Si algun dia un professional, sigui metge o psicòleg, us proposa fer hipnosi, recordeu que moltes de les creences que tenim estan equivocades. A continuació exposem molts dels mites que hi ha sobre la hipnosi, per tal d’anar-los fent desaparèixer.

La hipnosi elimina i anul·la el control voluntari de la persona podent cometre actes delictius, antisocials, immorals o que porten al ridícul social

No hi ha cap evidència que algú hagi obrat contra la seva voluntat per culpa de la hipnosi. Els casos anecdòtics s’expliquen millor pel control social de qui suposadament ha hipnotitzat. Sota hipnosi no es perd el control.

La hipnosi pot deixar a la persona “enganxada” en un transit, de manera que al no poder “sortir de l’estat hipnòtic” pot quedar dement.

Ningú no pot quedar “enganxat” a allò que no existeix. Igual que en la relaxació, amb temps i amb bones explicacions s’aconsegueix deshipnotitzar-te.
(més…)

Comparteix

La teoria dels sis graus de separació és una teoria que diu que qualsevol persona pot estar connectada a qualsevol altre persona del planeta a través d’una cadena de coneguts que no tenen més de cinc intermediaris (en total, connecten a través de sis enllaços). Seria com que tot el món coneix a algú que coneix a algú que coneix a algú…

La teoria es va proposar inicialment el 1929 per l’escriptor Frigyes Karinthy en una història anomenada Chains. El concepte està basat en la idea que el número de coneguts creix exponencialment amb el número d’enllaços a la cadena i que només un petit número d’aquests són necessaris perquè tot el conjunt de coneguts es converteixin en la població humana sencera.

Actualment també s’està fent un experiment per si aquesta teoria es pot aplicar al Facebook on es pretén comprovar a través de tots els contactes de cada persona que s’uneixi a l’experiment.

La psicòloga Judith Kleinfeld que ha estudiat el tema conclou que aquesta teoria podria ser un equivalent acadèmic a les llegendes urbanes. Si és certa aquesta teoria o no, encara no està clar però us poso un video que aplica aquesta teoria entre músics i cantants i aconsegueix aplicar-la:

Video Teoria sis graus

Font: microsiervos.com; doovive.com

Comparteix

La infertilitat és un esdeveniment vital estressant que genera un fort impacte emocional en la persona i que pot amenaçar a la relació de parella.

Davant de la infertilitat cada parella pot respondre de diferent manera, però així hi tot constitueix una situació d’estrès crònic comparable amb l’aparició d’una mort o malaltia molt greu.  El fet que les parelles es sotmetin a un gran nombre de visites al metge, a tractaments, i a relacions sexuals programades pot suposar una pressió en la parella molt accentuada.

És per tot això que l’estabilitat de la parella com a relació queda alterada: la comunicació entre ells en queda ressentida perquè un dels membres (moltes vegades ell) per no voler generar més patiment a la seva parella, i per tal de protegir-la no expressa les seves emocions i es reprimeix davant d’ella. Com a conseqüència  ella experimenta desatenció i la sensació que està sola davant de la situació, provocant un ressentiment contra ell.

Les relacions sexuals de la parella també solen quedar afectades. En molts dels casos es disminueix la qualitat i la freqüència, per una disminució del desig, sobretot provocada per la programació de les relacions sexuals. En algunes situacions s’arriba a que el sexe es converteix en una experiència dolorosa per la incapacitat d’arribar a concebre el fill.

Les parelles que es trobin en aquestes situacions has de saber que la teràpia cognitiva-conductual ha demostrat la seva eficàcia tant pel que fa a l’afrontament del diagnòstic com durant el tractament. Es treballen les reaccions que pateix la parella:

• L’estat de xoc i la negació per no voler-ho acceptar.
• La culpabilització a l’altre membre de la parella per la incapacitat per concebre, o a si mateix per estar privant a la seva parella de la possibilitat de tenir fills.
• Sentiment de pèrdua de control i d’aïllament social per tal de protegir-se davant dels sentiments de ràbia o enveja davant d’altres familiars o amics que no tenen aquest problema.

Imatge: Galeria Alvaro Rovia

Bibliografia:

• Guerra D. (1998) Como afrontar la infertilidad. Barcelona editorial Planeta.
• Terapia de pareja en infertilidad. Noelia Flores Robaina, Cirsitna Jenaro Rio i Carmen Moreno Rasset. Universidad de Salamanca. Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED)

Comparteix

Per a un experiment sobre agressivitat, es van agafar a trenta mil nens i es va avaluar mitjançant entrevistes estandarditzades, l’agressivitat de cada un d’ells. Després es van repartir equitativament en tres grups iguals.

Es va avisar als pares del primer grup i se’ls hi va dir:”durant els propers sis mesos, permeteu l’agressivitat del seu fill. Deixin que es desfogui, no el castigueu per ser agredit”. Al segon grup se’ls hi va dir: “durant els pròxims sis mesos no permeteu l’agressivitat del seu fill. Castigueu-la immediatament i sempre.”Al tercer grup se’ls hi va demanar que actuessin com volguessin. Si volien permetre-ho, que ho permetessin i si volien castigar, que ho fessin.

Al cap de sis mesos es va tornar a avaluar l’agressivitat dels nens i van veure que al primer grup on se’ls hi havia permès ser agressius, aquesta havia augmentat clarament.

Al segon grup que se’ls havia castigat, l’agressivitat va augmentar una mica i es va poder observar que molts d’ells van substituir l’agressió física per l’agressió verbal i que fins i tot alguns havien après a barallar-se en silenci per a evitar el càstig.

Al tercer grup, que els pares podien fer el que volien l’agressivitat es va disparar.

Això mostra que la disciplina erràtica i inconsistent és la que més agressivitat produeix. El pare/mare que amenaça i amenaça però no compleix i que de sobte es treu la sabatilla cap als nens que s’estan barallant, és la més provocadora de descontrol i de conducta agressiva.

Comparteix

Alguna cosa no va bé en la nostra vida. Que ens passa? Primer hem de saber que tenim un problema, saber exactament quin és aquest problema, buscar-hi les possibles solucions, agafar la que ens sembli més correcta, i predre la decisió corresponent. Després evidentment mirarem si això està funcionant o no i farem les rectificacions que calguin.

Aquesta introducció que sembla tant evident, moltes vegades és difícil de fer. Posem exemples de problemes mal definits:

• Tinc un problema de motivació, de falta de voluntat, de falta de decisió…  Aquests son problemes mal definits, són massa generals, inespecífics, ambigus i amb poca informació.

Problemes ben definits:

• Tinc una mala comunicació amb els meus pares, que ha empitjorat  des que he canviat d’institut.
• Tinc problemes de concentració que últimament no em permeten estudiar correctament i fa que tregui males notes.

Solucions errònies:

• Tinc 17 anys i fins fa poc tenia parella. Tinc molta necessitat de tenir una nova relació però només la vull tenir amb aquesta antiga parella.
• Soc una mare que tinc una filla de 17 anys, i cada vegada que surt fora de casa pateixo una preocupació obsessiva. He aconseguit que les seves amigues vingun a casa nostra i així la puc controlar.

Dins del grup de teràpies cognitives hi ha la teràpia de solució de problemes de D’Zurilla i Goldfried (1971), o també anomenada teràpia de solucions de problemes socials perquè tan és útil per solucionar els problemes personals com els que se’t puguin presentar en la relació amb els altres.

L’objectiu és entrenar-se a reconeixer els teus problemes i un cop fet, saber trobar les millors solucions.

Aquest tipus d’entrenament el podreu aplicar a molts aspectes de la vostra vida, és una estratègia que s’inclou en molts programes de tractament i de prevenció a les recaigudes.

Consta de 5 fases (D’Zurilla, 1986):

• Orientació cap al problema: Reconèixer que hi ha un problema i que hem de buscar-hi una solució.
• Definir el problema: El problema és una situació real o imaginada a la qual hem de buscar-hi una solució. Hem de definir-lo clarament, de forma concreta.
• Pensar en les solucions alternatives: Cal buscar moltes solucions, moltes alternatives al problema. És molt útil fer un llistat amb totes les solucions que se’ns ocorrin.
• Prendre les decisions corresponents: De les solucions que hem trobat s’ha d’escollir la que creguem que és més útil i que sigui viable. Un cop ja la tenim concretada haurem de dissenyar com posar-la en pràctica.
• Posar-ho en practica confirmant la solució: Un cop posada en marxa la solució hem de revisar si està donant el resultat que nosaltres esperàvem o si hem de fer-hi rectificacions.

Abans de poder passar d’una fase a l’altra, primer s’ha d’haver superat l’anterior.

Comparteix

Si alguna vegada trobeu una persona
que no us dóna el somriure
que vosaltres mereixeu,
sigueu generosos:
doneu-li el vostre,
perquè ningú no té tanta necessitat d’un somriure
com aquell que no pot donar-ne als altres.

Via : PsicoJove

Podeu consultar també: Hauriem de riure més- El riure millora la salut

Comparteix

El facebook és una web de xarxes socials que et permet contactar amb amics i coneguts que potser feia anys que no veies. Des que es va obrir al públic ha estat tot un fenomen i en poc temps va passar a ser una de les webs socials més importants i amb més de 110 milions de membres a tot el món.

No només pots trobar amics i coneguts, contactar amb persones amb interessos similars, fer negocis, trobar parella, jugar i compartir fotos, sinó que fins i tot periodistes utilitzen el facebook per buscar contactes, el servei d’inteŀlligència secret britànic busca gent per reclutar i ja s’han plantejat fer-ne una peŀlícula.

Tot i així, el facebook no s’ha salvat de tenir detractors. El fet de contactar per internet amb els amics fa dubtar de la veracitat d’aquestes amistats, també sembla que alguns competeixin per tenir el màxim de contactes possibles o, es titlla als usuaris de narcicistes. Aquest últim es basa en un estudi fet a la Universitat de Geòrgia on van passar uns qüestionaris de personalitat a 130 usuaris de Facebook i van analitzar el contingut dels seus perfils online. Uns observadors sense entrenament també van mirar els perfils i van dir en quin grau els hi semblaven narcicistes o egoïstes.

Els resultats van mostrar que el número d’amics i comentaris en el mur (lloc on escriure comentaris) que una persona tenia al seu perfil correlacionava amb com de narcicista es mostrava. Aquesta visió narcicista seria similar a com de narcicista és la persona en el món real, formant nombroses relacions però superficials amb els altres. Aquests, també són més propensos a tenir fotos de perfil glamoroses o “autopromocionals” mentre que altres tendeixen a la foto ràpida.

Sigui com sigui, el que està clar és que el Facebook s’ha convertit en el fenomen de la temporada que no té ni edat, ni sexe, ni cultura.

Comparteix

Posem un test per saber si ets autènticament esquerrà, dretà o ambidextre. A les següents preguntes has de comptar el número d’accions que fas amb una mà. Si només ho fas amb una mà poses un punt a la mà corresponent. Si contestes que ho fas amb les dues doncs mig punt a cada mà. Al final has de sumar els punts que has tret de cada mà.

En principi la gran majoria treuen més punts en una de les mans i gairebé cap a l’altra. Si s’aconsegueix més de 8 punts amb la mà “dolenta” et pots considerar ambidextre donat que estàs fent més coses amb aquesta mà que les que normalment es fan.

1. Mà amb la que et pentines
2. Mà amb la que et raspalles les dents
3. Primera de les mànigues que et poses de la roba
4. Mà amb la que et neteixes el cul
5. Mà amb la que et menges un postre de cullera.
6. Mà amb la que mulles alguna cosa a la llet o un altre líquid
7. Mà amb la que subjectes l’ampolla a l’omplir el got.
8. Mà amb la que trenques un sobre de cafè o sucre.
9. Mà amb la que encens un llumí.
10. Mà amb la que esprems fruita en un expremedor.
11. Mà amb la que remous un menjar posat al foc.
12. Ull que mira per la mirella d’una porta.
13. Mà que queda a sobre a l’aplauder (la que colpeja a l’altra)
14. Braç que queda a sobre al creuar els braços.
15. Mà per demanar silencia, dir OK o taparles la boca quan es badalla.
16. Mà amb la que llances alguna cosa amb punta (un dard, per exemple)
17. Peu amb el que saltes si només ho fas sobre un.
18. Peu amb el que colpeges una pilota que està davant teu.
19. Mà amb la que llances un dau preferentment.
20. Mà que queda més a sota en l’escombra quan escombres.
21. Mà amb la que escrius.
22. Mà amb la que poses una grapa amb una grapadora.
23. Mà amb la que obres un paraigua (la que no el subjecte)
24. Mà amb la que et poses una gorra o sombrero.
25. Orella en la que et poses el telèfon preferentment.

Extret: Revista de psicologia

Comparteix

Stefan Klein, un físic entrevistat a La Contra de La Vanguardia, explica que el fet que el temps ens passi molt ràpid o molt lent depèn del nostre cervell. Aquest és l’encarregat d’associar la percepció del temps i el funcionament de la memòria.

Els joves percebem el temps més lent perquè la memòria està treballant emmagatzemant moltes dades. En canvi, la gent gran que ja ha emmagatzemat a la seva memòria gran part de les dades de la realitat en la que viuen, el temps els hi passa molt ràpid.

També passa quan estem entretinguts, durant un trajecte cap a un lloc desconegut que el camí d’anada sempre es fa més llarg que el de tornada o amb la por que en una situació de perill tenim la sensació que el temps es para. La por estimula la memòria i ens fa retenir molta informació per si es tornés a repetir una situació similar. És una característica evolutiva que ens facilita la supervivència: si a un pomer hi ha una serp, el nostre cervell es fixarà abans amb la serp que amb una poma perquè ignorar a la primera seria mortal.

Comparteix

D’aquest tema sempre se’n fa molta broma! Però per la persona que el pateix és un greu problema. Molts no reben tractament perquè intenten mantenir-ho en secret. Intenten portar una vida de cara als altres normal, però aquesta addicció provoca que cada vegada busquin tenir més trobades sexuals de tots tipus (en viu, per Internet, amb revistes, etc.)  arribant a quedar alterada tota la seva vida.

El comportament sexual compulsiu mai s’havia considerat com una addició, encara en l’actual DSM IV tampoc (a afectes de diagnosi es considera conducta “hiperactiva sexual” o “compulsiva sexual”). Però avui dia, ja s’estudia com un trastorn similar a les altres addicions (alcohol, droga, etc.).

Segons Goodman (1997) el comportament sexual compulsiu és una forma de comportament sexual on el patró característic és l’error en el control del comportament sexual, encara que les conseqüències destructores siguin per a la persona que la pateix o per als altres, és a dir encara que aquest comportament perjudiqui a un mateix o als altres no es pot deixar de tenir-lo.

Si el comparem amb l’addició a d’altres substàncies, hi ha moltes semblances:

• El desordre típicament comença a l’adolescència i segueix un curs crònic.
• És continua mantenint el comportament encara que les conseqüències siguin perjudicials.
• Des del punt de vista subjectiu de la persona hi ha una gran preocupació, una excitació mentre s’està preparant l’activitat.
• Provoca ansietat i l’alteració de l’humor per culpa del comportament creant un sentiment de pèrdua de control.
• S’experimenta tolerància donat que el comportament es repeteix, i la potència per produir efectes de reforçament positiu tendeixen a disminuir.
• S’experimenta també el fenòmen d’abstinència amb una disconformitat psicològica i/o física quan el comportament es discontinu.
• Hi ha tendència a la recaiguda és a dir retornar als patrons destructors del comportament després d’haver aconseguit un període d’abstinència o control. Queden afectats aspectes de la vida de la persona donant prioritat al comportament inadequat.
• Afectació en la relació d’aquests individus amb els altres i amb ells mateixos, incloent-hi l’autoestima, essent ells el propi centre, etc.
• I es produeix un reconeixement de l’addició com l’ansietat, pèrdua de control, tolerància i abstinència característic en l’addició sexual així com també a l’addicció a les altres substàncies.

El tractament es pot seguir amb teràpia psicològica tant grupal com individual. Es treballa conjuntament amb el sentiment de culpa, el malestar que provoca la perdua de control, l’ansietat. Però davant de tot ha d’existir la voluntat de la persona de reconeixer que ho pateix i voler intentar recuperar-se.

Comparteix