Els homes amb un to de veu més greu tenen més fills que els que tenen la veu més aguda.

El to de veu permet predir l’èxit reproductiu de caçadors-recol·lectors homes. Així comença l’article de la revista Solociencia.com, en el qual expliquen que segons un estudi fet sobre els patrons reproductius dels hadza, tribu caçadora-recol·lectora de Tanzània, els homes amb una veu més greu es van convertir en pares de molts més nens, que els altres.

L’estudi fet pels investigadors Coren Apicella, David Feinberg i Frank Marlowe. va consistir en gravar 49 homes i 52 dones entre 18 i 55 anys, la paraula Hujambo (hola) davant d’un micròfon. Aquestes gravacions van ser analitzades per la seva freqüència bàsica i es van comparar amb la quantitat de fills que cada participant va declarar que tenia. Els investigadors van descobrir que tenint en compte les edats, els homes amb un to de veu més greu tenien més nens, independentment que aquests haguessin subreviscut o no.

Les dones, en general, troben les veus masculines greus més atractives, sobretot quan estan en fase més fèrtil del seu cicle menstrual, però en la societat actual hi ha massa factors que interfereixen per saber l’èxit reproductiu en funció del to de veu, per això es va fer l’estudi en aquesta tribu de Tanzània. Existeix una relació entre l’augment del nivell de testosterona present en l’home i el to de veu, així com amb l’augment de la capacitat física dels homes per a caçar.

Donada la semblança de l’estil de vida d’aquesta tribu amb els nostres avantpassats, aquest factor podria ser un indicador de la manera que els essers humans hem evolucionat. Segons Apicella, podria ser que en un inici el to de veu masculí no es diferencies tant del femení i que a través d’una selecció de parella hagués anat evolucionant cap a aquesta diferenciació.

Comparteix

El poder dels sons com a vibracions afecten el comportament dels éssers vius, en els vegetals la música actua sobre el creixement i la salut de les seves cèl·lules. En el animals la música per exemple actua com a sedant. En nosaltres també ens provoca molts canvis, sobretot en el plànol emocional ens pots afectar fins al punt de posar-nos tristos o alegres segons sigui els sons que escoltem.

Però, per què serveix tenir dues orelles i no només una? Quins avantatge té? Asseu-te i tanca els ulls en un lloc amb molt de soroll. Amb els ulls tancats ets capaç de saber des d’on provenen els diferents sons? El so provoca un efecte diferent a cada una de les nostres orelles així el podem percebre dins d’un camp espaial, es a dir el nostre cervell “calcula on han d’estar les coses” segons la diferència de so que ha captat a través de les dues orelles

La ciència ha aprofitat la percepció que tenim del so per poder perfeccionar els diferents aparells d’audició. Tots coneixem el sistema “mono” d’altaveus: és simplement so a través d’un altaveu. Més sofisticat seria el so estereofònic que consisteix a gravar el so per dos canals independents. de manera que quan s’escolta genera en nosaltres una petita sensació espaial provocada per la diferència entre el que sentim en una i en l’altra orella.

Un sistema més sofisticat es l’holofonia, tècnica d’especialització sonora, que provoca una il·lusió auditiva: es graven les seqüències de cada oïda per independent i després les gravacions es recombinen aconseguint a l’escoltar-ho que el nostre cervell crei una il·lusió espaial molt més marcada que l’ estereofònica. El nostre cervell identifica aquests sons en un espai de manera que els percep com si estiguessin allà mateix! Potser aquest es el futur dels aparells domèstics que usen auriculars.

Poso un mateix so (moviment d’una caixa de llumins) amb les tres tècniques, per escoltar-les poseu els auriculars i tanqueu els ulls (així eviteu interferències).

Versió Mono

Versió Stereo

Versió Hologònic

Article Extret de Psicoteca

Comparteix

Imagina’t 2 grups que estan obligats a competir entre sí per aconseguir alguna cosa. Com ho aconseguiran? Pot ser que el teu grup guanyi i que al mateix temps també tingui un beneficiï l’altre grup. També es pot donar que al voler aconseguir l’objectiu, els dos grups quedeu perjudicats. I per últim pot passar que el teu grup es beneficiï i l’altre quedi perjudicat o al revés.

Que et sembla, col·laboraries amb l’altre grup per aconseguir millors resultats? O preferiries guanyar menys per tal que l’altre tampoc guanyés?

Per estudiar com es comporta normalment un grup quan entre en conflicte amb un altre per aconseguir un objectiu, els investigadors han provocat aquest joc experimental anomenat “Dilema del presoner” (veure la figura) de manera que els grups que participen han d’aconseguir el millor resultat possible per a ells. L’important és que si es posen d’acord per elaborar una estratègia conjunta amb l’altre grup, aconseguiran millors guanys per a tots dos.

A cada un dels dos grups representats a la figura se’ls hi dona dues possibilitats d’elecció A i B que al combinar-se entre sí generen quatre caselles. La casella AA es beneficiosa per a tots dos. La casella BB es perjudicial per a tots dos, la casella AB es perjudicial pel propi grup però beneficiosa per l’altre i a l’invers en la casella BA. Escollir A significa cooperar amb l’altre grup, mentre que escollir B és entrar-hi en competència.

Sembla que l’expectativa més raonable hauria de ser que els grups agafessin l’opció AA donat que els afavoreix a tots dos, però les nombroses investigacions demostren que la resposta predominant és el conflicte entre els grups (opció B). Es creu que això es degut a la manca de confiança entre els grups cosa que provoca una forma d’interactuar més competitiva

Un segon aspecte a destacar d’aquestes investigacions és que si el joc és individual (un individu contra un altre) el comportament és diferent, tendeix a cooperar (casella AA), per tant hi ha una discontinuïtat entre el comportament interindividual i l’intergrupal.

Comparteix

Com reaccionen els nens d’una guarderia quan conviuen amb un robot humanoide?

Científics de la Universitat de Califòrnia van posar un robot humanoide en una guarderia 45 sessions durant cinc mesos. L’objectiu era comprovar si els nens eren capaços d’interactuar amb ell com un ésser humà.

El resultat que ha sortit publicat a la revista “Proceedings National Academy of Sicence”, demostra que els nens d’entre 18 mesos i 2 anys van reaccionar de manera natural i es comportaven amb ell com si fos un igual, jugaven tranquil.lament, mantenien contacte físic, el tocaven i fins i tot es preocupaven per ell cuidant-lo quan presentava símptomes de cansament.

El fet que el robot expliqués contes va fer que els nens després de les 27 sessions ja no consideressin el robot com un nino i el veiessin com un més dels seus companys.

Aquests resultats son molt esperançadors de cara a un futur per poder anar implantant la tecnologia robòtica en els centres educatius i poder ajudar al professor. Així mateix el fet que els nens el consideressin com un igual, demostra que en aquestes edats es pot aconseguir que el que nosaltres considerem diferent ells ho acceptin com a normal. Per tant si es fa conviure grups diferents en les guarderies, s’aconseguirà que tots es vegin com un més del mateix grup, manera perfecta per fer desaparèixer la intolerància. (vegeu l’article “Grups diferents, quin nivell d’intolerància tens?“).

Comparteix

A la revista Muy interesante es comenta l’efecte que està provocant la tecnologia en tots nosaltres:

Imaginem un adult que està treballant a l’ordinador, que mentrestant rep un correu electrònic, li sona el mòbil, l’agenda electrònica l’avisa d’una reunió, té una vídeo conferència programada, etc.

Segons Larry Rosen, professor de psicologia de la Universitat de Califòrnia, s’ha d’aprendre a posar uns límits per tal que sigui ell qui controla a la tecnologia.

Hi ha una àrea del cervell que s’ocupa de controlar les multiaccions. El cervell utilitza uns mecanismes o bifurcacions que ajuden, en el moment que calgui, a distreure temporalment la nostra atenció, a concentrant-nos en una altra de les activitats que es presentin, de manera que després podem tornar a la primera tasca sense cap problema.

Quan hi ha sobrecàrrega el problema és que aquestes feines s’emmagatzemen fins que el cervell troba un bon moment per tornar-les a treure (normalment es a la nit).

Ara imaginem a un jove de 18 anys, que està a l’ordinador, té connectat el messenger on està mantenint 3 converses a l’hora al mateix temps, està escoltant música, buscant informació per un treball de l’institut, copiant un CD, li sona el mòbil, de lluny està mirant la televisió i té una revista de cotxes oberta que també està fullejant.

Aquest jove està actuant com si tot això fos normal. Ell ja s’ha criat d’aquesta manera i no el sorprèn estar fent mil coses a l’hora.

Segons diu Rosen, en el seu llibre “Tecnoestrés”, aquesta multiactivitat provocada per les noves tecnologies dificulta la concentració. El cervell es fa addicte a l’excés d’activitat i fa que sigui incapaç de concentrar-se en una de sola. Diu que algunes persones es tornen tant immerses en la tecnologia que corren el risc de perdre la seva propia identitat,

Per tant voldrà dir això que la nova generació que puja pot fer moltes més coses que nosaltres a meitat de temps? Millorarem en el rendiment, encara que potser es baixarà una mica en la qualitat a l’hora d’executar diferents tasques? O tot això només voldrà dir que els joves ja s’estan criant amb “tecnoestrès”?. 

Comparteix

Cas: En Robert està estudiant tercer d’ESO, va a una escola del barri, i coneix a tots els de la classe des de fa temps. De sempre ja el consideren un nen “diferent” però aquest curs n’hi ha un que repeteix i que s’ha fet el líder, sembla que l’ha agafat amb ell, sempre el ridiculitza, i això ha fet que els companys s’hi afegeixin (li tiren coses, li donen empentes, etc.), sobretot quan hi ha les noies davant.

Mica en mica en Robert s’ha anat quedant més sol i ja no pot comptar amb ningú de la classe. De moment no ha dit res a ningú de casa ni evidentment als professors, però cada dia li costa més anar a l’escola, perquè veu que les burles cada dia van augmentant, i potser algun dia l’arribaran a pegar i tot.

Potser tu et sents com en Robert? També es fiquen amb tu a l’escola? Gairebé tothom, en algun moment de la seva vida, ha tractat o ha estat tractat amb desconsideració per part d’algun company. Però quan aquesta situació és sistemàtica i repetida en el temps, és quan parlem de maltractament entre iguals. Has de saber que aquestes conductes poden arribar a tenir conseqüències greus.

No saps que fer? Pensa que ningú no es mereix ser maltractat. Tots tenim el dret a ser tractats amb respecte. Cal trobar la manera de resoldre el conflicte, en aquesta pàgina parla del Bullying i hi pots trobar diferents recursos, et recomano la Guia per l’alumnat de secundària, et pot ajudar, entre altres coses et recomana que si et peguen o t’insulten és millor no tornar-s’hi, empitjoraria la situació., intenta mantenir la calma (si veuen que et molesten encara ho repetiran més), sovint la millor manera es abandonar el lloc i dir-ho a un adult (no et sembli que és una covardia, es actuar amb intel·ligència).

Denunciar una situació de maltractament no és “xivar-se” és defensar un dret fonamental.

Hi ha un tema obert al fòrum de Psico-ajuda per si voleu comentar alguna cosa.

Comparteix

A la pàgina UAB divulga explica que el fet que veiem aquesta figura en moviment, lluny de considerar-ho un error, es creu que és un mecanisme protector necessari per a la nostra interacció quotidiana amb el món.

Segons un article d’Alejandro Maiche, Anna Vilaró, Anna Renner, Enric Munar “Las ilusiones visuales, espejismos que no engañan”, Departament de psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’educació, UAB, es vol desfer el mite que són errors del sistema visual.

En una altra pàgina també relacionada Il·lusions visuals i de pensament s’expliquen exemples d’il·lusions tant visuals com del pensament. Una de les il·lusions del pensament que hi ha (que es troba sota una llicència Creative Commons), és la següent, però en podeu trobar d’altres :

1. Una raqueta de tennis i una pilota costen 105 euros, si la raqueta costa 100 euros més que la pilota, quan costa la pilota?

Ja ho heu pensat? Creus que costa 5 euros? doncs, no. la pilota costa 2,5 euros, que sumats als 102.5 euros fan 105 euros, així la raqueta costa 100 euros més que la pilota.

El fet que la majoria hagem resolt malament el problema es degut a que agafem una drecera de la ment, hem estat objecte d’una il·lusió del pensament: és més fàcil descompondre una quantitat sencera en dues quantitats senceres menors, en comptes de fer-ho com s’havia de fer.

Comparteix

El Dr. Zimbardo va fer un experiment per observar la influència dels rols en el comportament de les persones i veure els efectes psicològics que provoca la vida a la presó.

Per portar a terme aquest experiment es va construir una presó en el mateix edifici de la Universitat i si va posar d’entre un grup d’estudiants a 9 voluntaris per fer el paper de presoners i 9 més per fer el rol de guàrdies, van ser escollits de forma totalment aleatòria (n’hi havien d’altres en reserva. En total se’n van escollir 24). Cal dir que tant els presos com els guàrdies pensaven que els altres eren autèntics. La intenció era que tots els voluntaris adquirissin el rol que els havia tocat.

Encara que és un experiment de 1971, l’impacte inesperat que va provocar va ser tant gran que encara ara se’n parla, fins i tot es va fer una pel·lícula. Estava previst que duraria 2 setmanes, però es va haver d’interrompre al cap de sis dies pels efectes psicològics que van patir els participants.

L’experiment es va iniciar com en una situació real: La policia va detenir als estudiants com a sospitosos, els hi va llegir els seus drets i els hi va prendre declaració. Més tard se’ls van emportar cap a la presó on els va rebre el responsable de la presó amb un discurs destacant la nova condició de reclusos i la submissió que haurien de tenir com a tals, és a dir que es va iniciar un procés de degradació per humiliar als presoners. El que es pretenia era que aquests voluntaris sentissin el mateix que els presos de veritat.

La qüestió va està que un cop dintre els voluntaris van adquirir tant ràpidament el rol de reclusos que, fins i tot quan se’ls hi va donar l’uniforme molts d’ells van canviar el seu comportament, van canviar la seva forma de caminar i de moure’s. Se’ls hi va posar cadenes perquè recordessin en tot moment que estaven a la presó i que no podien escapar.

Per l’altra costat els voluntaris que havien de fer de guàrdies no van rebre cap formació específica només se’ls hi va explicar els riscos que corrien davant de suposats presos reals. També portaven uniformes, i al igual que els voluntaris que feien de presos, de seguida es van adaptar al nou paper adquirint una suposada superioritat, fins hi tot amb comportament de menyspreu cap als presoners.

Al cap de sis dies es va entrevistar als presoners, els quals van demostrar que havien assumit completament el seu rol de reclusos amb una total submissió i conformitat, quan s’identificaven ho feien amb el número, no amb el seu nom, havien assumit que només podrien sortir de la presó amb un advocat. Es comportaven de forma `patològica”. Per parts dels guàrdies també van haver-hi comportaments de sadisme, d’abús d’autoritat, inclús els “bons” es sentien impotents per intervenir en les situacions violentes, però així i tot cap d’ells va dimitir mentre es feia l’estudi.

Veient aquests canvis psicològics que estaven patint els participants es va decidir suspendre l’experiment donat que s’estava arribant a situacions extremes. Al cap de 2 mesos alguns dels reclusos quan se’ls hi preguntava sobre la situació viscuda, explicaven que havien perdut la seva identitat i que allò, per ells, va ser una presó real. D’altres molt temps més tard encara patien els efectes de l’experiment.

Com a conclusió, es pot dir que hi ha un influència dels rols en el comportament, i a més a més la qüestió importantíssima que les presons deshumanitzen a les persones, convertint-les en objectes i inculcant-los sentiments de desesperació. I pel que fa als guàrdies es va veure que persones corrents poden transformar-se fàcilment del bon Dr. Jekyll al malvat Mr. Hyde.

Podeu llegir tot l’experiment : El Experimento de la Carcel de Stanford
I veure el Video : Video de la presó de Shanford

Temes relacionats : Estàs segur que tu no ho faries?

En el fòrum de Psico-ajuda s’ha obert un tema per si voleu opinar sobre si aquests tipus d’experiments son ètics, o si el fi justifica els mitjans.

Comparteix

La revista humorística de ciència Annals of Improbable Research entrega cada any a Harvard els premis que són el reconeixement a treballs científics seriosos sobre temes que en principi no ho semblen però que estan basats en la investigació i contribueixen a despertar l’interès per la ciència.

Gràcies a l’estudi es va estudiar “Els efectes de parlar al revés i la variabilitat de l’orador en la discriminació del llenguatge per les rates”. Van escollir els idiomes holandès i japonès perquè tenen uns ritmes molt diferents, i es va descobrir que les rates tenen la capacitat de diferenciar entre dues llengües igual que els humans, i després es va comprovar que si les llengües es parlaven al revés no aconseguien, al igual que els humans, diferenciar-les.

Els investigadors, diuen que hi ha un mecanisme que els humans utilitzen per adquirir el llenguatge que es compartit per altres animal mamífers no primats i per tant que no és exclusiu dels humans.

Aquest estudi demostra que la capacitat per captar els ritmes diferents de la parla no es exclusiva de les persones i els primats.

Dibuix : Dinosaurio.com / Font : VilaWeb

Comparteix

El model explica com les vitamines C i E milloren la salut, mentre que les vitamines D i A en excés tenen conseqüències negatives. Traslladant aquesta idea a l’entorn laboral Warr identifica nou característiques de la feina que poden influir sobre la salut psicològica dels treballadors. Es divideixen en 2 grups segons el seu efecte:

La seguretat física, el sou i el significat de la feina es relacionen linealment amb la salut psicològica similar a com les vitamines C i E ho fan amb la salut física. Això implica que a mida que augmenten aquestes característiques millorarà la salut psicològica, fins a arribar a un punt en el qual encara que continuïn creixent ja no produiran efectes significatius.

Les altres característiques que són les demandes laborals, autonomia laboral, recolzament social, poder utilitzar les teves habilitats, varietat a la feina i la retroalimentació, mantenen una relació curvilínia en forma de “U” invertida, es a dir a mida que aquestes característiques augmenten, millora el benestar psicològic fins a arribar a un punt en el qual si continuen augmentant, la salut psicològica començarà a ressentir-se’n. D’aquesta forma tant per defecte com per excés aquestes sis característiques influiran negativament sobre la salut psicològica. Així doncs i referent a l’estrès laboral, aquest model proposa que la presència moderada d’aquestes últimes característiques es beneficiosa però l’excés resultarà perjudicial.

Esteu d’acord amb aquest model? Creieu, per exemple que per molt sou que et donin, arriba un punt que no et compensa? Us convidem a comentar-ho en el fòrum de Psico-ajuda

Comparteix