Quan vas a comprar o a dinar en un restaurant creus que el preu no t’influeix? Doncs si, com més car és el producte més ens agrada. El preu que es posa a un producte influeix directament en les expectatives sobre les seves qualitats i en la satisfacció que s’obté al consumir-lo.

Cientifics de California Institute of Technology han trobat una àrea del cervell responsable d’enganyar els sentits, el còrtex orbitofrontal medial que regula el plaer subjectiu. Segons Antonio Rangel, director de la investigació molta gent pensa que el plaer que se sent depèn només dels valors objectius, però juntament amb aquest hi ha les expectatives que té la persona i el preu n’és un dels factors externs que les modula.

Van escollir a 20 persones fent-los creure que participaven en un estudi en el qual s’avaluava la relació entre el temps de degustació del vi i la percepció del sabor. Els van informar que provarien 5 tipus de vins diferents identificats cada un amb el seu preu. La realitat, però, va ser que només hi havia 3 vins i a dos d’ells se’ls hi va canviar el preu.

Els participants van beure el primer vi amb un preu i després se’ls hi va presentar el mateix vi com si fos un altre, a diferent preu. Quan se’ls hi preguntava quin vi els hi agradava més tots responien que el més car. Al mateix temps que provaven el vi se’ls hi va fer una ressonància magnètica per mesurar la seva activitat cerebral demostrant que quan més car és el vi, més activitat es registrava en el còrtex orbitofrontal medial.

Els resultats demostren com la imatge que es crea al voltant d’un producte canvia la percepció que es té d’aquest i la seva valoració. les tècniques de marketing tenen així una nova font d’estratègies per arribar fins al consumidor. Els autors de l’estudi afirmen que el seu experiment serà d’utilitat per a la “neuroeconomia” que analitza la influència del valor econòmic en el comportament humà.

Font: LaVanguardia.es

Comparteix

És un reconeixement a l’economista Carlo M. Cipolla que va aconseguir establir les lleis fonamentals de l’estupidesa humana en el seu llibre “Allegro ma non troppo”:

1. Sempre es subestima el número d’individus estúpids que hi ha en circulació.
2. La probabilitat que una persona sigui estúpida es independent de cap altra característica de la persona.
3. Una persona estúpida es aquella que causa pèrdues a altres persones sense obtenir cap guany per a si mateixa i inclús obtenint-ne pèrdues.
4. Les persones no estúpides subestimen el poder de les persones estúpides.
5. La persona estúpida és la persona més perillosa que hi ha tant des del punt de vista del benestar individual com social.

A partir de la tercera llei, que s’anomena Llei d’Or, Carlo Cipolla va classificar els homes en 4 categories mitjançant un anàlisi de cost-benefici:

• Desgraciat: El que es provoca perjudici a si mateix beneficiant als altres.
• Malvat: El que obté beneficis per a si mateix perjudicant als altres.
• Estúpid: Causa pèrdues als altres perjudicant-se a si mateix.
• Intel·ligent: El que es beneficia a si mateix beneficiant als altres.

Cal dir, però, que la majoria de persones no actuem conscientment. Davant de diferents circumstàncies una persona pot actuar intel·ligentment i en d’altres com un desgraciat. L’excepció son els estúpids que mostren una tendència constant a obrar sempre de la mateixa manera.

La conclusió fonamental de Cipolla és que els estúpids son els que representen el major perill per qualsevol persona que es relacioni amb ells, així com per la societat en el seu conjunt. Els estúpids son imprevisibles. No segueixen una pauta racional com els malvats que sempre busquen un benefici, encara que els hi falti intel·ligència per aconseguir-lo sense fer mal als altres.

Dibuix: James Donnelly
Font: La estupidez humana

Comparteix

El funcionament és similar a la Viquipèdia, (enciclopèdia en línia gratuïta, lliure i escrita col·laborativament). Doncs el wiki de Psico-Ajuda és exactament el mateix però amb la temàtica concreta de la psicologia, així dins d’aquest wiki hi podeu trobar informació de psicologia (de moment n’hi ha molt poca, però mica en mica l’anirem ampliant).

Comparteix

La validesa dels continguts d’aquesta enciclopèdia, ja ha estat demostrat en anteriors estudis. Aquesta enciclopèdia està en molts idiomes, i com a col·laboradors hi ha els membres registrats i els anònims .

Comparteix

El teu germà gran sempre et diu que és més intel·ligent que tu? Doncs sembla que això és cert. Segons un estudi els germans més grans són més intel·ligents que els germans més petits.

L’estudi fet a la Universitat d’Oslo per Petter kristensen i Tor Bjerkedal de les Forces Armades de Noruega i publicat a la revista “Science”, es va fer a un grup de 241.310 homes d’entre 18 i 19 anys basat en els tests d’intel·ligència del coeficient intel·lectual de Noruega que s’utilitzava per entrar al servei militar en els anys seixanta i setanta del segle passat.

Els resultats demostren que els germans grans tenien un coeficient d’intel·ligència de mitjana de 103,2 mentre els segons germans de 100,4, els tercers germans tenien gairebé el mateix que els segons. Per tant s’estableix una relació entre l’ordre de naixement i la intel·ligència.

Cal destacar, però que aquest ordre de naixement no és la clau per tenir més intel·ligència que el germà petit, sinó que l’important és que hagi exercit com a germà gran encara que biològicament no ho sigui, es a dir, si un germà petit se li mort el seu germà més gran i ha de fer les funcions de germà gran sobre un tercer germà llavors el seu coeficient d’intel·ligència es similar al del seu germà gran.

La raó no està clara, sembla d’entrada que la causa és més social que biològica (ni genètica, ni relacionada amb l’embaràs). Se suposa que els germans han de fer de tutors dels seus germans petits i que aquesta funció faria que la seva intel·ligència millorés. Així el segon germà, cas que fes les funcions del gran a l’hora d’assumir les responsabilitats i haver d’intruir a un tercer germà més petit faria que acabés essent el més intel·ligent agafant el mateix nivell que agafaria el germà gran.

Font : Psicologia, Neofronteras

Comparteix

Com un estímul que inicialment no ens fa por, pot arribar a provocar-nos pànic?

Watson expressava la idea de que la por, la ràbia, l’amor són emocions elementals i es defineixen partint dels estímuls ambientals que les provoquen. Un cas famós d’aprenentatge de les emocions és l’experiment que va fer junt amb R. Rayner sobre el petit Albert i una rata.

Aquesta és la demostració empírica del que s’anomena condicionament clàssic: van presentar al petit Albert una rata blanca. Inicialment aquest estímul no va provocar cap resposta d’ansietat, més aviat al contrari, el nen s’acostava a l’animal amb la intenció d’acariciar-lo.

Els investigadors van fer que cada vegada que l’Albert acariciava a l’animal es produís un so de campana molt fort que deixava al nen completament perplex. Al principi després del so només es produïa la retirada de la ma, i un dèbil plor. Va ser al cap d’unes quantes presentacions rata-so quan el nen va començar a plorar de manera més evident.

Un cop aconseguit que la simple presència de la rata provoqués el plor, es va voler observar el grau de generalització que s’havia adquirit, i per això es van presentar diferents estímuls de forma serial, intercalant en alguns casos a la rata sola i en d’altres a la rata més al so. Aquests estímuls eren un conill, un gos, una careta del pare Noel i un jersei de llana. Es va observar que tots van acabar desencadenant la resposta del plor per si mateixos.

El que van arribar a demostrar amb aquest experiment és com un estímul inicialment neutre per l’Albert, després d’aparellar-lo amb un estímul incondicionat com és el so que per si mateix ja provoca un ensurt, arriba a produir per si sol aquesta última resposta (resposta condicionada) perquè es apresa. L’important és que això demostra que les nostres fòbies estan determinades pel nostre aprenentatge previ, són respostes emocionals apreses.

Podeu veure el vídeo de l’experiment.
Font : Cajón de Sastre

Comparteix

L’ortorèxia és un trastorn alimentari caracteritzat per l’obsessió per poder menjar aquell menjar que “consideres saludable”. L’objectiu d’aconseguir-lo interfereix amb la teva vida normal, fins a provocar problemes mèdics.

Aquest concepte el va utilitzar per primera vegada Steevin Bratman el 2002, en el seu llibre “Health food junkies” i actualment per diagnosticar-lo s’utilitzen els seus criteris :

• Dedicar més de 3 hores al dia a pensar la teva dieta sana.
• Preocupar-se més per la qualitat dels aliments que pel plaer de consumir-los.
• Disminució de la qualitat de vida a mida que es va augmentant la pseudoqualitat de l’alimentació.
• Sentiments de culpabilitat quan no es compleixen les conviccions dietètiques.
• Planificació excessiva del que menjaràs a l’endemà.
• Aïllament social provocat pel teu tipus d’alimentació.

Normalment són persones molt estrictes, controlades i exigents amb elles mateixes i amb els altres. L’adolescència, les noies, els que es dediquen a fer esports com el culturisme, l’atletisme i altres, son els grups més vulnerables donat que son molt sensibles davant del valor nutritiu dels aliments i les seves repercussions sobre la figura o imatge corporal. La seva personalitat sol ser extremista, és a dir de tot o res, de gras o prim, etc.

Una de les característiques son les conductes obsessives, es comença a generar odi i repulsió a certs menjars. Només consumeixen aliments específics, de cert tipus: orgànics, vegetals, sense conservants, sense grassa, gairebé no mengen carns només fruites o aliments crus. Es veuen obligats a buscar aquests aliments de forma obsessiva, i si no els troben prefereixen no menjar fins que els aconsegueixen. La forma de preparació també influeix, els aliments es tallen d’una forma determinada, per la qual cosa fugen dels restaurants per pànic a no saber que menjaran i com els hi serviran.

Tu creus que pots ser una d’aquestes persones? Pensa que no per consumir aquest tipus d’aliment tindràs més salut i estabilitat en la teva vida. Pensa que la teva salut està en risc perquè has deixat de prendre el menjar variat. Aquest trastorn també necessita que un professional t’ajudi.

Font : Centre ABB, Psiq.Info

Comparteix

Els jugadors recorren menys a les drogues que els que no juguen: Segons un estudi fet per la Universitat Complutense de Madrid i l’Associació de Videojugadors, sobre “Els hàbits de consumir drogues, alcohol i tabac entre videojugadors i no videojugadors (joves i adults)” els jugadors consumeixen lleugerament menys drogues, alcohol i tabac que els altres.

L’estudi es va fer amb nois i noies de 18 a 24 anys obtenint un més baix consum entre els videojugadors que entre els altres, cosa que ha portat als investigadors a suposar que la pròpia experiència del joc es suficientment gratificant com per a no haver de consumir drogues i alcohol.

Javier Rodríguez responsable de Sega a Espanya, ha explicat que aquestes dades corroboren el que segons ell ja se sabia, “que els videojocs no son nocius ni han d’associar-se a altres hàbits o conductes perjudicials per a la salut”. Continua dient que hi ha una tendència a potenciar els jocs en equip i que fins i tot s’està introduint la modalitat del joc familiar o social, fomentant així la comunicació i el companyerisme allunyant als usuaris de la imatge tradicional de persones solitàries amb hàbits nocius.
Font : Juegos PC

Comparteix

Moltes persones són generoses i altruistes. Que fa que algunes persones estiguin interessades a ajudar als altres, i d’altres no? Sembla que té una relació genètica:

Científics de la Universitat de Jerusalem van publicar els resultats d’una investigació en la que es plantejaven si existia una connexió entre la generositat o l’altruisme de les persones i la programació genètica. Mitjançant un joc d’ordinador on es mesurava el grau d’altruisme, hi van participar 203 persones, a les que també se’ls hi va prendre mostres d’ADN, es va descobrir que existia una variació en un gen concret anomenat AVPR1 a aquells individus que van demostrar ser més generosos en el joc: jo et dono una quantitat de diners i tu pots fer el que vulguis amb ells, els pots donar a un altre que no coneixes de res (un altra estudiant per exemple). En un principi tothom diu que se’ls quedaria per ell (segons l’economia clàsica diria que no ho dones perquè no guanyaràs res fent-ho), però això no resulta ser així, molta gent dona diners, només un 20 % es queda els diners per ell mateix.

El que es planteja de seguida és què determina la conducta humana, la genètica o l’ambient en que la persona es cria? els investigadors diuen que la genetica només es una part per la qual nosaltres som generosos i altruistes, l’altra la determina l’entorn.

Podeu veure el video de la investigació a Inforlive.tv.

Comparteix

Moltes vegades ens hem preguntat perquè serveixen els ensenyaments que aprenem. És tant important saber llegir o escriure, ara que cada vegada la tecnologia avança més i aviat podran llegir el nostre pensament sense haver de parlar?

Si no sabéssim ni llegir ni escriure, tindríem pensament? Segons un estudi sobre les capacitats intel.lectuals de les persones analfabetes realitzat per Luria i els seus col.laboradors, referent a la classificació i categorització d’objectes es van trobar entre d’altres proves que els subjectes analfabets eren incapaços de posar dintre de la mateixa categoria a 3 objectes diferents (per exemple, una forquilla, una cullera, i un ganivet, dintre la categoria coberts), és a dir que el raonament de la persona analfabeta està lligat a un context situacional concret marcat per la seva experiència prèvia.

Per poder fer una classificació d’objectes cal l’abstracció del pensament, és a dir descontextualitzar l’objecte que es tingui davant (per exemple, si tens davant una forquilla, per poder classificar-la com un cobert primer l’has de separar mentalment del plat de macarrons on l’has trobat). Això no és un fet universal, és a dir que no tots els essers humans pel sol fet de ser-ho ja ho poden fer, sinó que es fruit de llargs anys d’estudi i pràctica intel.lectual, fruit de l’escolarització (el pensament de les societats orals, sense escriptura no posseeixen les mateixes característiques de descontextualització i abstracció).

Nota: Gràcies al post de la Psicòloga en pràctiques sobre “Victor el nen salvatge

Bibliografia : Lectura y conocimiento – Juan A. García Madruga

Comparteix