Una bona manera d’adquirir coneixement: hi ha cursos de teràpies de parella, salut sexual de la dona, sexologia clínica, etc. Hi podeu fer-hi una ullada.
Alexei Pajitnov, inventor del tettris, va donar una conferència a la Universitat de Barcelona amb motiu de l’any de la computació. Segons ell “el jugador té la sensació de posar ordre dintre del caos, la simplicitat del joc és una de les claus d’èxit, i s’està pensant a fer el joc amb dos jugadors.
Molta gent s’ha preguntat el perquè de l’èxit i l’addicció que produeix (l’efecte tettris). Una de les teories és que el sol fet d’anar aconseguint línies i poder eliminar-les ja produeix una sensació sedant i de plaer a l’usuari donat que aconsegueix reorganitzar un esquema que en principi era caòtic (moltes peces que cauen sense cap ordre ni control) aconseguint suprimir el problema.
Hi ha diferents estratègies que les podem aplicar a la manera de resoldre els problemes a la nostra vida: algunes persones prefereixen anar deixant la muntanya de peces (problemes) que vagi creixent fins a trobar una peça concreta que doni la solució a tots els problemes de cop. Altres decideixen anar eliminant línies sempre que puguin, una a una.
Si s’analitza el primer grup hi podem trobar aquelles persones que deixen passar el temps mentre que tot vagi funcionant en la seva vida. Fins que el problema no arriba a ser prou gros, solen viure menys estressats que els altres, no lliuten contra cada petit problema i moltes vegades fins i tot aquests acaben desapareixent sols.
Els segons estan contínuament intentant esborrar qualsevol situació negativa de la seva vida cosa que provoca un estrès moderat però constant.
Cal dir, però, que qualsevol elecció és vàlida sempre i quan el problemes no ens inundin i s’arribi a omplir tota la pantalla de peces.
Discutir de tant en tant amb la teva parella et pot donar més anys de vida, segons un estudi de la Universitat de Michigan.
En els matrimonis en els quals els membres es guarden la seva indignació pot esperar-se una mort prematura.
Segons un estudi de l’Escola de Salut Pública i del Departament de Psicologia de la Universitat de Michigan, els matrimonis en els quals els membres es guarden la seva indignació a dintre, és més probable que pateixin una mort prematura. En les parelles on un o els dos membres manifesten els seus sentiments i les seves protestes per intentar resoldre els conflictes, la longevitat és més alta.
Els científics van estudiar a 192 parelles durant 17 anys i els van classificar en quatre categories: en la primera els dos comuniquen la seva indignació, en la segona i la tercera un dels dos l’expressa i l’altre es reprimeix, i en l’última els dos membres de la parella no reaccionen a l’atac.
De les 26 parelles de l’última categoria, on els dos membres amagaven el seu ressentiment va haver-hi 13 morts. En les 166 restants de les altres categories es van produir 41 morts. Un tant per cent més elevat de morts en les parelles on els dos van reprimir els seus sentiments..
Així segons Ernest Harburg, professor de la Universitat de Michigan i director de l’estudi, quan els dos membres de la parella amaguen la seva indignació davant d’un atac o una crítica injusta de l’altre, la mort prematura és el doble de probable que en els altres tipus.
Nota: Davant d’aquest estudi el que es pot extreure és que el que provoca més morts es guardar-te la teva indignació, per tant sempre serà millor parlar-ne que no discutir.
Tens gos? Quina personalitat té? És un gos lider o és més aviat sotmès, és sociable o tímid, agressiu o pacífic? La personalitat d’un gos és l’expressió del seu comportament en relació a altres éssers vius siguin aquests altres gossos o be éssers humans.
Un gos perfectament integrat en els hàbits de la societat actual és capaç de guanyar-se un lloc de privilegi dins l’estructura familiar. Al mateix temps la companyia del gos pot proporcionar a les persones molts avantatges; pels nens sobretot es converteix en un inseparable company de jocs que l’ajudarà a estimular la seva imaginació al mateix temps que l’obligarà a desenvolupar la seva capacitat de comunicació. En definitiva potenciarà la seva personalitat fent que adquireixi major estabilitat emocional.
Imaginem un tren descontrolat que avança a tota velocitat per una via. Si no fem res aquest tren atropellarà a un grup de 10 persones que segur que moriran. Per sort tenim l’opció d’actuar. Si movem la palanca del canvi de via que tenim als nostres peus, el tren es desviarà per una via lateral, el problema és, que en aquesta via lateral hi ha un autobús amb dues persones que també moriran inevitablement si el tren els hi passa per sobre.
Quina decisió hem de prendre? si no fem res, 10 persones moriran gairebé segur. Si actuem 2 persones perdran la vida a canvi de salvar a les altres 10. Desviar el tren es una acció que ha de ser meditada però, És correcta moralment? Que faries tu?
En la tradició filosòfica hi ha dues escoles de pensament, els utilitaristes pels quals “el fi justifica els mitjans”, no avalua la moralitat dels actes en si. Per aquesta escola salvar a les 10 persones sacrificant-ne 2 és un balanç desitjable. L’altra escola la deontològica molt probablement preferirà no actuar, així no faran mal directament a les dues persones de l’autobús.
Des del punt de vista de la psicologia, els psicòlegs experimentals, els interessa saber com es comporten de fet les persones, investigar el perquè ho fan així i no d’una altra manera. Quin tipus de decisions preferiran les persones? actuar i salvar a la majoria o inhibir-se per evitar fer mal directament.
Després de molts estudis i analitzar el comportament de les persones en situacions similars, s’ha universalitzat una manera d’actuar traduint-se en una norma “deontològica”: no fer servir a les persones com a mitjans per a obtenir un objectiu encara que aquest sigui desitjable. La majoria dels entrevistats acceptarien desviar el tren i salvar a un número més alt de persones, però en canvi trobarien malament matar a dues persones en una sala d’espera d’un hospital per donar els seus òrgans a 10 persones. Els estudis de Hauser (2006) i altres, detecten doncs la resistència generalitzada a fer servir a les persones com a mitjans, inclús encara que el be que s’obtingui sigui més gran que el sacrifici.
Si voleu continuar llegint us podeu adreçar a l’article complert a Psicoteca.
Segons la Viquipèdia la grafologia és l’estudi de l’escriptura com a reveladora de la personalitat, de l’activitat, la intel·ligència i el temperament humà. El teu cervell com a nucli del sistema nerviós dirigeix els músculs que mouen la teva mà sobre el paper, per la qual cosa es considera l”escriptura molt semblant a la teva empremta digital.
A partir de diferents tècniques, la grafologia analitza aspectes diversos de l’escriptura com la mida de la lletra, la inclinació, la força del traç, etc. i encara que hi ha estudis en els quals es diu que no hi ha una relació exacte entre l’escriptura i les característiques de personalitat, i en d’altres s’ha demostrat que diferents grafòlegs arriben a conclusions diferents, el cert és que avui dia aquesta tècnica s’utilitza.
Així doncs, et proposo la següent prova:
El que primer has de fer i MOLT IMPORTANT és agafar un full de paper sense quadricular completament en blanc i fes la teva signatura, la que fas normalment. Ara clica en aquesta adreça i contesta les preguntes.
Últimament no saps exactament que passa a la feina, però de cop i volta t’encarreguen més feina que als teus companys, aquesta feina no es correspon amb la teva categoria laboral, t’estan criticant contínuament, en públic el teu cap t’humilia, aireja la teva vida privada, i ha arribat a amenaçar-te d’acomiadar-te de la feina. Potser estàs patint mobbing?
S’anomena mobbing a una situació continuada de violència o persecució laboral. Per ser qualificat com a mobbing, però, ha de durar com a mínim 6 mesos, l’has de patir almenys una o dues vegades a la setmana, i que no sigui el tracte general per a tots els companys de despatx, és a dir que siguis únicament tu la víctima. I que tot això no sigui causa d’un trastorn previ afectiu de personalitat.
Moltes vegades les persones que pateixen mobbing no en són massa conscients, sobretot al començament. Inicialment pensen que és “un moment puntual” o que són imaginacions seves. També s’ho atribueixen a ells mateixos, a que no s’esforcen prou, o que no treballen les hores suficients per fer la feina correctament. Tot això a la llarga pot provocar a qui ho pateix, ansietat, depressió, pànic a anar a treballar i fins i tot pot arribar a provocar un trastorn posttraumàtic, a part de les conseqüències de tipus biològic, laboral i social que també provoca.
El mobbing és una persecució psicològica i de maltractament on has de lluitar per defensar els teus drets. Si et consideres un afectat pots consultar aquesta adreça del fòrum de la plataforma dels afectats per mobbing , on hi podràs trobar gent afectada com tu i consells pràctics per combatre’l.
Segons un estudi fet pel Dr. Ricardo Fabián Biondi i publicat a Alcmeonla, revista argentina de clínica neuropsiquiàtrica sobre “la importancía de la actividad física en el tratamiento de deshabituación a las drogas“, destaca l’educació física com una de les èines indispensables de prevenció i per al tractament de la deshabituació a les drogues de manera que els centres que es dediquen a aquesta tasca la considerin com a part del seu tractament.
El treball parteix del supòsit que l’activitat física ajuda a desfer barreres, bloquejos i fixacions pel que fa a tensions musculars, però també ajuda psíquicament: al fer activitat física es produeix una integració entre el cos i la ment provocant molts canvis positius en la conducta.
Ricardo Fabián va seleccionar un grup de 25 pacients dels dos sexes i d’edats diferents, que estaven en fase de desintoxicació i un cop avaluats medicament, durant el període d’abstinència van iniciar també classes d’educació física, seguint un treball individual per cada un dels pacients.
Després d’uns dies van començar a obtenir millores físiques (es millora la coordinació, qualitat del son, etc.), però sobretot psicològiques i socials (menys ansietat, van començar a aprendre a controlar els impulsos nerviosos, i per tant van saber manejar la seva conducta, van aprendre a comunicar-se amb els companys, i a responsabilitzar-se amb el joc, tant si guanyaven com si perdien, etc.)
Com a conclusió, i segons els resultats obtinguts en aquest estudi, l’activitat física aplicada de forma individual segons les condicions de cada persona, és un component essencial per al tractament de deshabituació en la drogodependència i molt més important en la seva prevenció donat que redueix o elimina aquells factors de risc, així com ensenya a moure’s millor en societat.
A Psico-ajuda hem preparat el segon test. Aquest cop és sobre l’addicció a la xarxa. El podeu utilitzar per avaluar-vos vosaltres mateixos. Consta de 15 preguntes amb resposta de 0 a 3. Segons el total de la puntuació que obtens et mostra el grau d’addicció a la Xarxa, des de baix, lleu, moderat, intens o extremadament intens.
El grau de precisió i fiabilitat no queda garantit, però et pot servir a tu mateix perquè t’adonis que alguna cosa no funciona.
Si amb els teus propis esforços per superar aquesta situació no obtens resultats i et sents atrapat, és el moment d’anar a veure un especialista o si més no, fer una consulta privada.
Classifiquem els polítics segons aquestes cinc lleis:
El polític ingenu / desgraciat: S’embarcarà en feines impossibles i mal plantejades i ens hi posarà a tots en aquests objectius. Creurà que ha descobert la solució de problemes històrics complexes mitjançant la implantació de mesures simplistes.
No es pararà a analitzar si allò que intenta modificar pot posar en perill l’equilibri del sistema. Al principi pot caure bé, però més aviat o més tard aconsegueix sembrar la confusió al seu voltant. Son personatges que aviat perden el seu lloc
El polític malvat: Tot el que fa, ho fa pel seu propi benefici o del seu partit i no li importa gens si fastigueja als altres. És pot incloure en aquesta categoria el mal polític que només està preocupat per les rodes de premsa, pel seu propi èxit, pels diners, el poder, etc. No té cap problema a derivar les culpes de qualsevol problemes que pugui aparéixer.
El polític estúpid: No n’hi ha masses de polítics estúpids purs. Normalment hi ha la combinació de malvats i estúpids que a més de buscar el seu propi benefici, son estúpids i no ho saben. A aquest tipus els hi falta normalment caràcter, perspicàcia, força i en definitiva tot el que caldria per arribar a ser un polític malvat autèntic Acaben donant pals de cec incomprensibles i fent mal a la manera més estúpida no beneficiant a ningú.
El polític intel·ligent: D’aquests gairebé no cal dir res, només que són molt pocs. Són els que saben oferir el millor d’ells mateixos, i intenten actuar pel bé del conjunt.
Amb aquestes característiques on posaríem els nostres polítics actuals?
Bibliografia: “Manual de supervivencia del empleado público” Alfonso Ramírez de Avellano