a ajudar-los a reconduir les seves crisis. Es mostra en aquest vídeo la confrontació entre psiquiatres i psicòlegs en el tipus de tractament més idoni per aquestes situacions.
Acabo dient que em sorprèn que davant de fets palpables com son els resultats obtinguts dels diferents tractaments, interessos de tipus econòmic marquin el camí a seguir, encara que se sàpiga que no es el millor pel malalt.
Molts científics estan investigant sobre l’estadi inicial del nen pel que fa al món perceptiu. Actualment hi ha moltes postures: És una qüestió de propietats genètiques ja preestablertes o hi ha una interacció entre el que és innat i el que s’aprèn? Les dades actuals donen la visió d’un nadó molt més actiu del que es pensava fins ara.
Comentarem aquí una de les investigacions que van fer Eleanor Gibson i Richard Walk sobre la percepció de la profunditat en l’anomenat “precipici visual” : van construir una espècies de llitera de dos pisos (vegeu el dibuix de l’esquerra). consta d’una taula amb una coberta de vidre gruixut vorejat per una barana perquè el nen posat a sobre no pogués caure. La meitat de la superfície té un dibuix com d’un tauler d’escacs, igual com el terra del pis de baix, l’altra meitat és transparent. Això produeix un efecte com si la taula acabés a la meitat de la superfície i després seguís un precipici.
La teoria d’ells era que si un nen podia percebre la profunditat no s’aventuraria a gatejar per sobre del vidre transparent (vegeu el dibuix de la dreta). L’experiment es va fer amb 36 nens de 6 mesos i mig a 14 mesos, i d’aquests només 3 es van atrevir a gatejar per sobre de la part transparent. Així mateix també ho van provar amb altres espècies, la qual cosa els va portar a afirmar que els nens perceben la profunditat, es a dir que la percepció de la profunditat podria està programada genèticament en diferents espècies animals.
Hi ha diferències a l’hora de processar la informació cosa que fa que ens enfrontem de diferent manera davant dels problemes : Es diu que la personalitat de cadascú influeix en la nostra percepció.
Un dels estils cognitius diferents es el que s’anomena dependència o independència de camp, es a dir la tendència a percebre les situacions d’una manera global (dependència de camp) o la capacitat de discriminar les parts o elements del tot (independència de camp). En aquest dibuix, hi ha qui veu el dibuix globalment i d’altres que son capaços de forma ràpida de trobar les figures en el paisatge.
Això té unes implicacions educatives:
-Referent a les relacions interpersonals (les persones amb dependència de camp tenen més orientació social, i estan més inclinades a la interacció amb els altres. Per contra els independents de camp son més autònoms, els hi agrada el treball individual, amb molta iniciativa però sense deixar-se influir massa pels altres
- Referent a les preferències intel.lectuals els depenents de camp s’inclinen més cap a les ciències socials i les humanitats. Els independents de camp rendeixen millor en les feines analítiques, com la física, biologia, matemàtiques, etc.
Això però s’ha de considerar dintre del context, es a dir, que es rep també influencia de pares a fills en el desenvolupament de la dependència-independència de camp : al pressionar als nens al cumpliment de les normes externes durant el seu creixement repercuteix a que no es desenvolupi un jo diferenciat del dels altres, i per contra les mares dels nens que son dependents de camp solen ser més arbitràries i impulsives cosa que impedeix al nen l’establiment d’uns criteris coherents i estables.
Incident de Kitty Genovese: A finals dels anys seixanta una dona jove va ser brutalment assassinada quan tornava a casa en un barri de Nova York. Mentre un sol home atacava i apunyalava a Kitty Genovese durant uns quaranta-cinc minuts, va haver 38 testimonis que van presenciar l’incident des del començament fins al final sense fer res. Els testimonis no eren psicòpates ni sàdics que gaudissin amb el sofriment dels altres, eren persones normals, veïns de la dona. Només un d’ells al cap de mitja hora va trucar a la policia.
Explicació:
Els psicòlegs socials van analitzar el perquè tots aquests testimonis no van ajudar. Van arribar a la conclusió que si no era per causes de la personalitat (que ja hem dit que no), era per variables de la situació i com les interpretem quan ens troben en elles.
Un dels factor que influeix en donar la teva ajuda es la quantitat d’observadors, com més gent hi ha observant la situació menys ajuda rebrà l’afectat. A aquest efecte es diu “efecte de l’espectador” un procés de decisió que es produeix a la ment de l’individu i que fa que ajudi o no ajudi. Quan hi ha més d’un observador es produeix una difusió de la responsabilitat (cap d’ells se’n sent responsable).
Segons Latané i Darley (1970) diuen que hi ha 5 passos consecutius, i que cada un desemboca o be en el següent o be cap a la no intervenció depenent del que decideixi en cada cas :
L’individu es troba davant de la situació:
S’adona que el que passa es alguna cosa anormal? (Si és que no l’individu no actuarà. Si es que sí continuarà en el punt 2).
Ho interpreta com una emergència ? (Si és que no l’individu no actuarà. Si és que sí, continuarà en el punt 3).
Assumeix la responsabilitat d’intervenir? (Si és que no l’individu no actuarà. Si és que sí continuarà en el punt 4).
Es considera capacitat per ajudar? (Si és que no l’individu no actuarà. Si és que si continuarà en el punt 5)
Pren la decisió d’intervenir.
Font : Psicologia social-Uned (J. Francisco Moral y C. Huici ) (M. Moya, E. Gaviria, M. López-Sáez, E. Noúvilas)
Acabem de fer canvis en el diseny de la plantilla del bloc de Psico-Ajuda. Encara que el bloc té personalitat pròpia, la nostra intenció és que sigui una eina unida a la web de Psico-Ajuda.cat
Cas:
L’Aleix fa més d’un any que està molt trist, és professor d’un institut i gairebé res l’interessa. Tot li va començar quan va trencar amb la seva parella, relació segons ell que era perfecta, des de llavors ja no és el mateix, de tant en tant plora, sobre tot quan experimenta la sensació d’haver-la perdut per sempre. Dorm molt, té la sensació que ja no pot esperar res de la vida, té pensaments sobre la mort, quan va a dormir espera no despertar-se mai més. Ha perdut la majoria de les aficions. S’ha aïllat dels seus amics reduint la seva vida social.
Possible solució:
No he posat edat a l’Aleix, encara que li podríem posar prop dels 30 anys, aquest estat d’ànim es pot donar a moltes edats i amb moltes intensitats. Evidentment el que hauria de fer l’Aleix o algú que estigui en aquesta situació es adreçar-se a un professional.
De totes maneres exposaré alguns aspectes que podeu anar treballant si la vostra situació encara no és tant preocupant:
Millora de l’estat d’ànim : ho aconseguireu distraient-vos i estant en situacions que provoquin emocions positives i benestants. Has de fixar-te en aspectes diferents a allò que normalment et fixaves. Quan notis alguna sensació positiva (per exemple acariciar el teu gos) t’has de centrar en aquesta sensació, i procurar mantenir-la el màxim temps possible (és una manera d’anar recuperant la sensibilitat cap a les coses positives). Un altre sistema es imaginar una situació en el futur que et provoqui benestar (per exemple imaginar que prepares un viatge). Aquesta situació la pots anar imaginant, ajuda a augmentar la sensibilitat als estímuls positius, de vegades, però, això es difícil, llavors el que es pot fer és obligar-te a que cada vegada que facis alguna cosa (per exemple mirar el rellotge) ha de pensar amb la situació que t’has imaginat (preparar el viatge).
Augmentar la teva activitat : has d’aconseguir fer aquelles activitats que ja feies abans, d’autoneteja relacionades amb la feina, amb les aficions etc. S’ha d’anar fent lentament i no voler fer-ho tot de cop. Apunta tot el que has deixat de fer i comença molt a poc a poc. Primer per exemple obliga’t a endreçar la teva habitació durant 2 minuts cada dia. I així anar augmentant progressivament.
Practica la relaxació (et pot ajudar per l’activació fisiològica, les alteracions de la son, etc).
Pel que fa a l’alimentació, molt provable que hagis baixat el pes, i moltes vegades et deus sentir molt dèbil, pots prendre’t un got d’aigua amb sucre que ajuda ràpidament. Però el que has de fer és establir unes pautes per a les menjades.
Tot això que s’ha exposat es difícil fer-ho un mateix, cal que si es pot aneu a un psicòleg, us marcarà les pautes per ajudar-vos.
Hem obert aquest tema al forum de psico-ajuda.cat, per si hi voleu dir alguna cosa
Els experts en publicitat es dediquen a buscar les maneres per convèncer als altres i com aconseguir que arribin a fer el que ells volen. En psicologia social s’analitzen aquestes tècniques. Hi ha sis principis d’influència : reciprocitat (tractem a la gent segons ella ens tracta), que el producte sigui escàs (es valora més), validació social (tendència a actuar com els altres), autoritat (ens sentim que tenim l’obligació d’obeir al que mana), simpatia (fem el que vol la gent que estimem) i coherència (volem que les nostres accions siguin coherents amb allò que hem fet anteriorment).
Comentarem ara les tres tècniques principals que es basen en els principis psicològics del compromís i la coherència per aconseguir l’acceptació :
-Tècnica del “peu a la porta” : Exemple : es demana a un barri alt de la ciutat que deixin col·locar a la porta de cada casa un cartell de 8 cm. que posa “al volant sigues prudent”. La majoria diu que sí. Al cap de dues setmanes es demana que deixin col·locar un gran cartell molt cridaner i poc estètic sobre el mateix tema. La majoria de gent també accedeix. Per què? Els experts diuen que les persones que han cedit, es veuen com posseïdores d’aquesta “idea”, com si elles compartissin el que posa en el cartell i es veiessin en l’obligació de continuar fent propaganda.
-”Legitimació de favors insignificants” : Exemple : es demana un euro (una quantitat ridícula) per una ajuda benèfica com si aquesta aportació fos importantíssima. La persona acaba donant més diners que els que li demanen (estan treballant l’autoconcepte que té la persona que es sentirà com un “garrepa” si no accedeix a la petició que li fan).
-Tècnica de “la bola baixa” : Exemple : Una agència de viatges t’ofereix un viatge de 15 dies al Carib tot pagat per 300,00 euros. Tu no tenies pensat anar al Carib, però veus l’oferta i la trobes tant bona que abans d’anar a l’agència a contractar el viatge comences a lligar tots els teus plans per mirar si el podràs fer, un cop decidit vas a l’agència, el treballador t’ensenya l’hotel, el lloc etc. Un cop decideixes que acceptes, llavors no pot ser, t’has d’allotjar en un altra hotel, a 60 km de la platja, etc. Al final contractes un viatge al Carib per 800,00 euros. L’explicació és que encara que “una bola baixa” destrossi la base del que volem fer, és molt difícil que canviem d’opinió.
Molts estudis han comprovat l’eficàcia d’aquestes tècniques.
Ara quan aneu a comprar alguna cosa, ja podeu pensar quina tècnica estan utilitzant amb vosaltres i si us convé deixar-vos influir.
Bibliografia : Psicologia social-Uned (J. Francisco Moral y C. Huici ) (M. Moya, E. Gaviria, M. López-Sáez, E. Noúvilas)
Avui es el dia que molts blocaires de tot el mon ens hem posat d’acord per enfocar el nostre post cap al medi ambient. S’ha organitzar des de la pàgina blogactionday . És per això que des d’aquest modest bloc parlarem de com ens afecten els canvis de temperatura a nosaltres, a la nostra salut, i per tant al nostre estat d’ànim.
Les variacions de temperatura afecten al comportament de l’home. Hi ha uns vectors ambientals que afecten a la salut i al comportament: el soroll i les vibracions, la contaminació, les radiacions i ionització de l’aire, i la temperatura i condicions atmosfèriques.
Ens centrarem aquí en com afecten les variacions de la temperatura ambiental i la percepció que en tenim. Aquesta percepció està en funció de la temperatura real, del moviment de l’aire, la humitat, l’estat fisiològic del nostre organisme, el tipus d’alimentació i el tipus d’activitat que estem realitzant en aquell moment.
Ja al 1833 el sociòleg Quételet va formular la “llei tèrmica de la delinqüència” segons la qual els delictes violents son més provables en els períodes de forta calor. En altres estudis s’ha comprovat la temperatura mitjana de moltes ciutat i la influència directa i lineal que hi ha en l’augment de la temperatura i els disturbis que es produeixen a la ciutat.
Al 1972, però Barón va exposar la relació de U invertida entre calor i agressió (la calor produeix un efecte negatiu a la persona, a més calor més efecte negatiu i per tant es produeix un augment de l’agressió, però només si la intensitat d’aquest efecte no sobrepassa certs límits, una intensitat extrema de calor i per conseqüent d’efecte negatiu pot provocar la fugida)
Aquests estudis son útils per veure els efectes que provoquen els canvis de temperatura en les persones, però el que s’hauria d’intentar es que aquests canvis no es produïssin. Evidentment, hi ha moments que son inevitables, dintre del procés natural, però en el que s’ha de treballar és en que la mà de l’home no acceleri aquests canvis en els cicles biològics que estan en marxa.
Aquest dia escoltava al programa de radio “Prohibit als pares” una intervenció d’una noia de 15 anys que explicava que havia trobat a la seva parella amb la seva germana de 17. La qüestió no hagués passat d’aquí (situació que per ella mateixa ja es bastant forta), sinó que, en el programa van parlar per telèfon tant amb el noi com amb la germana de 17 anys, demostrant, aquesta, la poca importància que li donava al fet d’haver pres la parella a la seva germana (de la postura del noi, no cal ni parlar-ne).
Això m’ha decidit a comentar el que ja fa temps està dient Eduard Punset, i molts d’altres: s’ha de promoure l’ensenyament de l’educació emocional a les escoles.
Així mateix en el llibre “Llibertat emocional” de Ferran Salmurri exposa que la societat està patint molts canvis i que els coneixements, valors i actituds de que disposem actualment, no segueixen una evolució paral·lela. Que els problemes psicològics de la població, augmenten i sobretot entre els joves i els adolescents. Que tots disposem dins nostre de possibilitats de canvi, d’aprenentatge, d’entrenament i de millora.
L’educació emocional té com a objectiu, donar a l’individu recursos i estratègies que li permetin tenir un major control de la pressió, tant interna com externa, i evitar d’aquesta manera que es tradueixi en estrès : disposar d’una major autoestima, d’un bon autocontrol, tant de la conducta com de les emocions, d’un pensament positiu i d’unes relacions interpersonals adequades.
Referent a l’exemple que he posat a dalt, vull suposar que si aquesta noia de 17 anys hagués après o exercitat una mica d’empatia (comprendre i tenir en compte els sentiments de la seva germana de 15) no hagués arribat fins a aquest punt, o si més no, hagués pogut exposar-li, abans de res, el perquè volia sortir amb el mateix noi.
Tal com comenta Ferran Salmurri es tracta d’iniciar un aprenentatge i un entrenament a l’escola amb dues finalitat, la prevenció i la millora de l’educació emocional i de la salut psicològica.
Eric R. Wolf en un article sobre Santa Claus, (aquí li diem el Pare Noel) es qüestiona com podem entendre la figura del Pare Noel en la nostra societat. En una societat basada en l’exercici racional de la ciència i la tecnologia, dedicada a la producció massiva de béns, com hi pot tenir cabuda aquest figura?
