Tenir una mica de por a la sang és força normal, però hi ha gent que té fòbia, fins al punt d’evitar intervencions mèdiques importants per a la seva salut.

És millor no intentar ignorar aquesta fòbia si la tens, perquè tard o d’hora, en alguna situació de la teva vida, hauràs de trobar-t’hi. Hi ha diferents tècniques per poder-hi fer front, aquí n’exposarem una d’elles.

El patró fisiològic de resposta que es dona amb aquesta fòbia es molt diferent a les altres. Es produeix una resposta disfàsia, es a dir en un moment inicial es produeix un increment de la pressió i del ritme cardíac, però ràpidament hi ha una caiguda de la pressió sanguínia i del ritme cardíac la qual cosa pot provocar un desmai.

Cal dir que els que pateixen aquesta fòbia només presenten aquesta resposta disfàsica davant dels estímuls de la sang però no davant d’altres estímuls fòbics o estressants.

Un dels tractaments amb millor resposta es la “Tensió aplicada” que consta de 5 sessions en les quals, en la primera s’explica al pacient el que li passa quan veu sang i en que consistirà aquest tractament:

• Aprendre a tensar els grans grups musculars
• Aprendre a identificar els primers signes de la caiguda de pressió arterial amb la finalitat d’utilitzar-los com unes senyals per a aplicar la tensió.

La tècnica de  la tensió aplicada consisteix a asseure’s en una cadira i tensar els músculs dels braços, tors i cames durant 10-15 minuts el suficient per sentir calor a al cara. després s’han de deixar anar i quedar en un estat normal, no de relaxació. Després de 20 o 30 segons s’ha de tornar a tensar i destensar. Es repeteix 5 vegades, i a casa s’ha de repetir varies vegades.

En les següents sessions es comencen a ensenyar imatges de gent ferida amb l’objectiu que el pacient reconegui els primers símptomes de la caiguda de la pressió sanguínia, i que també practiqui el tractament de tensió aplicada.

En altres sessions s’acompanya al pacient davant de situacions on s’extregui sang, així mica en mica va coneixent la seva manera de reaccionar i la manera de posar-hi remei.

Si la pateixes no ho deixis passat i posa’t a mans d’un psicòleg.

Comparteix

El canal 33 emet cada dijous uns documentals de la BBC on s’expliquen de manera molt didàctica diferents estudis psicològics.

Un d’aquests estudis consistia en analitzar el comportament de les persones que viuen a la ciutat i comparar-la amb el comportament d’altres persones que vivien en un poble.

• En un primer moment van deixar una carta que semblava que li havia caigut al carter davant d’una bústia de correu. La pregunta era, la gent la recollirà i la tirarà a la bústia? Segons el que van observar la gent de la ciutat passava sense agafar-la, en canvi la gent del poble, s’aturava i la introduïa a la bústia.
• En una segona prova, en comptes de la carta es va posar una persona estirada a terra que suposadament necessitava ajuda. Quan això es va fer en el poble tothom es va aturar a ajudar a la persona. A la ciutat de 150 persones que van passar tant sols 6 van ajudar.

Davant d’aquests resultats els investigadors es van preguntar el perquè i van pressuposar que era per por a la possible agressió dels desconeguts. A partir d’aquí van iniciar un nou estudi per saber si existia una relació directa entre l’agressió i conèixer o no conèixer a la persona:

Per això van agafar a sis persones perquè disparessin amb bales de pintura a alguna d’unes quatre persones que feien de blanc. Van fer creure als participants que es volia saber la punteria que tenien amagant el veritable objectiu de l’estudi.

Abans de començar la prova van presentar dues de les persones que feien de blanc a aquestes sis persones de manera que arribessin a intimar-se i conèixer-se. Després se’ls va fer disparar a una de les quatre persones de les quals dues eren aquests coneguts i els altres dos no.

Els resultats van ser que tots van disparar als desconeguts, per tant quedava provat que existeix una relació directa entre l’agressió i l’anonimat.

Comparteix

Sempre hi ha raons per tancar-nos i dedicar-nos a la feina, a la parella, o als fills.

Ens podem centrar en una persona, o situació concreta per tal de no pensar o sentir les emocions, però tot això s’acabarà reflectint en el nostre cos. El cervell emocional s’ha de manifestar i moltes vegades apareixen problemes físics (estrès, ansietat, la fatiga inexplicable, etc)

Damasio va afirmar que la vida psíquica era el resultat de la bona entesa entre dos cervells, el cervell cognitiu (el cervell conscient, i racional) i el cervell emocional (inconscient, i sentimental).

Broca va parlar del cervell límbic com el controlador de les nostres emocions i del cervell cortical com el controlador de la cognició, el llenguatge i el raonament.

Avui dia, es creu que encara que els processos emocionals i cognitius son diferents, els mecanismes neuronals que els suporten son similars.

Però aquests processos o cervells (l’emocional i el cognitiu) reben la informació de l’exterior i a partir d’aquí poden col·laborar o competir. Serà això el que determinarà el que sentim, com actuem, en definitiva com veiem el mon i als altres.

Però que passa si el cervell cognitiu controla l’atenció conscient i amb la seva capacitat, anul·la les reaccions emocionals?

Pot ser que a la llarga s’acabi perdent el contacte davant de les crides de socors del cervell emocional (per exemple si des de joves s’ha après a no manifestar les emocions…. “els nens no ploren”) pot provocar un temperament no suficientment sensible i per tant serà més complicat prendre decisions.

Investigadors de Berkeley han suggerit que el que pesa més en el nostre cor, no son tant les emocions negatives sino la supressió d’aquestes emocions negatives per part del cervell.

Bibliografia: “Curación emocional”- David Servan-Schreiber

Comparteix

Cada vegada es parla més de la preocupació per protegir el medi ambient per tal d’assegurar la supervivència en les properes dècades.

Davant de la impossibilitat de poder aconseguir-ho, a aparegut un nou trastorn que encara no està oficialment reconegut, la ecoansietat definida com la preocupació per l’ecologia, l’obsessió excessiva per protegir el medi-ambient.

Aquesta preocupació ha fet que moltes persones es sentin terriblement culpables per intentar aconseguir una millora en el medi ambient, sobretot en aquelles accions del dia a dia.

Segons Melissa Pichett, psicoterapeuta nord americana actualment li passen per la seva consulta entre 40 i 80 pacients al mes amb aquests símptomes.

Continua dient que “l’opinió pública està despertant, la gent comença a ser conscient del mal que estem fent al nostre entorn natural i això es molt bo, però la por es la pitjor resposta“.

Si comenceu a patir “ecoansietat” podeu consultar alguns consells com a ecoteràpia que recomanen des de Tiempo de cambios.

Font: Diari Avui

Comparteix

La teva relació amb els altres és una mica defectuosa i t’agradaria trobar una manera de millorar-la.

Segons la PNL (programació neuro-lingüistica) el nostre estat emocional és la base de la nostra manera d’actuar. Les nostres experiències externes o sensacions internes es reprodueixen en el nostre cervell i ens condicionen el nostre pensament i les interpretacions que en fem. Si estem malament ens provocarà que tinguem el que s’anomena anclatges negatius, és a dir, pensaments negatius que et provocaran que la relació amb els altres no vagi del tot bé.

La tècnica de la PNL Pont al futur és útil per aconseguir aquell objectiu que et costa i consisteix a pensar que estàs al futur (uns anys més gran del que ets) on ja fa temps que aquest objectiu l’has aconseguit, i des d’allà mires endarrere i penses què has fet per aconseguir-ho i com ho has fet. Llavors ho fas.

Posem un exemple:

Imagina’t que tens algú davant teu i hi vols iniciar una conversa. Et sembla, però, que la persona no voldrà parlar amb tu i tens por de fer el pas.

Pots aplicar aquesta tècnica: T’imagines a tu mateix amb 50 anys: La teva vida és un gran èxit, has aconseguit tot el que volies, prestigi social, diners, tothom et respecte, et sents molt segur de tu mateix, veus que la gent et busca per fer coses, per opinar, etc.

Has d’agafar els aspectes on tu et sentis més insegur, per exemple si és per relacions amb les noies, t’imagines als 50 anys amb un gran èxit entre les dones, si per contra la teva inseguretat és perquè et sembla que no interesses a ningú, doncs pots imaginar que has aconseguit ser un personatge influent.

Continues imaginant que encara tens aquests 50 anys i que amb aquesta persona hi mantens una gran relació. T’adones que aquest objectiu ja l’has aconseguit gràcies a aquesta gran experiència que tens i que no ha passat res, molt al revés, consideres que es molt important poder parlar amb aquesta persona.

I, ara sí, ara que ja has vist que no passaria res si hi parlessis, tornes a la realitat i veus a la persona davant teu i per fi t’adones que no costa tant parlar-hi.

Aquesta tècnica t’ajudarà a anar recordant que totes les limitacions que creus que tens, simplement te les poses tu mateix, i que estan dintre del teu cap. Si vas recordant això contínuament segur que davant de situacions que et semblin impossibles podràs fer-hi front sense tant d’esforç.

Comparteix

En un principi es considerava que una persona patia una addicció en funció de la major o menor dependència a la substància química que la provocava. Aquesta addició podia ser tant física com psíquica.

Actualment com a conductes addictives, s’han inclòs també aquelles conductes que sense tenir una base química, tenen la capacitat de produir dependència.

Gossop (1989) considera que en una addicció hi ha quatre elements essencials

• Un fort desig o sentiment compulsiu per realitzar la conducta particular (sobretot quan el fet de realitzar-la no està disponible)
• Capacitat deteriorada per a controlar la conducta (en el seu començament, manteniment o controlar el nivell en que passa aquesta conducta).
• Malestar i angoixa emocional quan la conducta no es pot fer o es deixa de fer.
• I persistir amb la conducta encara que hi ha una clara evidència que és aquesta conducta per si mateixa la que està provocant els problemes.

La persona es veu controlada per la seva addicció i quan no la pot portar a la pràctica es troba malament, per la qual cosa l’addicció es converteix en el centre de la seva vida. La incapacitat per controlar la conducta la fa sentir malament.

Del que avui dia no es dubte és que qualsevol activitat humana té el potencial de convertir-se en una conducta addictiva. Algunes es poden descriure com addiccions negatives donat que son jutjades com a perjudicials per a l’individu i per a la societat (WSanigaratne et al, 1990), però n’hi ha d’altres que son jutjades com a positives (el jugador de futbol i la seva vida d’aïllament social, el treballador excessiu, etc).

Entre les conductes addictives s’inclouen també el joc patològic, el treballador compulsiu, la compra compulsiva, el menjar compulsiu, les conductes sexuals addictives, etc.

Comparteix

La Paula té 18 anys i cada vegada que ha de fer una cosa diferent a la que fa normalment es posa molt nerviosa i moltes vegades la deixa de fer per por.

De sempre que li ha passat, però abans ho arreglava fugint de les situacions (si la convidaven a anar a una festa moltes vegades acabava dient que no), inclús quan hi havia gent que la incomodava procurava apartar-se’n i així fet i fet, ha arribat a l’edat adulta podent dir que està bé, però amb aquestes petites pors que li impedeixen fer certes coses.

Al llarg de la nostra vida anem trobant-nos diferent reptes. Els podem afrontar o fugir d’ells. Si agafem aquest últim camí (no és del tot criticable i tots moltes vegades ho hem fet) també podem anar avançant però tard o d’hora aquestes pors que ens han impedit afrontar els petits reptes tornaran a apareixen i cada vegada seran més grosses.

Pot ser que no en siguem conscients, Quantes vegades no t’has donat una excusa a tu mateix per no anar a un lloc o per no fer una cosa? i en veritat només era, això, una excusa!.

Et sents identificat? Doncs no t’enganyis, aquestes pors et tornaran a aparèixer, i l’única solució és que les afrontis. Sigues sincer amb tu mateix i reconeix quines son les teves pors. Un cop arribat a aquest punt accepta-les, i aprèn a superar-les.

Comparteix

Vas al metge perquè et faci un tractament que fa bastant de mal. Com que t’ha passat ja forces vegades, ara cada vegada que vas al metge i encara que no sigui a fer-te el tractament, o només el fet de veure’l, ja estàs malament.

Un dels estudi més conegut del món de la psicologia ha estat el que va fer Pavlov (1849-1936) sobre els reflexos condicionats. El que va observar va ser que els gossos no només segregaven sucs gàstrics durant la ingesta d’aliments sinó també quan veien el menjar cosa que el va portar a interpretar que el gos pensava en el menjar i per això segregava saliva.

El mèrit de Pavlov va ser decidir-se a estudiar aquesta fenòmen des del punt de vista de la relació entre els estímuls i les reaccions de les glàndules salivals. Per això va fer sonar una campana just abans de donar aliment als gossos, i va estudiar la quantitat de salivació del gos.

El primer que va demostrar va ser que es tractava d’un reflex, és a dir d’una resposta de l’organisme a l’excitació per part del sistema nerviós, però que hi havia un reflex que no era innat sinó que depenia de les condicions de l’experiment per la qual cosa el va anomenar reflex condicionat i un reflex innat (que no depèn de cap situació, sinó que simplement es té) i el va anomenar reflex incondicionat.

Pavlov va estudiar quines eren les condicions que provocava l’aparició del reflex condicionat, donat que segons ell, qualsevol estímul que abans no provocava resposta, si es presentava repetidament en un interval petit abans de presentar el menjar arribava un moment que provocava per sí sol la secreció de saliva.

A aquest procés s’ha anomenat condicionament: l’estimul neutre quan aconsegueix provocar la nova resposta passa a ser estímul condicionat (la campana). L’estímul que provoca innatament la resposta es l’estímul incondicionat (el menjar). La nova resposta , l’adquirida es la resposta condicionada (la salivació quan sent la campana).

Aquests experiments va dona lloc al Condicionament clàssic: connexió entre un estímul nou i un reflex ja existent. A aquest procés es diu que és un aprenentatge donat que es tracta de l’aparició d’una nova conducta, es a dir una nova relació entre estímul-resposta. El model del condicionament clàssic és l’ aprenentatge per connexió d’un estímul amb un altra estímul.

E – E

Moltes de les nostres conductes són apreses i de vegades s’han après per condicionament, es a dir descobrim les conseqüències dels actes, i som capaços d’anticipar aquestes conseqüències abans de fer l’acte. En l”exemple que hem posat al començament:

• El tractament que reps es l’estimul incondicionat (t’ha provocat que no hi vulguis tornar, és a dir la resposta incondicionada)
• Anar al metge, encara que no sigui a rebre el tractament ja et provoca aquest malestar, es l’estimul condicionat
• Quan sents el malestar perquè has de tornar al metge és la resposta condicionada.

Més informació a la Viquipèdia.

Comparteix

Avui a la premsa ha sortit publicat que aviat sortirà a la venda un casc EPOC, que pot llegir el nostre pensament, dissenyat per la firma australiana Emotiv System.

Amb el casc, un jugador de videojocs podrà desplaçar el seu personatge fent servir només el pensament o bé podrà fer desaparèixer un objecte imaginant que no hi és.

Inicialment està creat per tenir una aplicació immediata en el món del videojoc, però també tindrà utilitat en el món de la medicina.

Però, com pot modificar la nostra vida? Imaginem per exemple que aquest casc es posa a la venda pel públic en general. Trobar-te que la gent que t’envolta pot saber el que penses en cada moment, no és això una invasió a la nostra intimitat?

Font : El casc que llegeix el pensament

Comparteix

Albert Bandura va fer un experiment (Bobo doll) sobre l’agressivitat i l’aprenentatge social en els nens, és a dir la forma que aprenen per imitació.

Va utilitzar un nino inflable “Bobo” que tenia el tamany d’un nen i en un grup de 36 nens els va exposar a diferents patrons de conducta on interactuava un adult i el ninot.

A un dels grups el va exposar a conductes agressives i a l”altre no. El que volia estudiar era si els nens repetien la conducta agressiva quan l’adult no estava davant.

En el supòsit on es volien ensenyar conductes agressives,  l’adult agafava el ninot “Bobo” i  l’insulta al mateix temps que l’agredia físicament. En l’altra supòsit el model no agressiu jugava amb totes les joguines i al “Bobo” l’ignorava.

Un cop els nens havien vist o un dels supòsits o l’altra, tornaven a entrar a la sala on hi havia totes les joguines i el Bobo. Els investigadors estudiaven la seva conducta i si agredien en Bobo o no.

Segons els resultats van observar que els que havien vist el model agressiu tendien a agredir també en Bobo en un 38.2% dels nois i un 12,7% per les noies.

De les conductes agressives, les verbals van ser les més imitades. I Per contra va ser escassa o nul·la l’agressivitat que van mostrar el grup que no havia vist agressions.

Aquest estudi ha sigut pioner en l’estudi de l’agressivitat i ha aportat dades a la teoria de l’aprenentatge social basat en la imitació per part dels nens.

Dibuix: yodibujo.es

Comparteix