Thorndike (1874-1949) va col·locar un gat a cada una de les caixes problemes (veure el dibuix): caixes que, amb una mica d’habilitat, es podien obrir de manera que l’animal si ho aconseguia, es podia escapar i aconseguir menjar.

Aquest experiment és un exemple del que més tard es va anomenar condicionament o aprenentatge operant, és a dir, un animal emet una resposta i si és recompensada en aquesta situació (amb menjar o aconseguint alliberar-se) aquesta resposta s’aprèn, i si no,  aquesta resposta desapareix gradualment.

Thorndike centrant-se en l’estudi de l’aprenentatge en els animals va aconseguir un acostament teòric i metodològic en el camp de la investigació animal i en la psicologia E-R (estimul-resposta) que va anomenar connexionisme.

Va rebre moltes crítiques sobretot perquè els seus treballs van ser en el laboratori cosa que podia provocar que els animals no “raonessin” justament perquè no estaven en el seu entorn natural.

Thorndike va proposar dues lleis de la conducta;

• La llei de l’Efecte: Les respostes que es donen en una mateixa situació i que van acompanyades o immediatament seguides de satisfacció per a l’animal, en igualtat de condicions es connectaran més intensament amb la situació de manera que quan aquesta es torni a presentar tornaran a repetir-les.
• La llei de l’exercici: Tota resposta a una situació en igualtat de condicions es connectarà més fortament a la situació en proporció al número de vegades que ha estat connectada a aquesta situació i a la força i duració en les connexions.

Thorndike va aplicar aquestes condicions a la conducta humana i va afirmar que l’aprenentatge consistia en un increment de probabilitats de E-R (estimul-resposta) i així com l’aprenentatge animal es automàtic, l’aprenentatge humà també es inconscient. Per a ell el raonament humà el va reduir a automatisme, costum i hàbits. La consciència no era necessària per a l’aprenentatge.

Bibliografia: Historia de la psicologia – Thomas Hardy Leahey

Comparteix

“Penso 99 cops i no descobreixo res.

Deixo de pensar, em submergeixo en el silenci i descobreixo la veritat”

Albert Einstein

Comparteix

“En l’any 500 d.C. els regnes feudals de l’Àfrica occidental -Ghana, Mali- s’assemblaven molt als regnes feudals d’Europa, menys pel fet que els africans s’havien vist privats pel Sàhara del llegat de tecnologia i enginyeria que els romans havien deixat a Europa. Subsegüentment el gran desert va inhibir el flux d’influències àrabs que amb direcció al sud tant va contribuir a revitalitzar la ciència i el comerç europeu. Mentre que els pobles que vivien en l’eix mediterrani desenvolupaven en naus el seu comerç i les seves guerres i es convertien en potències marítimes, els seus coreligionaris de pell fosca al sud del Sàhara estaven preocupats principalment per travessar el desert i estaven mancats de qualsevol motivació cap a les aventures marítimes.

De manera que quan les primeres naus portugueses van arribar a la costa guineana en el segle XV van ser capaces d’alçar-se amb el control dels ports i segellar el destí d’Àfrica durant els següents cinc-cents anys. Després d’esgotar les seves mines d’or, els africans es van veure abocats a la caça d’esclaus per a ser intercanviats per robes i armes de foc europees. Això va portar a guerres, cada vegada més nombroses, rebel·lions i a la ruptura dels estats feudals indígenes, interrompent la trajectòria del desenvolupament polític d’Àfrica i convertint grans parcel·les de l’interior en una terra de ningú i com a producte principal la “collita d’homes” criats per a ser exportats a les plantacions de sucre, cotó i tabac a l’altra costat de l’Atlàntic.

Al finalitzar el comerç d’esclaus els europeus van obligar als africans a cultivar i treballar les mines per a ells. Entre tant les autoritats colonials van fer el possible per mantenir a l’Àfrica sotmesa i endarrerida, estimulant les guerres tribals, limitant l’educació als africans al nivell més rudimentari possible i sobretot, evitant que les colònies desenvolupessin una infraestructura industrial que els permetés competir en el mercat mundial una vegada que haguessin aconseguit la independència política.

Amb tal història sobre les seves espatlles els africans haurien de ser considerats no com éssers de raça inferior sinó com a éssers sobrehumans si aconseguissin crear una sola societat industrial avançada pròpia abans de la meitat del pròxim segle.

Si algú posa en dubte que el colonialisme pot tenir unes conseqüències de tant gran abast pensi en Indonèsia o el Japó. En el segle XVI aquestes dues civilitzacions compartien moltes característiques dels estats feudals agraris. Indonèsia es va convertir en una colònia holandesa mentre que el Japó va tancar les seves portes als missioners i comerciants europeus rebutjant qualsevol importació d’Occident que no fossin llibres, especialment llibres tècnics que expliquessin com fabricar municions, construir trens o productes químics. Després de 300 anys d’estret contacte amb els seus amos europeus, Indonèsia, en el segle XX era una zona subdesenvolupada, superpoblada, i pauperitzada mentre que els japonesos estaven llestos per a ocupar el seu lloc com a potència industrial més avançada del llunyà orient. Per suposat que hi ha altres factors a considerar en aquesta història però no es la raça un d’ells.”

Escrit traduït literalment del llibre  “Introducción a la antropología general” – Marvin Harris

Comparteix

S’anomena hipoteràpia a la utilització del cavall i dels seus moviments per ajudar en els tractaments de diferents alteracions tant físiques com mentals.

La hipoteràpia ha demostrat resultats positius en nens autistes, amb persones amb cadira de rodes, amb nens hiperactius, etc. però també en d’altres problemes com els d’autoestima, o de seguretat amb un mateix, entre d’altres.

És l’únic tractament amb el qual el pacient experimenta i es veu obligat a afrontar el moviment del cavall, reaccionar als seus moviments adaptant-se en tot moment, cosa que li provoca anar experimentant diferents sensacions i arribar a establir una gran interacció que l’ajuda a sentir-se millor amb ell mateix.

Junt amb les reaccions sensorials també es produeix l’estimulació de l’atenció, la concentració i la motivació davant dels moviments del cavall: Amb els canvis cadencials apareix la possibilitat de graduar el nivell de les sensacions que el pacient rep. ajudant a que la persona sigui capaç d’experimentar sensacions que mai havia experimentat fins llavors. Suposa una actitud activa on ha d’aprendre a estirar-se, relaxar-se, millorar la coordinació, etc. i tot això s’assumeix com una diversió. Muntar a cavall és una teràpia i una diversió.

S’aconsegueix superar la por, millorar l’autoconfiança, augmentar la capacitat de concentració, per la qual cosa la hipoteràpia resulta molt útil com a teràpia complementària, no només amb malalts sinó també amb persones que presenten problemes d’adaptació social.

Dibuix: Cucurrucu

Centre eqüestre Alt Empordà

Comparteix

Com a continuació al post que hem publicat “El poder de la música sobre l’aigua” i tal com continua explicant el Dr. Masaru Emoto de l’Institut General U.H.M en la pel·licula “Los mensajes ocultos en el agua” les paraules tenen una força vibratòria amb capacitat de provocar un efecte a l’aigua, és a dir va considerar la possibilitat que l’aigua es modifiqués en funció de les diferents paraules amb les que estigués en contacte.

Va posar aigua en diferents pots amb una etiqueta en cada un d’ells on s’escrivia paraules positives o paraules negatives: com per exemple poden ser la paraula guerra i o la paraula pau i va poder observar que l’aigua que estava dins dels pots que tenien etiquetes amb paraules suaus tenien cristalls més suaus,i l’aigua que estava en contacte amb paraules negatives tenien uns cristalls més bruscos.

L’aigua ens permet veure el poder amagat de les paraules.

En un altre experiment es projecta el pensament en l’aigua: un grup de persones es concentren davant de l’aigua i li mostren agraïment (se li diu gracies aigua, et cuidarem, etc) i es va comparar amb una altra aigua que s’havia ignorat totalment. Els resultats van demostrar que l’aigua que s’havia exposat a pensaments positius tenia cristalls, i l’aigua que havia estat ignorada no n’havia fet.

Comparteix

Publiquem la sisena faula d’aquesta secció.

Un poderós duc va visitar a un mestre zen i li va demanar que creés per a ell una obra d’art que guardés el secret de la felicitat.

El mestre li va dir que tornés passada una setmana.

Quan va tornar, el savi li va donar el valuós pergamí en el qual i amb una perfecta cal·ligrafia expressava la saviesa que el duc havia sol·licitat.

Quan el duc va desplegar el pergamí va veure que només deia:

El pare ha mort
El fill ha mort.

El duc enormement sorprès va preguntar “Però quina classe de felicitat és aquesta?”

El mestre va restar en silenci. Va anar cap als seus pinzells, en va agafar un, el va mullar en el tinter i va escriure:

El fill ha mort.
El pare ha mort.

“Ho preferiu en aquest ordre?”, va preguntar.


Font primària: Mark Forstater, The Spiritual Teachings of the Tao, Hodder & Stoughton.
Font general: tradició taoísta
Mas magia de la metáfora – Nick Owen

Comparteix

Segons el científic David Rakison, les dones estan predisposades genèticament a desenvolupar por cap als animals potencialment perillosos.

En un estudi que va realitzar amb nens d’onze mesos, els hi mostrava una imatge amb una aranya i una cara alegre i una altra imatge d’una flor i una cara espantada. Les nenes es quedaven més temps mirant la imatge de l’aranya i la cara somrient mentre els nens les miraven durant el mateix temps cada una. Les nenes associaven més ràpidament una imatge d’una aranya a la por. En canvi, els nens no mostraven una especial predisposició a la por.

Rakinson suposa que aquest comportament estigui lligat als nostres avantpassats on les dones evitaven aquests animals perillosos i els homes s’hi enfrontaven per caçar.

Font: EspacioCiencia

Comparteix

Les filles de pares universitaris tenen un doble risc de rebre tractament per desordres alimentaris que les filles de pares que només han rebut una educació a nivell primari. Però el risc és 6 vegades més gran entre les noies que tenen àvies maternes que han rebut educació universitària.

Així ho demostra l’estudi fet pels investigadors de l’Institut Karolinska d’Estocolm, segons el qual es pot afirmar que a mida que augmenta l’educació dels pares o avis també ho fa el risc que les noies siguis hospitalitzades per anorèxia o bulímia. Així mateix encara s’accentua més aquest risc entre les noies que treuen notes altes.

Es pressuposa que aquestes noies pateixen o perceben més pressió de la família, i també hi ha probabilitat de tenir certs trets de personalitat com el perfeccionisme que les fa relativament més vulnerables als desordres alimentaris.

Tal com diuen els investigadors, amb aquest estudi no es pot provar que una educació millor i els èxits escolars portin a patir trastorns alimentaris, però si suggereix que les noies de famílies de més èxit acadèmic tenen un risc relativament més gran de patir-los.

Font:  Psiquiatria.com

Comparteix