La Magda, una noia de 24 anys, es dedicava a guardar qualsevol paper, revista, imprès, etc. a la seva habitació sense voler llençar-ho per si de cas algun dia podia ser-li d’utilitat.
Encara que fins ara no es disposa de massa informació, aquestes persones pateixen el que s’anomena síndrome d’acumulació compulsiva i que a diferència del síndrome de diógenes que afecta a persones grans i es dediquen a anar acumulant escombraries, pot afectar a qualsevol edat i consisteix a anar guardant coses sense valor pensant que algun dia les faràs servir.
Actualment aquest síndrome es considera com un subtipus del Trastorn obsessiu compulsiu (TOC) per la seva semblança en els criteris diagnòstics, però segons l’estudi que han fet conjuntament l’equip del Dr. Jose Manuel Menchón de l’Hospital de Bellvitge i l’equip del Dr. David Mataix-Cols de l’Institut de Psiquiatria de Londres s’ha pogut determinar que el 50% de les persones que pateixen aquest síndrome no presenten un trastorn obsessiu compulsiu (TOC).
En un altre post es va comentar com podíem aprendre a relaxar-nos, Saps relaxar.te? Avui, comentarem una meditació per calmar i relaxar la ment:
En els moments puntuals que t’apareix l’angoixa, quan et sembla que perds el control, intenta no lluitar-hi en contra. Les angoixes comencen essent petites i arriben a un moment màxim, fins que disminueixen. Apareixen i desapareixen sense saber quan i com ho faran.
Un bon sistema per poder superar aquestes situacions és no voler lluitar en contra d’elles. simplement quan et passi atura’t, respira fons i analitza el què estàs sentint en aquell moment. Fitxa’t en el teu cos. Has de saber on naixen aquestes angoixes, a l’estómac? al cor? al ….etc. concentra’t en aquesta zona i intenta saber si tens la musculatura tensa. Procura relaxar-la. Concreta quina zona està patint l’atac i acompanya-la mentalment.
Notaràs que l’angoixa, va i ve, i que al cap d’una estona anirà desapareixen. Només és això, quan et passi deixa que l’angoixa vagi fent, no vulguis lluitar-hi en contra. Ves-la acompanyant i no et posis nerviós, tard o d’hora et passarà.
Per anar entrenant-nos una mica (aniria bé que ho practiquéssim una mica cada dia), us poso aquest vídeo que l’he vist a la pàgina Otramedicina.com m’ha semblat molt útil per anar començant
Si voleu, també en el programa programa l’Ofici de viure de Catalunya Radio fan cada dia Un minut de meditació fet pel monjo budista Ricard Rotllan.
Escoltar és una condició molt important per poder exercir l’autocrítica. Mantenir-ser receptiu encara que el comentari estigui mal plantejat, centrar-se en el contingut i intentar ignorar els atacs personals, ajuden a aprofitar els comentaris que et fan.
“Només si ens disposem a escoltar, a estar atents als altres, a imbuir-nos del seu món, a conèixer altres llenguatges, podem ampliar el nostre univers mental, emocional i social. La prepotència condueix a la soledat” tal com ho exposa en Francesc Torralba en el seu llibre “L’art de saber escoltar”
Aprendre a rebre les crítiques no és fàcil. S’ha d’analitzar el contingut en comptes de les formes, si n’ets conscient el que moltes vegades pensaràs que és un atac t’adonaràs que només és una suggerència, i podràs relativitzar el comentari i tractar de neutralitzar-lo. Accepta’l com un regal i mira’l com l’oportunitat d’aprendre a fer millor les coses.
Així doncs quan aprenem a acceptar les critiques, podem passar a l’autocrítica com a base d’una bona crítica. Examinar les pròpies formulacions, les pròpies idees i pensaments. Moltes vegades donem per bones les nostres idees perquè els criteris dels quals partim ens pensem que son els bons.
La critica de la critica és un molt bon camí per arribar a ser més objectiu, però cal vigilar, perquè no té final. Si tot el que creiem és sistemàticament posat en dubte, no podríem dir res, ni exposar cap idea. El millor seria callar permanentment. Per tant cal fer una aposta, cal optar per un camí o un altre.
Les dones son capaces de detectar l’olor de la por.
Segons un estudi de la professora Denise Cheng de la Universitat de Rice la capacitat de detectar senyals emocionals socials basats en l’olor és única, però no tothom la té. Segons la seva investigació les dones son capaces de detectar l’olor de la por, habilitat que afavoreix que les activitats que requereixen una activitat mental més alta tinguin un resultat més satisfactori.
En una primera fase de l’experiment es recollia la suor de 7 voluntaris mentre veien pel·licules de terror, o de contingut neutre. En una 2a fase es realitzava una associació de paraules (exemple: pany i porta, etc.) mentre s’olorava les mostres de suor.
Les 68 dones que van participar en l’experiment olorant, les van dividir en 3 grups (oloraven suor de persones que havien vist pel·licules de terror, oloraven suor de persones que havien vist vídeos neutres, i oloraven mostres sense suor).
Els resultats van confirmar que el grup que va olorar “la por” va ser més precís a l’hora de processar les paraules relacionades. Segons Cheng, l’olor a la por pot fer que les dones reconeguin millor la informació relacionada.
Ja feia temps que estàvem treballant en la versió 2 de Psico-Ajuda, i avui ens complau informar-vos que ja la tenim aquí!
Primer de tot vull presentar-me: sóc l’Aljullu, l’encarregat de tota la part informàtica de Psico-Ajuda (possiblement m’heu vist pels fòrums). A continuació vull fer un breu resum de totes les novetats d’aquesta versió.
Bloc
El bloc ha patit un canvi radical, com veieu hem migrat de Blogspot a WordPress. Això ens permet moltes coses, com tenir una plantilla més personalitzada, afegir widgets i extensions, tenir el bloc al nostre servidor…
A partir d’ara tindrem per una banda categories i per l’altra etiquetes, això permetrà una millor gestió de les entrades i a la vegada més facilitat si estem cercant quelcom que vam veure al bloc però no sabem com es diu.
També hem incorporat un calendari amb el qual es pot navegar pels dies amb activitat. També hi ha una llista amb els darrers 5 comentaris.
També hem fet un rentat de cara al wiki, ara hem migrat a MediaWiki (el mateix sistema que fa servir la Viquipèdia), que permet fer moltes més coses. De moment el wiki és molt petit, per això esperem la col·laboració de tothom qui pugui. Moltes gràcies!
Web
També hem fet alguns canvis al web en general. Ara complim millor els estàndards web, els tests es poden fer a través de la finestra principal i no una emergent…
I una notícia molt importnat: ara Psico-Ajuda està traduïda al castellà i l’anglès (gràcies Lord!). Psico-Ajuda seguirà tenint el català com a llengua principal, però volem oferir els nostres serveis al major nombre de persones. Si sabeu alguna llengua més, poseu-vos en contacte amb nosaltres i us estarem molt agraïts.
Psico-Ajuda 2.0 és una pàgina web 2.0, ja que permet una interacció a tres bandes (usuari←→Psico-Ajuda←→psicòlegs): podeu participar deixant comentaris al bloc, participant al fòrum donant la vostra opinió, escrivint al wiki sobre temes de psicologia o fent una consulta privada.
Cal dir que la feina no està acabada, ni molt menys. Primer de tot cal corregir algunes coses d’aquesta versió que no funcionen com esperàvem. A més a més, ja tenim la vista posada cap a Psico-Ajuda 3.0, que inclourà una nova interfície, un redisseny visual i moltes més novetats!
Segons un estudi fet per Jakob Nielsen els internautes llegeixen un 28% de les paraulesescrites en una web. 25 segons és el mínim que un internauta fa servir per llegir una pàgina web. A part, cada usuaris es deixa 4,4 segons més per cada 100 paraules addicionals.
Jakob Nielsen va observar els hàbits de 25 usuaris i com utilitzaven els navegadors. Un dels problemes d’aquest estudi és que han realitzat la prova amb internautes que tenien un coeficient intel·lectual per sobre de la mitja, per la qual cosa la seva velocitat de lectura era més alta.
Segons l’estudi l’hipertext és la forma més utilitzada a l’hora de navegar. L’hipervincle supera inclús els botons de navegació de la web.
La tercera característica més utilitzada és el botó d’anar enrere amb el qual pots anar a llocs que anteriorment has visitat.
De totes maneres es pot concloure que els visitants no llegeixen gaire i es dediquen a “comprendre el diseny de les webs i les caracteristiques de navegació així com buscar imatges”
Cas: Quan l’Adrià tenia 6 anys els professors de l’escola van avisar els seus pares. L’aprenentatge de l’Adrià era més lent, amb molt poca capacitat d’atenció i sense poder estar quiet massa estona en el mateix lloc. Els van recomanar que anessin a un especialista.
Després de proves van diagnosticar a l’Adrià un Trastorn per dèficit d’’atenció amb hiperactivitat (TDAH). L’Adrià cada vegada anava a més: no podia estar massa estona escoltant, s’havia d’estar movent contínuament. A més tot el dia s’estaven barallant amb el seus pares, però amb el problema que no anava millorant, sinó més aviat al contrari.
Els seus pares van començar a desmoralitzar-se amb un fort sentiment de culpa La mare va caure en un estat de tal nerviosisme que va provocar que l’Adrià no l’obeís. Va arribar a un punt que la seva mare li va agafar mania.
Aquest, que és un cas real, és una de les situacions en que es poden trobar molts dels pares. Sempre havien pensat que el seu fill estava evolucionant com un altre nen, però de cop (normalment es detecta a partir dels 5, 6 anys d’edat i es caracteritza per la presència de tres símptomes fonamentals: el dèficit d’atenció, la impulsivitat i la hiperactivitat) comencen a aparèixer els problemes. Davant seu tenen un nen amb el qual, els costa comunicar-s’hi, sembla que el nen no té la maduresa per assimilar el que se li ensenya i se li està dient. Però no es aquest el màxim problema. El problema és la família, els amics, tota la gent que t’envolta que et va dient:
“Quin nen tant mal educat….” “Això amb un parell de bufetades s’arregla….”
És aquest el màxim problema, la pressió que es va fent contínuament als pares, cosa que fa augmentar la seva inseguretat i priva que puguin actuar tranquil·lament amb el seu fill.
Per això, si teniu un fill en aquesta situació no ho vulgueu passar-ho vosaltres sols, poseu-vos en contacte amb altres pares que us ajudaran. (poder ensenyar a com tractar el vostre fill de la millor manera, us poden proposar com organitzar els caps de setmana perquè no siguin tant estressants pel nen i per vosaltres, etc.). Segur que amb unes bones pautes podreu afrontar la situació molt millor.
Bibliografia: “Manual de terapia de conducta en la infancia”
L’optimisme com a veure la vida, consisteix en centrar-se en els avantatges i no en els aspectes negatius, destacant les oportunitats en comptes dels obstacles. Però tot això requereix pràctica, tal com diu Price Pritchett en el seu llibre “Optimismo puro y duro”, cal un entrenament de la ment i l’optimisme que desenvoluparà la teva confiança i creativitat.
Qualsevol acció comença en el teu pensament, per tant quan estiguis en un estat d’ànim baix concentra’t en les solucions. El cervell és com un múscul que s’ha d’entrenar. Les teves actituds, pensaments i emocions generen connexions neuronals que es consoliden quan es repeteixen. Si practiques optimisme desenvoluparàs optimisme i pel contrari si practiques pors o desesperança desenvoluparàs tot això i pots acabar en una depressió, per tant t’has de preparar per enfortir la musculatura de l’optimisme.
Has de detectar els pensaments negatius sobre tu mateix/a i cap als altres. I per un altre costat comença primer pel que pots controlar, el comportament: primer per l’expressió facial, posa l’expressió tal com t’agradaria sentir-te. Els estudis demostren que movent certs músculs (com el somriure) pots aconseguir canvis emocionals i fisiològics molt significatius.
Mou-te també com t’agradaria sentir-te, Camina com caminaries, respira com respiraries, parla com parlaries si fossis la persona que voldries ser. Aprecia tot allò bo que t’envolta, fitxa’t en els aspectes positius de la teva vida i procura explicar-los a algú, així et faran adonar que hi ha moltes coses positives per estar optimista.
Quin és el límit cognitiu de relacions socials estables que un ésser humà pot mantenir? la resposta, segons Robin Dunbar és de 150.
El número Dunbar es considera el límit cognitiu de número de persones amb les quals pots mantenir unes relacions estables, conèixer als membres i les relacions que hi ha entre tots ells, sense que per això hi hagi d’haver una estructura d’autoritat piramidal.
Un dels llocs comuns on es pot veure aquest efecte de 150 persones és en les llistes de correu, fòrum o comunitats virtuals. Fins a 100 o 150 la relació sol ser interessant perquè tots es solen conèixer, a partir de 150 es converteix en una relació més impersonal.
La base de la seva teoria es basa en una equació amb les variables mida del grup i la mida del cervell. Dunbar va començar a comparar aquesta predicció en diferents grups d’humans en períodes i cultures també diferents, va observar que el tamany de les tribus també s’acostava a aquest valor, inclús un poble granger de la era neolítica.
Va teoritzar que un grup d’aquesta mida devia tenir un incentiu molt alt per a mantenir-se junt. Segons ell perquè un grup d’aquesta mida es mantingui junt un 42% del temps, s’havia d’estar fidel a la socialització. Relacionant aquesta informació a l’ésser humà es dedueix que 150 és el número màxim de relacions socials estables.
La Magda, una noia de 24 anys, es dedicava a guardar qualsevol paper, revista, imprès, etc. a la seva habitació sense voler llençar-ho per si de cas algun dia podia ser-li d’utilitat.
Escoltar és una condició molt important per poder exercir l’autocrítica. Mantenir-ser receptiu encara que el comentari estigui mal plantejat, centrar-se en el contingut i intentar ignorar els atacs personals, ajuden a aprofitar els comentaris que et fan.
