|
de Pilarll
 La respiració és importantíssima per aconseguir una bona relaxació. En un dels capítols del llibre de la Neus Ayuso “L’entrenadora personal” editorial Ara Llibres SL. ens explica un bon sistema per aconseguir respirar correctament. Les condicions de vida actuals afavoreixen hàbits respiratoris poc beneficiosos, i respirar bé ens ajudarà a millorar la relaxació i per tant controlar l’estrès (podeu consultar també Saps relaxar-te?)
Quan som petits sabem respirar correctament perquè es fa d’una manera profunda, però amb el pas del temps perdem aquesta forma de respirar i ens limitem a omplir superficialment els pulmons, no fent servir tota la seva capacitat.
Neus Ayuso ens proposa uns exercicis per aprendre a respirar de forma correcta, ens recomana que fem els exercicis 3 minuts al dia: quan respirem hem de pensar en un got d’aigua, a mida que anem agafant aquest aire, anem omplint el got, primer omplir el fons (la part de la panxa) que notarem com s’infla i progressivament es van omplint els pulmons fins a tenim tot el “got” ple. A l’hora de treure l’aire s’ha de fer al revés, des de la part de dalt dels pulmons fins a buidar el fons del got (tota la panxa).
Llibre : “L’entrenadora personal” editorial Ara Llibres SL.
Comparteix
30 de març del 2008
Categories: comentaris, salut | Comentaris: 3 comentaris |
de Pilarll
 Dies endarrere la Nuitari em va fer adonar que en l’enquesta que havíem penjat a la web sobre què valoràvem més d’una persona no havíem posat l’opció del “respecte”.
Imaginem dues situacions:
Un matrimoni on ell la pega, i no li deixa fer res sense el seu permís.
Evidentment t’expliquen aquesta història i tu dius clarament que això és maltractament tant físic com psicològic. No en tens cap dubte. Ara imagina’t:
Ets una noia de 17 anys i tens una parella de 19. Ell no et deixa sortir sola amb les amigues, s’enfada segons com vas vestida, de tant en tant mira el teu mòbil per veure les trucades que has fet, etc.
Potser ara pensaràs que això és diferent, que aquest noi ho fa per protegir-te i que justament ho fa perquè t’estima. És això el que penses?
Segons un estudi, un alt percentatge de joves refusa el “masclisme” quan se li presenta de manera explícita, però quan la conducta es revesteix de “paternalisme protector” hi ha joves, especialment noies que l’accepten com a correcte. Pensen que encara que la seva parella la faci patir o la tracti malament igualment se l’estima. No identifica les conductes d’abús psicològic de la seva parella i minimitza les situacions de violència de genere.
Aquestes són algunes de les conclusions de l’estudi fet per la Facultat de Psicologica de la UNED i la Fundación Mujeres, sobre l’origen de la violència de genere. Estudi fet al 2005 però que encara el podem aplicar a l’actualitat.
Analitza si la teva relació amb la parella és del tot “respectuosa”: Et ridiculitza, t’humilia en públic? Et controla les teves sortides??….
Font : Periodistadigital.com, Violencia genero en parejas chicos y chicas jovenes
Comparteix
25 de març del 2008
Categories: conducta, joves | Comentaris: 4 comentaris |
de Pilarll
Dies endarrere es fa ver aquesta enquesta preguntant que valoraves més d’una persona. Ja veieu, la majoria prefereix que les persones siguin compressives abans que res. Així i tot poso aquesta frase de Carl Gustav Jung (1875-1961) Psicòleg i Psiquiatra.
“El pitjor que li pot passar a una persona és que se la “comprengui” completament.
Comparteix
22 de març del 2008
Categories: cites, enquestes | Comentaris: 2 comentaris |
de Pilarll
La violència forma part de l’essència humana? La genètica i els factors ambientals col·laboren en el comportament agressiu i antisocial. Però segons un estudi realitzat per Richard Tremblay, de la Universitat de Montreal (Canadà) demostra que el major índex d’agressivitat en els nens es dóna entre el primer i el quart any de vida, i no en l’adolescència.
Richard Tremblay va demostrar que als 17 mesos més de la meitat de les variacions en la resposta agressiva dels nens estava directament relacionada amb factors genètics. Però aquesta violència a mida que el seu cervell madura i aprèn a controlar el seu comportament va baixant.
Segons aquest estudi els nens no aprenen a agredir físicament, sino que han d’aprendre a no fer-ho. És fonamental per tant, que se’ls ensenyi durant els primers anys de vida a reprimir els comportament violents. Els anys de preescolar es convertiran així en l’etapa clau per poder entendre l’aparició i posterior control del comportament violent en l’esser humà.
El nen pateix un procés de socialització que implica control, el nen coneixerà els límits marcats i la paraula “no” serà la que escoltarà més cops. Mica en mica això provocarà tal com deia Freud un “malestar de la cultura”, del qual el nen tractarà d’alliberar-se per aconseguir la seva autoafirmació
Tots els nens de 18 mesos que han seguit un desenvolupament normal agradeixen fisicament, però no tots ho fan amb la mateixa freqüència o la mateixa força. La qúestió que es planteja doncs, és fins a quin punt les diferències en les respostes individuals són per factors genètics o de l’ambient en el que el nen ha crescut.
Segons els professors Terrie Moffit i Avashom Caspi, de l’Institut de Psiquiatria del King’s College de Londres, van ser els primers en demostrar la relació directa entre l’ambient i un gen, el de l’enzima MAOA quan van estudiar un grup de nois sotmesos a maltrataments dels quals alguns desenvolupaven comportaments antisocials i d’altres no. Segons aquests estudis genètics hi havia una relació directa entre aquest gen i els comportament agressius.
Font: El Pais.com
Comparteix
19 de març del 2008
Categories: conducta, social | Comentaris: Sense comentaris |
de Pilarll
La neuropsicòloga Montserrat Junqué, va manifestar el seu desacord al contingut del post “petits problemes d’aprenentatge”. Per això crec que és d’interès aquesta entrevista:
- Davant d’un problema d’aprenentatge no molt considerable, quin consideres que és el moment en el qual els pares s’han de decidir a portar el nen al neuropsicòleg? Davant qualsevol problema d’aprenentatge, sigui greu o no, els pares han de córrer de seguida a mirar què passa, si pot ser abans dels 7 anys millor, perquè les àrees implicades tanquen aviat i llavors no hi ha res a fer.
I evidentment, és un neuropsicòleg que ho ha de determinar, un optometrista pot veure si l’entrada és bona o no, però no pot veure com es registra aquesta entrada dins el cervell, que és el qui la llegeix.
- Com treballa un neuropsicòleg per poder ajudar a un nen en els seus primers problemes d’aprenentatge? En el procés d’aprenentatge de la lectoescriptura intervenen moltes funcions cognitives i diverses àrees cerebrals: percepció, relacions visuoespacials, memòria visual, memòria auditiva, memòria de treball, llenguatge expressiu i comprensiu, planificació, etc.
La neuropsicologia fa un estudi de totes les funcions cerebrals i s’obté un perfil amb les habilitats i dishabilitats específiques. Llavors es fa un tractament basat en l’estimulació o reeducació de les funcions alterades, comptant amb el suport de les funcions normals.
Als 12 anys la majoria de zones cerebrals necessàries per l’aprenentatge de la lectoescriptura ja estan formades i no es poden modificar, per tant s’ha d’actuar abans, de seguida que hi hagi el mínim indici.
- Creus realment que l’exercici visual (millorar la fixació, la ràpidesa, en definitiva aprendre a mirar amb el cervell i no amb els ulls) no pot millorar en cap moment la capacitat lecto-escriptora? Els exercicis perceptius i visuoespacials evidentment que estimulen aquestes funcions, però ningú ha dit que hagin de ser els optometristes els que els indiquin. La majoria d’aquests exercicis els han recomanat durant anys els psicòlegs que es dediquen als trastorns d’aprenentatge quan han detectat alteracions d’aquestes característiques: els ulls no llegeixen és el cervell qui ho fa i l’estudi del funcionament del cervell és feina de la Neuropsicologia.
Per altra banda, l’optometria s’ha posat de moda i segons les meves fonts d’informació hi ha centres que utilitzen sistemes de captació de clients no gaire ètics, principalment en escoles privades. I jo, particularment, m’he trobat amb algun cas de Dislèxia que havia estat tractat amb aquest mètode, evidentment sense cap resultat.
Per més informació podeu consultar la seva pàgina web MonserratJunqué.cat
Comparteix
17 de març del 2008
Categories: aprenentatge | Comentaris: 1 comentari |
de Pilarll
 Que estem anant a un ritme massa accelerat, és cert!, que hauríem d’aprendre a frenar una mica, també! Us proposo que us atureu un moment i proveu de fer un Mandala.
Un Mandala és un cercle, un dibuix ordenat al voltant d’un centre com a punt de força i d’unió. Encara que n’hi ha a moltes cultures, el seu origen es tibetà: normalment els fan amb sorra sobre una superfície de fusta i amb l’objectiu de proporcionar pau i harmonia. Un cop fet es recull la sorra des de l’exterior al centre simbolitzant que al morir tots tornem a la font inicial de nosaltres mateixos. Es mostra que no hem de voler aferrar-nos a les coses, perquè no son permanents.
Des del punt de vista psicològic, els Mandales representen l’ésser humà, la forma en que es dibuixa i es pinta un Mandala té un simbolisme específic. Així quan es comença des del centre fins a fora s’està fent present l’exteriorització de les emocions, mentre que des de fora cap a dintre representa la cerca del propi centre i és l’assimilació del coneixement la que es fa present.
 Carl Jung un dels pares de la psicologia ja va elaborar una teoria on defensava que els Mandales representaven la totalitat de la ment humana, tant la seva part conscient com la inconscient.
Després d’aquesta petita exposició proveu de fer-ne un o pintar-lo. Cada color té un significat diferent, però jo us recomano que us aïlleu d’això i agafeu els colors que us semblin en cada moment. Un cop acabat, mireu-lo i els sentiments que us despertin, és això la millor interpretació del mateix Mandala.
Bibliografia: Yogakai.com, Viquipedia.org
Les imatges d’aquest escrit es troben sota la llicència  .
Comparteix
11 de març del 2008
Categories: conducta, salut | Comentaris: 1 comentari |
de Pilarll
 El teu fill està tenint problemes d’aprenentatge a l’escola, no es concentra prou, gira les lletres, confon paraules, té una mala coordinació, etc. Potser el teu fill té problemes visuals (que no vol dir que hagi de portar ulleres):
Encara ara hi ha molt desconeixement sobre com solucionar els problemes que poden tenir els nens en l’aprenentatge. Diferents estudis han relacionat els problemes de l’aprenentatge, especialment de la lecto-escriptura amb problemes d’una disfunció visuals. Pot ser que a l’escola detectin que un nen no està progressant adequadament i no siguin conscients que potser simplement tingui un problema visual i que això es pot arreglar si es treballa a temps.
Amb l’optometria es poden detectar i ajudar a resoldre els problemes d’eficàcia visual, tant si són inherents al nen o l’adult, com si són conseqüència d’una mala adaptació al medi per culpa d’un desequilibri entre les capacitats de la persona i les exigències de la societat.
Hi ha molts centres d’optometria que es dediquen a reeducar la funcionalitat del sistema visual amb relació a l’entorn i a la resta de sistemes sensorials. Des d’aquí, i veient que encara hi ha molts pares que desconeixen aquest camp, aprofitem per exposar-ho. Si tens un fill, i està tenint problemes a l’escola prova de portar-lo a un optometrista, miraran si mou els ullsamb la ràpidesa suficient per poder llegir a la velocitat correcte, o si potser té problemes en la fusió dels dos ulls per poder fer una imatge tridimensional en el cervell.. , hi ha problemes visuals (no de visió exactament) que provoquen un processament de la informació de forma inadequada.
Font : La Terapia Visual, posible solución para los problemas de aprendizaje
Centre : Visió-3
Comparteix
8 de març del 2008
Categories: aprenentatge, fills | Comentaris: 3 comentaris |
de Pilarll
 Algun cop t’has sentit sol? No tens cap amic per poder parlar? Sol al mig de molta gent?
Hi ha dos tipus diferents de soledat, la que pots sentir quan no tens ningú, que per causes que poden ser puntuals t’han fet allunyar de la teva gent i de cop et trobes que no tens ningú amb qui compartir el que sents. Aquesta soledat pot aparèixer, per exemple, després d’alguna mort d’un esser estimat, o per un canvi de residència, etc.
I l’altra soledat és la que perceps quan estàs amb molta gent, No t’ha passat mai que estàs en un ambient i et sents tremendament sol? encara que tinguis molta gent al teu voltant i que siguis molt parlador, no tens ningú a qui confiar els teus sentiments. És una sensació de tristor i incomprensió que costa de superar. No ho pots comentar amb ningú perquè justament no tens ningú amb qui fer-ho.
Cada cop hi ha més gent que l’experimenta, el ritme que vivim, aquesta societat tant exigent, tot sembla que t’obligui a estar “en perfectes condicions”, no se’ns permet exterioritzar les nostres febleses. Justament és això el que procurem amagar, ens volem amagar de nosaltres mateixos.
Si us sentiu identificats amb aquesta sensació, tant en una com en l’altra, us recomano el programa de Catalunya Radio “L’Ofici de Viure” que parlaven de la soledat (el podeu escoltar per Internet), t’ajuda a prendre’n consciència, i a acceptar-la.
Un cop ho fem, podrem posar-hi remei.: la soledat hi és, però l’important es que hi ha d’esser, hem de buscar aquesta soledat per aprendre com som nosaltres mateixos i què ens fa falta. Si no ens analitzem no sabrem què donar als altres. És important que assumim que encara que tinguem amics que ens facin costat sempre som una peça individual dintre d’una societat. És això el que hem de saber, i mai hem de perdre el nostre valor individual.
Comparteix
6 de març del 2008
Categories: conducta | Comentaris: 3 comentaris |
de Pilarll
4 de març del 2008
Categories: cites | Comentaris: 1 comentari |
de Pilarll
  
Davant de la vida i dels problemes que ens anem trobant, com et consideres, com una pastanaga, un ou o el cafè?
Us proposo realitzar el següents experiment: en tres pots amb aigua bullint col·loqueu en cada un d’ells una pastanaga, en el segon un ou i en l’últim tireu 2 o 3 cullerades de cafè. Deixeu coure cada un dels elements el seu temps normal de cocció.
Que s’observa? la pastanaga que abans era rígida i dura, un cop cuita es transforma en un cos tou i fàcil d’aixafar amb una forquilla. L’ou que amb la seva aparença fràgil si es fa coure el temps corresponent, sembla que no hagi patit cap transformació però si li trenquem la closca ens trobem amb un cos dur i fort. I per últim el cafè que ha aconseguit tenyir tota l’aigua i fins hi tot l’hi ha aportat aroma i sabor.
Davant de la vida i dels problemes que ens anem trobant, com et consideres? Ets aparentment dur i difícil de desmuntar però davant d’una adversitat et tornes tou i a punt de caure en una depressió? Ets com l’ou que t’endureixes fins al punt que moltes vegades t’és impossible posar-te en el lloc de l’altre? O ets com el cafè que les adversitats les converteixes en verdaderes oportunitats per enfortir-te? Cal que et preguntis si et sents víctima de les circumstàncies, si t’estàs queixant tot el dia, o si ets fidel als teus principis. Si aconseguim saber amb quin d’aquests elements ens identifiquem, sempre serà més fàcil poder posar-hi remei.
Comparteix
1 de març del 2008
Categories: conducta, curiositats, social | Comentaris: 1 comentari |
|
