Us heu fet la pregunta de com pot ser que persones que durant tota la vida han estat cultivant la seva ment (amb la lectura, l’escriptura, portant la comptabilitat d’una empresa, etc.) puguin agafar aquesta malaltia que la rumorologia l’atribueix a no utilitzar el cervell?
L’Alzeimer és una malaltia neurodegenerativa del sistema nerviós central. Hi ha una acumulació de nombroses plaques de material proteínics en el cervell que van augmentant, incrementant el deteriorament fins a provocar la mort de la persona.
Segons un estudi científic fet pel Dr. Charles Hall, de la Facultat de Medicina Albert Einstein (EEUU), per cada any d’educació formal els símptomes de l’Alzhèimer es retarden una mitja de 2,5 mesos, però, que un cop es presenten, els subjectes més educats pateixen un deteriorament d’un 4% més ràpid per cada any addicional d’educació, es a dir, si una persona ha de patir una demència, sigui l’alzheimer o vascular, en les persones més instruïdes, apareix més tard, però un cop ho fa, ho fa més acceleradament.
Hall diu, que el nivell d’estudis no és un escut protector a llarg termini. Confirmen que els símptomes tarden a aparèixer en les persones més formades i instruïdes, però quan es manifesta la malaltia, la seva progressió es molt més ràpida.
L’estudi va ensenyar que una persona amb 16 anys de formació educativa experimentava una caiguda mental d’un 50% més ràpida que un altre que només hagués anat a l’escola durant 4 anys. Aquesta velocitat de caiguda podria explicar-se per l’habilitat que tenen les persones cultes per mantenir les funcions cerebrals a pesar dels danys que hagin patit. Les proves de memòria van mostrar que la pèrdua accelerada de memòria en aquelles persones més cultivades arriba quatre anys després del diagnòstic de la demència, en comparació amb els 5,5 anys que transcorren en les persones amb un menor grau d’educació.
L’explicació seria que quan la memòria comença a perdre’s, el deteriorament cognitiu avança ràpidament i arriba a un punt en el qual la situació es igual que amb les persones menys educades.
Hall assegura que l’estudi no hauria de conduir a la falsa creença de que tenir més educació ajuda a eludir la demència característic del mal d’Alzheimer, no es dolent tenir més instrucció, el que va be perquè es guanyen 2 0 3 anys sense simptomes de la malaltia. Altres estudis defensen que un nivell alt d’escolarització es un factor protector., i un augment de recursos i estratègies per resoldre problemes i reduir riscos de demència.
Consultant la pàgina Anfrix he descobert l’Experiment Kellogg que m’ha semblat molt curiós : El Dr. Winthrop N.l Kellogg psicòleg de la Universitat de Colúmbia i professor de la Universitat d’Indiana va introduir una ximpanzé “Gua” de 7 mesos a casa seva perquè convisqués amb el seu fill “Donald” de 10 mesos. Volia comparar científicament l’evolució de les dues criatures en la seva pròpia casa.
Pretenia saber que separava a l’humà de l’animal, per això va agafar la ximpanzé i el seu fill i els va fer conviure com a germans, els va tractar de la mateixa manera, els vestia igual, amb la mateixa roba, amb les mateixes joguines i eines, per observar i estudiar l’evolució i aprenentatge de tots dos en un mateix entorn.
El professor Kellogg volia saber en quin moment es trencaria la similitud i es separarien l’humà de l’animal. Podeu veure l’experiment en els tres vídeos de Youtube.
El que va ser més sorprenent van ser els resultats que va obtenir, va resultar que Gua, la ximpanzé va aprendre més ràpidament que el seu fill, va deixar de fer-se pipí, va començar a menjar amb cullera abans que en Donald. Al mateix temps i contràriament al que s’esperava, no va ser la Gua la que es va humanitzar, sinó que va ser en Donald el que va començar a desenvolupar conductes de ximpanzé : fins i tot emetia lladrucs, estava en ple procés d’animalització imitant el patró característic d’aquests simis, molt de retard en l’adquisició del llenguatge,etc.. Un cop Kellogg els va separar, el nen va continuar mantenint algunes de les conductes apreses amb el ximpanzé fins anys més tard.
Cal comentar que es desconeix la validesa científica d’aquest experiment, però sembla que una cosa es certa, i és que els nadons aprenen moltes de les seves conductes a ben curtes edats, i que després modificar-les es molt difícil.
En una conferència sobre conductes antisocials al volant, que va fer al professor Luis Rojas Marcos, psiquiatra de la Universitat de Nova York, va afirma que hi ha persones que utilitzen el cotxe com una arma.
En una entrevista al diari El Pais i comentant aquesta conferència, explica que la majoria de persones no son agressives, però la violència és una realitat, hi ha una minoria que utilitza el cotxe com una arma. Consideren que el cotxe és una extensió del seu jo i qualsevol provocació se la prenen com alguna cosa personal A més a més utilitzen el seu cotxe com el seu símbol de poder, de masculinitat (per exemple, quan es compren un descapotable per seduir).
Explica que hi ha un component de competitivitat més freqüent en els homes que en les dones, que aquestes, també ho son però no tant, Que la nostra cultura glorifica la competitivitat i el poder especialment en els homes.
Segons diu la violència s’aprèn igual que els seus antídots (la compassió, la solidaritat i l’altruisme) i es desenvolupen entre els 12 o 13 primer anys de vida. Pel que fa a la conducció, proposa que s’hauria d’ensenyar educació vial des de ben joves.
Un cop explicada l’entrevista voldria proposar-vos analitzar si realment penseu que és exactament aquest sentiment “masclista” o més el sentiment de “poder”, de competitivitat. Tant les dones com els homes podem, en un moment donat, utilitzar el cotxe com una arma. Els homes més contra els mateixos homes, i les dones contra las mateixes dones. I si no, vosaltres dones, penseu si mai us heu trobat davant d’una altra dona que no us deixa entrar (per exemple en un carril) només per demostrar més poder i rivalitat.
Si voleu comentar s’ha obert un un fil al fòrum de psico-ajuda.
Segons un article que va sortir publicat a Europa press la meitat dels homes entre 45 i 75 anys tenen els nivells de testosterona (l’hormona sexual masculina) per sota del nivell normal.
A més a més el President de l’Associació espanyola d’Andrologia, Jordi Cortada, va augurar que en els propers anys tres de cada quatre homes menors de 80 anys patiran el Síndrome per Dèficit de Testosterona.
Ets un d’aquests afectats? Doncs això t’interessa:
Aquest Síndrome es manifesta amb cansament, acalorament, depressió, irritabilitat, trastons de la son, disminució del desig sexual i la funció erèctil, reducció de la força muscular i augment de la grassa corporal.
Explica que quan aquests símptomes son lleus no es va al metge perquè es pensa que no és res important, en d’altres casos es pot associar a altres patologies, per la qual cosa l’única manera de saber si existeix aquest manca de testosterona és fent un test de nivells.
Existeix un problema cultural per a la identificació d’aquest síndrome, donat que molts dels símptomes es consideren normals per l’edat i no com a resultat d’una afecció. La qüestió està en concienciar-se que la importància de la manca de testosterona pot provocar efectes a la qualitat de vida fins arribar a patologies greus com la diabetis melillus tipus II, augment de riscos de partir malalties cardiovasculars, etc.
El tractament consisteix a administrar testosterona a l’afectat, cosa que provoca que al cap de dos mesos els nivells de testosterona comença a normalitzar-se i els símptomes a desaparèixer, retornant al pacient la seva qualitat de vida.
Com a conclusió diu, però, que no s’ha d’equiparar a la menopausa de les dones, donat que aquestes deixen de segregar hormones, en canvi els homes, un cop tractat poden continuar produint-ne, encara que en menor quantitat.
Dies enrere va sortir un article on es comentava que Catalunya estem a la cua d’Espanya i de la UE en la qualitat del sistema educatiu. Un altre dia, en el programa “No em ratllis!” de TV3 van preguntar a uns nens que tenien entre 6 i 11 anys on estava situada Catalunya dins de la península ibèrica i cap dels que van aparèixer ho sabia.
Sembla doncs que alguna cosa no funciona en l’actual sistema educatiu, però estàs segur que quan tu estudiaves s’aprenia molt més que ara? Al final d’aquest post hi ha un petit joc que et farà veure el nivell que tens actualment de geografia.
Pel que fa a l’aprenentatge de la història moltes vegades no es té en compte la complexitat d’aquesta disciplina. El seu aprenentatge implica que l’estudiant agafi diferents conceptes socials i històrics per la qual cosa ha d’utilitzar una perspectiva intertextual semblant a l”hipertext” com a capacitat de comprendre i integrar informació procedent de diferents tipus de text.
L’alumne ha d’entendre i extreure coneixement dels llibres de text, ha d’integrar d’una forma activa els nous coneixements amb els seus coneixements previs, construir una representació mental complexa, etc. etc. Per la qual cosa, si no hi ha un bon aprenentatge és difícil que s’arribi a aprendre correctament.
Vosaltres, heu adquirit correctament aquest coneixement? Segur que no us limitàveu a estudiar la lliçó d’història que preguntaven en aquell moment independentment de la relació que això podia tenir amb la geografia, la literatura, l’evolució econòmica, etc. etc.?
Doncs us poso aquest petit joc perquè us adoneu del vostre nivell de geografia. Potser després de fer-lo no trovareu tan escandaloses les respostes que van donar aquells nens al programa.
Sabies que les mosques tenen la capacitat d’aprendre? En un article publicat pel Sr. Fernando Blanco on parlava d’un estudi del Dr. Martín Heisenberg les mosques també aprenen.
La mosca de la fruita no té un cicle vital de gaire durada (no viu gaire més d’una setmana en estat salvatge) cosa que permet estudiar diferents fenòmens com l’aprenentatge des d’una basant genètica o bioquímica amb gran llibertat d’acció, cosa pràcticament impensable amb altres espècies més complexes.
La qüestió està en com es podrà investigar sobre l’aprenentatge en unes criatures tan estranyes per nosaltres? Es relativament fàcil ensenyar a una rata de laboratori pressionar una palanca per a que aconsegueixi menjar, però a unes mosques?.
El Dr. Martín Heisenberg va idear un original sistema que es pot anomenar “simulador de vol”. La mosca està lligada amb un fil molt prim de cobre connectat a un sensor que pot detectar torsions del fil, així quan la mosca en suspensió vola en una direcció determinada i canvia de direcció, la torsió del fil la delatarà. Hi ha una pantalla que anirà canviant per donar a la mosca una sensació de llibertat.
Un cop col·locada la mosca en el simulador es van disposar 2 estímuls visuals en posicions diferents davant de la mosca. En la fase d’entrenament cada vegada que la mosca volava en direcció a una de les figures en concret, una làmpada escalfava l’abdomen produint-li una sensació desagradable (condicionament aversiu). Després d’una sèrie d’assajos en els quals es castigava a la mosca cada vegada que s’acostava, es treien aquests estímuls aversius per veure si la mosca havia après la lliçó.
Així es va comprovar que els insectes escollien preferentment la direcció que no havia estat associat a la descarrega, per la qual cosa sembla que son capaces d’associar una determinada figura amb un perill , encara que passades 24 hores sense rebre un nou entrenanemt ja havien oblidat aquesta associació i volaven indistintament en qualsevol direcció.
Un altre procediment força freqüent en els laboratoris és el que s’anomena “escola de mosques” i ens serveix per descobrir la memòria olfactiva d’aquests animals.
Una “escola de mosques” és una construcció força senzilla, només s’ha de tancar a un grup de mosques en un recipient pel qual es fa circular una corrent d’aire carregat de diferents olors i amb les parets electrificades a voluntat de l’experimentador (normalment s’utilitzen estímuls aversius). Es tracta d’anar aparellant una olor concreta amb la dolorosa sensació de la descarrega elèctrica. Una vegada s’han acabat els assajos en fase de prova, es permet a les mosques volar lliurament entre dues estances cada una d’elles impregnada amb un dels dos olors. La majoria d’elles acaben per instal.lant-se en l’habitacle de l’olor no associat amb la descarrega demostrant que l’aprenentatge s’ha produït.
Quan cada vegada hi ha més separacions i divorcis, comença a ser sorprenent que una parella aguanti 20 anys de casats. Però ens podriem preguntar, ara per ara, per què encara hi ha un gran nombre de parelles d’avis que s’estimen i continuen casats?.
Ràpidament podriem atribuir-ho a que ara tenim menys paciencia, i que potser el fet que les dues parts de la parella tingui independència econòmica, fa que quan apareixen els problemes decidim separar-nos més ràpidament. Si, molt provable que deu ser això, però les persones grans, que en la seva majoria han superat aquesta època, han arribat a una relació on l’amor s’ha convertit en un amor silenciós, callat, el que n’hi diuen l’amor madur” i si els hi preguntes et diuen que estan contents d’haver superat aquella fase de “crisi”.
En primer lloc seria hora que intentéssim trencar amb alguns dels esterotips que tenim equivocats de la vellesa: es dona per suposat que la vellesa comporta malaltia, incapacitat i deteriorament intel.lectual, es creu també que la majoria de persones grans ja no tenen interès ni capacitat per les relacions sexuals, que la majoria de persones grans son infelices, etc. etc. Segons les dades de que es disposen actualment, un 70% de persones grans de 65 anys informen que tenen “molt bona o bona salut”.
Per tant si superem aquesta visió de les persones grans com si fossin “inútils”, ens adonarem que podriem aprendre molt d’elles pel que fa a les relacions de parella perquè encara que n’hi ha que van haver d’aguantar obligats per l’època, d’altres ara que són grans gaudeixen d’una relació de “companyia” que segur que molts voldríem tenir a la seva edat.
He trobat un poema, escrit en català antic, que m’ha agradat molt per acompanyar a aquest post. El podeu trobar tot complert en el bloc Vent de Garbí
¿Que no t’estimo, ‘m dius,
com avans t’estimava?
Velleta del meu cor,
¡si’m llegissis á l’ànima!
T’estimo més i més
cad’any que arriba y passa,
y el que vé, si som vius,
molt més haig d’estimarte.
Corresponen a les dues primeres estrofes d’un poema de VIDAMOR d’en JOSEP BURGAS (Mayet)
Avui hem fet nous canvis a la pàgina. Hem intercomunicat el bloc i la pàgina web. Des dels dos llocs es pot accedir a les mateixes prestacions: Psico-ajuda.cat
L’altre dia en el fòrum de Psico-ajuda van iniciar un tema sobre “Els fòrums i la psicologia”. Aprofito per fer un comentar-hi en el bloc:
Últimament estic entrant en la dinàmica de diferents fòrums , i m’ha sorprès la manera que es parlen els participants entre ells. Des d’una visió externa, sembla que es coneixen, suposo per les diferents intervencions que han anat mantenint en els temes que s’han plantejat. Però l’intercanvi de comentaris molts cops ratlla l’insult. El que sobte, és que la mateixa discussió si es tingues en una reunió no arribaria a aquests límits.
S’anomenen fòrums de missatges, d’opinió o fòrums de discussió. Normalment hi ha un moderador o dinamitzador que generalment introdueix un tema, formula la primera pregunta, estimula i guia, sense pressionar, etc. etc. Els fòrums permeten una gran quantitat d’usuaris que poden iniciar una relació entre ells que pot arribar a l’amistat, però que també pot provocar tensions, per la qual cosa s’ha de vigilar, entre altres coses el que s’anomena els “trols” (usuaris amb l’únic interès és molestar als altres usuaris i interrompre el correcte funcionament del fòrum). N’hi ha molts que creen unes regles pròpies.
Els moderadors es troben amb unes “lleis” que sembla que es compleixen inevitablement en gairebé tots els fòrums, i a les quals intenten combatre-hi :
- Llei de la controvèrsia de Gregory Benford (en la seva novel.la “Cronopaisaje” (Timescape, 1980)) : “la passió o l’emoció es inversament proporcional a la quantitat d’informació real disponible” es a dir en una discussió com més emoció o passió s’hi posa sobre el tema, menys dades justificatives i raonades es presenten.
- Llei de Wilcox-McCandlish : “la probabilitat de l’èxit de qualsevol intent de canviar l’assumpte o la direcció d’una discussió en un fòrum és directament proporcional a la qualitat del contingut actual” es a dir quan un tema ha anat degenerant fins al punt que les intervencions no aporten cap contingut, modificar la direcció del tema es gairebé impossible.
- La llei de Godwin : “A mesura que una discussió a Internet s’allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en la qual es menciona a Hitler o als nazis tendeix a 1“. A la qual s’hi ha d’afegir el Corolari de Sircar : Si en una conversa d’Internet es tracten temes com la homosexualitat o Heinlein (escriptor de ciència ficció amb plantejaments feixistes), Hitler o els nazis seran nombrats en un període màxim de tres dies” es a dir que com més dura un tema, al no poder aportar més idees noves, el participant es posiciona cada vegada més cap a l’extrem (que potser ni ell s’hauria imaginat mai que hi arribaria).
Quan apareix algun comentari d’aquest estil els moderadors tallen el tema per evitar que la cosa degeneri, inclús poden bloquejar a un usuari o penalitzar-lo amb els sistemes que tinguin establerts en aquell fòrum.
La qüestió interessant (que potser un altra dia ja l”analitzarem) és si les persones, la nostra manera “natural” d’interactuar amb els altres és més com la que s’estableix en el fòrums que no pas la que utilitzem quan tenim la persona cara a cara. Potser l’educació que ens han donat i que donem és com una espècie de repressió (d’altra banda necessària per la bona convivència) i ens priva de comportar-nos com realment som (?).
Us heu fet la pregunta de com pot ser que persones que durant tota la vida han estat cultivant la seva ment (amb la lectura, l’escriptura, portant la comptabilitat d’una empresa, etc.) puguin agafar aquesta malaltia que la rumorologia l’atribueix a no utilitzar el cervell?
