Thorndike (1874-1949) va col·locar un gat a cada una de les caixes problemes (veure el dibuix): caixes que, amb una mica d’habilitat, es podien obrir de manera que l’animal si ho aconseguia, es podia escapar i aconseguir menjar.

Aquest experiment és un exemple del que més tard es va anomenar condicionament o aprenentatge operant, és a dir, un animal emet una resposta i si és recompensada en aquesta situació (amb menjar o aconseguint alliberar-se) aquesta resposta s’aprèn, i si no,  aquesta resposta desapareix gradualment.

Thorndike centrant-se en l’estudi de l’aprenentatge en els animals va aconseguir un acostament teòric i metodològic en el camp de la investigació animal i en la psicologia E-R (estimul-resposta) que va anomenar connexionisme.

Va rebre moltes crítiques sobretot perquè els seus treballs van ser en el laboratori cosa que podia provocar que els animals no “raonessin” justament perquè no estaven en el seu entorn natural.

Thorndike va proposar dues lleis de la conducta;

• La llei de l’Efecte: Les respostes que es donen en una mateixa situació i que van acompanyades o immediatament seguides de satisfacció per a l’animal, en igualtat de condicions es connectaran més intensament amb la situació de manera que quan aquesta es torni a presentar tornaran a repetir-les.
• La llei de l’exercici: Tota resposta a una situació en igualtat de condicions es connectarà més fortament a la situació en proporció al número de vegades que ha estat connectada a aquesta situació i a la força i duració en les connexions.

Thorndike va aplicar aquestes condicions a la conducta humana i va afirmar que l’aprenentatge consistia en un increment de probabilitats de E-R (estimul-resposta) i així com l’aprenentatge animal es automàtic, l’aprenentatge humà també es inconscient. Per a ell el raonament humà el va reduir a automatisme, costum i hàbits. La consciència no era necessària per a l’aprenentatge.

Bibliografia: Historia de la psicologia – Thomas Hardy Leahey

Comparteix

“Penso 99 cops i no descobreixo res.

Deixo de pensar, em submergeixo en el silenci i descobreixo la veritat”

Albert Einstein

Comparteix

De manera que quan les primeres naus portugueses van arribar a la costa guineana en el segle XV van ser capaces d’alçar-se amb el control dels ports i segellar el destí d’Àfrica durant els següents cinc-cents anys. Després d’esgotar les seves mines d’or, els africans es van veure abocats a la caça d’esclaus per a ser intercanviats per robes i armes de foc europees. Això va portar a guerres, cada vegada més nombroses, rebel·lions i a la ruptura dels estats feudals indígenes, interrompent la trajectòria del desenvolupament polític d’Àfrica i convertint grans parcel·les de l’interior en una terra de ningú i com a producte principal la “collita d’homes” criats per a ser exportats a les plantacions de sucre, cotó i tabac a l’altra costat de l’Atlàntic.

Al finalitzar el comerç d’esclaus els europeus van obligar als africans a cultivar i treballar les mines per a ells. Entre tant les autoritats colonials van fer el possible per mantenir a l’Àfrica sotmesa i endarrerida, estimulant les guerres tribals, limitant l’educació als africans al nivell més rudimentari possible i sobretot, evitant que les colònies desenvolupessin una infraestructura industrial que els permetés competir en el mercat mundial una vegada que haguessin aconseguit la independència política.

Amb tal història sobre les seves espatlles els africans haurien de ser considerats no com éssers de raça inferior sinó com a éssers sobrehumans si aconseguissin crear una sola societat industrial avançada pròpia abans de la meitat del pròxim segle.

Si algú posa en dubte que el colonialisme pot tenir unes conseqüències de tant gran abast pensi en Indonèsia o el Japó. En el segle XVI aquestes dues civilitzacions compartien moltes característiques dels estats feudals agraris. Indonèsia es va convertir en una colònia holandesa mentre que el Japó va tancar les seves portes als missioners i comerciants europeus rebutjant qualsevol importació d’Occident que no fossin llibres, especialment llibres tècnics que expliquessin com fabricar municions, construir trens o productes químics. Després de 300 anys d’estret contacte amb els seus amos europeus, Indonèsia, en el segle XX era una zona subdesenvolupada, superpoblada, i pauperitzada mentre que els japonesos estaven llestos per a ocupar el seu lloc com a potència industrial més avançada del llunyà orient. Per suposat que hi ha altres factors a considerar en aquesta història però no es la raça un d’ells.”

Escrit traduït literalment del llibre  “Introducción a la antropología general” – Marvin Harris

Comparteix

La hipoteràpia ha demostrat resultats positius en nens autistes, amb persones amb cadira de rodes, amb nens hiperactius, etc. però també en d’altres problemes com els d’autoestima, o de seguretat amb un mateix, entre d’altres.

És l’únic tractament amb el qual el pacient experimenta i es veu obligat a afrontar el moviment del cavall, reaccionar als seus moviments adaptant-se en tot moment, cosa que li provoca anar experimentant diferents sensacions i arribar a establir una gran interacció que l’ajuda a sentir-se millor amb ell mateix.

Junt amb les reaccions sensorials també es produeix l’estimulació de l’atenció, la concentració i la motivació davant dels moviments del cavall: Amb els canvis cadencials apareix la possibilitat de graduar el nivell de les sensacions que el pacient rep. ajudant a que la persona sigui capaç d’experimentar sensacions que mai havia experimentat fins llavors. Suposa una actitud activa on ha d’aprendre a estirar-se, relaxar-se, millorar la coordinació, etc. i tot això s’assumeix com una diversió. Muntar a cavall és una teràpia i una diversió.

S’aconsegueix superar la por, millorar l’autoconfiança, augmentar la capacitat de concentració, per la qual cosa la hipoteràpia resulta molt útil com a teràpia complementària, no només amb malalts sinó també amb persones que presenten problemes d’adaptació social.

Dibuix: Cucurrucu

Centre eqüestre Alt Empordà

Comparteix

Va posar aigua en diferents pots amb una etiqueta en cada un d’ells on s’escrivia paraules positives o paraules negatives: com per exemple poden ser la paraula guerra i o la paraula pau i va poder observar que l’aigua que estava dins dels pots que tenien etiquetes amb paraules suaus tenien cristalls més suaus,i l’aigua que estava en contacte amb paraules negatives tenien uns cristalls més bruscos.

L’aigua ens permet veure el poder amagat de les paraules.

En un altre experiment es projecta el pensament en l’aigua: un grup de persones es concentren davant de l’aigua i li mostren agraïment (se li diu gracies aigua, et cuidarem, etc) i es va comparar amb una altra aigua que s’havia ignorat totalment. Els resultats van demostrar que l’aigua que s’havia exposat a pensaments positius tenia cristalls, i l’aigua que havia estat ignorada no n’havia fet.

Comparteix

Un poderós duc va visitar a un mestre zen i li va demanar que creés per a ell una obra d’art que guardés el secret de la felicitat.

El mestre li va dir que tornés passada una setmana.

Quan va tornar, el savi li va donar el valuós pergamí en el qual i amb una perfecta cal·ligrafia expressava la saviesa que el duc havia sol·licitat.

Quan el duc va desplegar el pergamí va veure que només deia:

El pare ha mort
El fill ha mort.

El duc enormement sorprès va preguntar “Però quina classe de felicitat és aquesta?”

El mestre va restar en silenci. Va anar cap als seus pinzells, en va agafar un, el va mullar en el tinter i va escriure:

El fill ha mort.
El pare ha mort.

“Ho preferiu en aquest ordre?”, va preguntar.


Font primària: Mark Forstater, The Spiritual Teachings of the Tao, Hodder & Stoughton.
Font general: tradició taoísta
Mas magia de la metáfora – Nick Owen

Comparteix

Així ho demostra l’estudi fet pels investigadors de l’Institut Karolinska d’Estocolm, segons el qual es pot afirmar que a mida que augmenta l’educació dels pares o avis també ho fa el risc que les noies siguis hospitalitzades per anorèxia o bulímia. Així mateix encara s’accentua més aquest risc entre les noies que treuen notes altes.

Es pressuposa que aquestes noies pateixen o perceben més pressió de la família, i també hi ha probabilitat de tenir certs trets de personalitat com el perfeccionisme que les fa relativament més vulnerables als desordres alimentaris.

Tal com diuen els investigadors, amb aquest estudi no es pot provar que una educació millor i els èxits escolars portin a patir trastorns alimentaris, però si suggereix que les noies de famílies de més èxit acadèmic tenen un risc relativament més gran de patir-los.

Font:  Psiquiatria.com

Comparteix

El Dr. Masaru Emoto de l’Institut General U.H.M. ha estudiat l’aigua i en la seva publicació “els missatges de l’aigua” mostra moltes fotografies de l’aigua i els cristalls que fa quan està congelada.

El professor estava interessat en poder demostrar els missatges de l’aigua i la capacitat que té l’aigua de retenir certa informació: Es va centrar en els cristalls que fa l’aigua quan està congelada, i en les variacions que aquests cristalls pateixen quan senten música o quan estan en contacte amb certes paraules.

En aquest post comentarem la capacitat que té la música davant d’aquests cristalls d’aigua congelada. El Dr. Masaru Emoto juntament amb el seu equip van descobrir que certs tipus d’aigua feien uns cristalls, i partint de la premissa que tot el que existeix vibra és a dir que té energia, va centrar la seva investigació.

Segons el professor aquesta energia viatja a través de l’aigua, per tant va demostrar que Si aquesta estructura cristal·lina de l’aigua s’exposa a la música, canvia. Quan l’aigua s’exposa a la música el seu costat expressiu es manifesta i els cristalls es van transformant a mida que van sentint la música.

Segons els Dr. Masaru Emoto la música va ser creada per portar la nostra vibració a un estat intrínsec, és a dir, per equilibrar els fets que hem anat vivint al llarg de la història. En cada moment es composa una música diferent que ajuda a equilibrar i a reajustar les vibracions que la història distorsiona i per això es pot dir que és una forma de curació abans de ser art.

Comparteix

Les investigacions han demostrat que les capcinades tenen poders regeneradors desproporcionats amb la seva curta durada suggerint que el son polifàsic pot resultar particularment eficaç.

S’anomena son polifàsic a aquell son regular que es fa més d’un cop al dia, en contra del son monofàsic que normalment practiquem els humans adults i que consisteix en dormir una vegada al dia.

Segons la llegenda en Leonardo da Vinci va aconseguir tantes obres artístiques i d’ingeni al llarg de la seva vida gràcies al son que era de 15 minuts cada 4 hores limitant així el seu son a 1,5 hores al dia.

S’ha repetit en diversos experiments (Stampi 1992) i s’ha demostrat que després d’una adaptació de la persona a aquest tipus de son, aquesta no presenta dèficit en les proves de rendiment, encara que s’ha demostrat que els cicles poden variar en funció del tipus de feina, si és estructurada o no, i la durada de les capcinades també canvia en funció de cada persona.

L’artista Giancarlo Sbragio va adoptar aquest programa de son i va comentar “al començament resulta difícil seguir aquest programa però després vaig aconseguir el punt que sentia una propensió natural a dormir a aquest ritme i va resultar ser una experiència emocionant”. (Sbragio 1992)

Si s’està interessat en canviar els hàbits de dormir cal que es faci tal com ho marca l’especialista.

Bibliografia: Biopsicologia – John P.J. Pinel

Comparteix

Els problemes personals  que es caracteritzen per un gran patiment i complexitat no exigeixen una solució igualment complicada ni dolorosa.

Patir problemes o  molèsties durant un llarg temps no té perquè haver de resoldre’s amb un tractament terapèutic igualment llarg.

G. Nardone P. Watzlawick

Per explicar el terme de “canvi” quan es segueix una teràpia, Giogio Nardone i Paul Watzlawick en el seu llibre “El arte del cambio” posen el següent exemple:

“Enunciat: els nou punts que es veuen en la figura s’han d’unir mitjançant 4 línies rectes sense aixecar el llapis del paper” (veure la figura)

L’explicació és la següent:

Els que ho intenten per primera vegada  parteixen del supòsit que els punts constitueixen un quadrat i que la solució s’ha de trobar dintre d’aquest quadrat.

Aquest quadrat però, només forma part de l’esquema lògic i rígid de la persona, per la qual cosa mai arriben a trobar la solució.

Que vol dir això? que la persona no té capacitat per trobar la solució?

La solució està en el canvi, consisteix a abandonar el camp en el qual es busca la solució. Per poder resoldre aquest problema dels punts, la persona ha de sortir del mateix sistema lògic que l’empresona el quadrat autoimposat (en el moment que ajuntes els punts sense haver d’estar dintre d’un quadrat es veu que la solució es senzilla).

En la nostra vida, tots ens hem sentit acorralats en alguna ocasió, i sense poder trobar una solució al problema.

Només es troba la solució dins la perspectiva del canvi, és a dir que es completament diferent si ens considerem peons del joc on les regles estan marcades com a realitat, que si ens considerem com a jugadors que saben que les regles del joc no son més que regles que hem acceptat però que podem canviar quan calgui.

El canvi s’aconsegueix sortint de la rigidesa de la perspectiva i anant cap a altres possibles perspectives. I per aconseguir això no cal una profunda i llarga excavació en la recerca del suposat “trauma”.

Bibliografia: “El arte del cambio” – Giorgio Nardone, Paul Watzlawick

Nota: Si en la teràpia s’utilitza l’eina de la hipnosi s’aconsegueix trobar aquesta nova perspectiva de forma molt més ràpida.

Comparteix