Les autores del test, Carmen Maganto i Soledad Cruz, de la Facultat de Psicologia de la Universitad del País Basc expliquen que l’alteració de la imatge corporal és un indicador del risc de patir un trastorns de la conducta alimentària, i que per això la seva avaluació en els adolescents tant nois com noies és tant important.

Aquest test permet avaluar el grau d’insatisfacció i distorsió de la imatge corporal en els adolescents de 14 a 18 anys per establir el risc de TCA. També permet avaluar el model estètic corporal del subjecte incluint-hi les atribucions dels pares i dels progenitors.

La durada és de 10 minuts i actualment està inclòs en el programa PICTA (programa d’imatge corporal i trastorns de l’alimentació) i s’està utilitzant en els Serveis Públics de Salut del País Basc.

Font: Infobae.com

Comparteix

Carl Honoré es l’autor del llibre “El elogio de la lentitud” entre altres coses diu que la velocitat es una manera de no enfrontar-te al que li passa al teu cos i a la teva ment, d’evitar les preguntes importants. La gent tenim por a abraçar la lentitud.

L’origen del moviment slow reivindica la lentitud en el món modern, és una invitació, un pretext perquè cadascú avaluï si viu en un ritme excessiu i busqui quin és el ritme que li és més propi, o almenys no aquell que ens ve imposat. No pretén, en cap cas, el viure a poc a poc : no és fer les coses de forma lenta, perquè sí. Es tracta que cadascú pensi, en definitiva, quant de temps ha de dedicar a cada cosa.

El moviment slow, malgrat que aquest mot anglosaxó significa lent, no promou la ganduleria, sinó la tranquil·litat mesurada en fer les coses, en gaudir cada minut de la vida i en dedicar a cada acció el temps que es mereix. Aquest moviment reivindica una nova escala de valors, basada en treballar per viure i no al contrari.

Si voleu saber més coses sobre aquest moviment o el llibre podeu consultarNotodo.com

Font : Valors.org

Comparteix

A la Montse li fa por volar i ho arregla no agafant mai l’avió.

La por de per sí no és una patologia, al contrari és una emoció que ajuda a adaptar-nos al nostra ambient, però quan la por supera un cert punt, l’ésser humà es bloqueja i es incapaç de reaccionar d’una manera idònia.

Per tant el que marca la diferència entre la por com a emoció natural i útil, i la por com a reacció patològica és que el primer incrementa la nostra capacitat per manejar la realitat mentre que el segon ens limita i inclús ens anul·la aquesta capacitat, podent provocar el pànic.

Per tractar aquestes pors patològiques hi ha moltes perspectives psicològiques i psiquiàtriques que estan enfocades segons diferents teories: Segons si es creu que aquestes pors estan provocades per traumes de la infantesa, o per una alteració genètica, o segons les relacions familiars que s’han tingut des del naixement, o segons si estan condicionals per l’ambient, etc.

Però no és tant important voler saber perquè es forma una patologia fòbica com estar atent als fenòmens fòbics, els successos que els provoquen i intervenir per poder canviar-los. Centrar-se en com la persona construeix la trampa en la que entra i de la qual ja no pot aconseguir sortir-ne sola: les persones tendeixen a evitar totes les situacions o condicions que li puguin provocar aquesta por incontrolable, i mica en mica això va provocant que cada vegada vagi incrementant les evitacions.

Bibliografia: Más allá del miedo – Giorgio Nardone

Comparteix

Com comentava a un post anterior, el primer pas per a resoldre qualsevol conflicte és acceptar-lo. Sempre que sentim que ens enfadem, ens n’adonem que ens estem resistint o oposant a una situació, circumstàncies o persones. S’ha d’acceptar que el passat ja ha passat i no es pot canviar, que no es pot canviar la conducta dels altres ni controlar els seus pensaments i decisions. L’acceptació significa que som capaços de pensar amb serenitat, veure les coses amb claredat, crear varies opcions i prendre les millors decisions. També és important no aferrar-se a les coses, s’ha de ser conscient que la relació amb totes les coses de l’entorn canvia i no sempre com un espera.

Hi ha una ira que s’anomena “ira justificada” que està recolzada pels propis judicis de valor, tu tens la raó i els que han fet les coses malament han de ser castigats. És fer de policia, cuidar dels desprotegits, identificar-te amb la víctima… seria un bon exemple aquesta pregunta: “Que potser déu t’ha donat permís per ser el policia de l’univers?”

El primer pas és reconèixer a aquesta enemiga emocional. Significa aprendre a ser conscient d’un mateix, a observar amb suavitat i sense tensió els pensaments i sentiments propis mentre sorgeixen. S’aconsegueix a base de pràctica. Quan apareix la ira no ens hi hem d’implicar ni alimentar-la, recordeu que nosaltres no som la nostra ira ni les nostres emocions, separeu-les i concentreu-vos en la calma, la pau interior.
És molt important veure d’on procedeix la ira, com apareix a la nostra ment. (més…)

Comparteix

No és el qui ha viscut més sinó el qui ha observat més

el qui té més experiència del món.

Arturo Graf

Comparteix

Tots veiem els mateixos fets i circumstàncies de manera diferent. La nostra manera de percebre i interpretar el món està influïda per les creences adquirides, les experiències passades i sobretot, pel nostre sentit d’identitat. Per això, la resposta de la ira està condicionada per aquesta manera de percebre les coses i les adquirides.

D’aquesta manera, quan sembla que les accions d’una altra persona/situació són les responsables de fer-nos enfadar, realment el que passa és que el nostre cervell reacciona amb aquesta resposta(ira) davant d’aquesta persona o situació. És una resposta apresa, la ira significa que estem funcionant amb el pilot automàtic posat i deixant que el nostre subconscient actuï en funció de les reaccions que tenim configurades i apreses al llarg dels anys que s’han acabat convertint en un hàbit. Així doncs, podem fer una elecció conscient de les nostres respostes o deixar el pilot automàtic. (més…)

Comparteix