Així ho demostra l’estudi fet pels investigadors de l’Institut Karolinska d’Estocolm, segons el qual es pot afirmar que a mida que augmenta l’educació dels pares o avis també ho fa el risc que les noies siguis hospitalitzades per anorèxia o bulímia. Així mateix encara s’accentua més aquest risc entre les noies que treuen notes altes.

Es pressuposa que aquestes noies pateixen o perceben més pressió de la família, i també hi ha probabilitat de tenir certs trets de personalitat com el perfeccionisme que les fa relativament més vulnerables als desordres alimentaris.

Tal com diuen els investigadors, amb aquest estudi no es pot provar que una educació millor i els èxits escolars portin a patir trastorns alimentaris, però si suggereix que les noies de famílies de més èxit acadèmic tenen un risc relativament més gran de patir-los.

Font:  Psiquiatria.com

Comparteix

El síndrome del menjador nocturn es caracteritza per:

• No tenir gana als matins, normalment no esmorzen i inicien la primera menjada del dia el més tard possible.
• Mengen grans quantitats d’aliment sense control durant les nits.

Aquest síndrome és un desordre alimentari que es diferencia amb els menjadors compulsius en que aquests gairebé mai s’aixequen a la nit, mentre que els menjadors nocturns arriben a consumir més d’un 35% de les calories diàries.

Va acompanyat d’un gran sentiment de culpa i pèrdua d’autoestima. Utilitzen el menjar com a ansiolític que els permet agafar el son i aconseguir alliberar-se del seu malestar.

Per tractar aquests casos es fa d’una manera interdisciplinar i segons el cas de cada persona, però és fonamental la tasca psicològica per modificar els hàbits i les emocions que l’ha provocat i al mateix temps que està provocant partir-lo.

Imatge: Vive sin drogas

Comparteix

La bulímia nerviosa purgativa és un trastorn de la conducta alimentaria caracteritzat per fer afartaments seguits de conductes compensatòries inadequades (laxants, vòmits, etc). L’estudi es va estructurar en 7 passos durant 7 mesos, amb contactes setmanals amb el seu entrenador-terapeuta i dues sessions d’avaluació presencials.

Segons els resultats que s’han obtingut hi ha evidència d’un descens significatiu dels nivells de psicopatologia i severitat de la conducta bulímica dels pacients, per la qual cosa s’estableix que aquest tipus d’intervenció ajuda a restablir un autocontrol sobre la conducta alimentària i a reduir el component emocional associat al trastorn com els símptomes d’ansietat. per això la intervenció “en línia” IBT (Internet Bassed Therapy) constitueix una opció terapèutica vàlida per al control de símptomes bulímics en població de dones adultes.

Font: UAB divulga Imatge: SinMordaza

Comparteix

A part de ser un problema estètic, la obesitat augmenta el risc de mort prematura, les condicions cròniques (diabetis Tipus 2, hipertensió,…), alguns tipus de càncer (el 30% dels càncers estan associats als hàbits de vida) i produeix un elevat cost sanitari (obesitat i malalties associades).

Les poblacions més afectades són N.Amèrica, Orient mitjà i Europa. Tot i així, està incrementant molt ràpidament a països en vies de desenvolupament (Mèxic, Malasia, Sudàfrica, Xina,..) degut a la incorporació dels hàbits occidentals. A Espanya en adults de 25-60 anys hi ha un 14’5% d’obesitat i un 38’5% de sobrepès.

La obesitat es defineix com a excés del teixit adipós (greix) i hi ha diferents mesures d’avaluació. La més comuna és el IMC (índex de massa corporal) i mostra l’estat nutricional i els rangs de pes/ altura.

IMC= Kg/cm²

Es produeix obesitat quan el IMC és igual o superior a 30, sobrepès entre l’ interval 25-29, pes normal de 18’5 a 24’9 i infrapes quan és menor a 18’5.

En nens però, s’usa la corba de creixement (obesitat, percentil 95 o 97 i sobrepès percentil superior a 85)

Hi ha molts factors genètics i ambientals que afecten a la obesitat:

• Grau d’obesitat: té una forma de U. Els nivells més baixos i els més alts tenen més risc de mortalitat (menys de 18’5 i més de 30). Un lleuger sobrepès és més sa que els altres ja que produeix un efecte sobreprotector del sobrepès.

• Distribució de la grassa corporal: Androide (poma) amb un augment de greix abdominal. Més freqüent en homes i més perjudicial per a la salut correlacionant molt alt amb malalties cardiovasculars i del cor. Ginoide (pera): acumulació de greix als malucs i cuixes. Més comú en dones i menys perjudicial per a la salut. Tot i així, produeix més insatisfacció i més conductes inadequades que, sense ser un problema, ho acaben agreujant (anorèxia, bulímia, complexes,…)

• Fluctuacions de pes al llarg de la vida: fan referència a perdre 3-4kg i guanyar-los, tornar-los a perdre,… Aquestes fluctuacions son més perjudicials que un lleuger sobrepès mantingut en el temps ja que produeixen efectes negatius de la salut, produint també un major risc de mortalitat i de patir càncers. És important conèixer la història de les dietes de la persona. Realitzar dietes als 14 anys afavoreix l’augment de pes als 18 (pastilles, saltar-se àpats,..). com més control de pes, més s’engreixa 3-4 anys després. Sense control de pes no hi ha un augment de pes tan important.

• D’altres: edat d’inici de la obesitat, historia familiar, aliments i hàbits alimentaris (què, com menja,…), si menja entre hores, si menja ràpid, si menja per estímuls externs (olor), activitat física estructurada o programada (freqüència, número d’hores, tipus d’exercici), activitat física quotidiana (número de vegades que puja les escales, caminant a la feina,..), activitats sedentàries (mirant la TV, ordinador, jugar a escacs,..), aptitud física, hàbits familiars (compres de la mare, tipus de cuina,..), motivació i expectatives de canvi, habilitats socials, atribució que fa la persona sobre el problema,…), …

La interacció entre gens i ambient són els que produeixen la obesitat. L’estil de vida afavoreix la obesitat (hem de tenir en compte que tenim una genètica per a engreixar-nos i no ha canviat a la velocitat que canvien els estils de vida).

Actualment hi ha vàries teories sobre la obesitat:

• Balanç energètic: la obesitat seria el resultat del balanç energètic positiu sostingut en el temps, és a dir: el número de calories dividit per les calories gastades. El balanç energètic és positiu amb una dieta hipercalòrica i activitat física insuficient.

Produeix un increment en el teixit adipós quan és mantingut en el temps. Aquest creixement depèn:

o Augment del tamany de les cèl·lules grasses (obesitat hipertròfica): més característic de la obesitat infantil. Reversible.

o Augment del número de cèl·lules grasses (obesitat hiperplàsica): és la més greu i necessita una operació quirúrgica ja que no és reversible.

• Taxa metabòlica: està determinat genèticament però es pot modificar la velocitat de la nostra taxa. L’ús continuat de dietes restrictives (augment i disminució de pes, trencar dietes,…) alenteix de manera contínua el metabolisme. En canvi, la pràctica regular de l’activitat física accelera el metabolisme

• Efecte terra de les dietes: Quan reduïm la ingesta per sota del nostre metabolisme basal (despesa energètica pel funcionament bàsic del cos) s’activen uns mecanismes de supervivència per alentir el metabolisme i reduir la despesa (reflexes més lents, cor més lent,…) i el que ingereix ho gasta encara menys. Arriba un moment que ja no perds pes. Al principi, com que el metabolisme està més lent, quan mengem es guarda més i s’engreixa més (efecte yo-yo), es recupera el pes perdut i una mica més.

• Efecte yo-yo: són cicles de pèrdua i guanys de pes.

• Efecte sostre: al principi t’engreixes molt ràpidament però llavors aquest augment de pes és més lent (igual que l’efecte terra).

• Setpoint: el pes corporal de la persona sembla que està regulat fisiològicament per un nivell basal relativament estable com altres mecanismes del cos. Amb activitat física o excessos de calories, el cos el regularà per mantenir el pes estable. Aquest punt es pot desplaçar: si mantenim un pes fix durant un temps (mesos), es desplaça cap a aquest pes. Per això costa tant perdre els primers kg quan hi ha un lleuger sobrepès.

Hi ha uns principis del reforç útils per explicar patrons de conducta que es repeteixen:

• Aliments rics en sucre són altament desitjables: són reforços immediats que produeixen efectes negatius a llarg termini (increment de pes).

• Activitat física, encara que produeixi plaer, a curt termini són efectes negatius (temps, esforç,..): els beneficis es troben a llarg termini.

• Dietes: a curt termini tenen més efectes negatius que positius (aliments poc desitjables, deixar de menjar aliments agradables, esforços,…).

Per a poder tractar la obesitat s’ha de fer un canvi d’estil de vida, acceptar la seva condició crònica i instaurar nous hàbits al llarg del temps. Tot i així, el millor tractament és una bona prevenció.

Comparteix

Quan es decideix començar una dieta es fitxem uns objectius (perdre X quilos). La idea és que quan s’arribi a aquest número de quilos es deixarà  o potser s’intentarà fer una dieta de manteniment.

Per un altre costat disposem de força informació sobre els trastorns de la conducta alimentària, però en cap moment ens plantegem que ens pugui passar a nosaltres.

Que fa que una persona que aparentment està normal arribi a fer un trastorn en la conducta alimentaria (i per tant un trastorn mental)?

Hi ha uns factors que predisposen, i juntament amb una dieta restrictiva provoca el desencadenant: les persones amb estats emocionals negatius acompanyats d’ansietat i depressió, la inseguretat, la necessitat d’aprovació, l’estres amb poques habilitats per fer-hi front, etc.

S’ha de reconèixer que molts de nosaltres en tenim d’aquests factors per tant el risc a patir un trastorn de conducta alimentària hi és.

Així hi tot pensem que “a nosaltres no ens passarà“. Però imaginem una situació que segur que molts s’hi han trobat (encara que es poden donar moltes variants):

Es comença una dieta i per tant es redueix la quantitat de menjar de manera més o menys estricte. La persona s’està autoimposant una disciplina.. És molt probable que tard o d’hora es “salti” la dieta.

Si això passa és molt probable que es mengin els aliments “prohibits” o  es faci  un afartament. (menjar molta quantitat en poca estona i amb pèrdua de control). Normalment això s’interpreta com una falta catastròfica i la persona experimenta un sentiment de culpa molt intens.

A partir d’aquí  la situació ja queda completament alterada, la persona intenta posar-hi remei prenent laxants o provocant-se el vòmit. S’intentarà continuar amb la dieta exigida, però, ara, cada vegada que es torni a saltar la dieta s’anirà repetint aquest patró de conducta.

Actualment els casos amb trastorns de la conducta alimentària estan augmentant considerablement. Si es vol fer una dieta, millor tenir-ho present i  i fem-la amb l’ajuda  d’un professional.

Bibliografia: Técnicas de intervención en los trastornos del comportamiento alimentario – Saldaña, Tomás y Bach

Comparteix

Posem el test  “Eating Attitudes Test” (Eat 26/Cheat 26  Garner & Garfinkel, 1979; Garner et al.,
1982). que valora el comportament alimentari anorèxic/bulímic.

L’EAT-26 és un instrument eficient per a detectar els individus amb conductes alimentàries anòmales i que presenten risc de patir un TCA.

Cal respondre totes les preguntes. A cada una d’elles es pot contestar:

• a) sempre
• b) habitualment
• c) sovint
• d) alguna vegada
• e) rarament
• f) mai

Es puntua de la següent manera: a) sempre=3, b) habitualment=2, c) sovint=1, d) alguna vegada=0, e) rarament=0, f) mai=0 (excepte la pregunta 25 que puntua 0,0,0,1,2,3, és a dir de forma oposada).

1. Engreixar-me m’horroritza.
2. Procuro no menjar encara que tingui gana.
3. Em preocupo molt pel menjar.
4. A vegades em quedo molt tip/a del menjar, però em veig incapaç de parar de menjar.
5. Tallo els aliments en trossos petits.
6. Tinc molt de compte amb les calories dels aliments que menjo.
7. Evito, especialment, aliments rics en hidrats de carboni (com el pa, l’arros, patates, etc.)
8. Noto que els altres preferirien que mengés més.
9. Vomito després d’haver menjats.
10. Em sento molt culpable després d’haver menjat.
11. Estic preocupada. Desitjo estar més prim/a.
12. Penso que he de cremar calories quan faig exercici.
13. Els altres pensen que estic massa prim/a.
14. Estic preocupat/da amb la idea de tenir grassa al cos.
15. Tardo més a menjar que les altres persones.
16. Evito menjar aliments dolços.
17. Menjo aliments de règim.
18. Sento com si els aliments em controlessin.
19. Demostro autocontrol en els menjars.
20. Tinc la sensació que els altres em pressionen perquè mengi.
21. Passo massa temps pensant i preocupant-me pel menjar.
22. Em sento incomode després de menjar dolços.
23. Em comprometo a fer règim.
24. M’agrada notar l’estomac buit.
25. M’agrada provar nous sabors.
26. Em venen ganes de vomitar després dels menjars.

Si has obtingut una puntuació de 20 o més tens alguna alteració en la teva conducta alimentària. Si vols pots contactar amb l’ACAB (Associació contra l’anorèxia i la bulímia).

Comparteix

A la meva dona, la Rosa, fa tres anys que li van diagnosticar anorèxia nerviosa. Ara té trenta-quatre anys i som pares d’en Pol, que tot just acaba de fer cinc anys. Des que la Rosa va caure en aquest greu trastorn, hem viscut el pitjor malson que em podia imaginar.

Així comença una de les històries que s’exposen en el llibre “Què li passa? – Quan els trastorns del comportament alimentari entren a casa” – Guia per a famílies. Fet per l’ACAB (Associació contra l’anorèxia i la bulímia), i on s’expliquen pautes per ajudar a les famílies dels afectats.

Fins ara l’anorèxia nerviosa era una malaltia que afectava sobretot a les adolescents, però actualment s’ha demostrat que hi ha un altre període de risc, sobretot amb els embarassos i amb l’entrada de la menopausa.

En aquests casos la parella que conviu amb la persona afectada tindrà un protagonisme molt significatiu. El que ha de tenir molt clar és que la millor manera per sortir-se’n és que l’ajudi a posar-se en tractament, i que ell també estigui obert a rebre el suport que li calgui per poder i saber afrontar aquesta malaltia. Que tingui cura d’ell mateix per poder tenir cura dels altres.

Cal mostrar a la teva parella que l’estimes com a persona, independentment dels canvis que pugui tenir en l’aspecte corporal.

A l’Associació contra l’anorèxia i la bulímia hi han els GAM (Grups d’ajuda mútua) format per persones afectades pel trastorn, hi ha grups pels afectats per la malaltia, com uns altres pels familiars.

Podeu consultar ACAB o truqueu al telèfon d’informació i ajuda 902.116.986

Comparteix

Aquestes persones consideren el perfeccionisme com una cosa positiva, volen fer les coses bé i mai es perdonen un error. Intenten evitar que se’ls hi escapi res.

Quan aconsegueixen fer les coses perfectes només estan preocupades per voler fer-les encara més i més perfectes i es converteixen en els seus propis jutges donat que no valoren els seus èxits pensant que tot podia haver estat millor.

El perfeccionista amb aquesta cerca de la perfecció vol que el seu benestar emocional no quedi afectat, normalment actua per evitar la desaprovació, el rebuig i la critica dels altres. Són persones que encara que aconsegueixen èxits, dubten sempre d’elles mateixes.

Aquest perfeccionisme es pot donar en tots els camps de la vida, a la feina (voler fer bé la feina fins a l’extrem que no s’accepten els errors), en la relació amb la parella (no voler expressar el que senten fins a l’extrem que s’arriba a ser una altra persona per tal que  no quedi afectada aquesta relació), amb la imatge corporal (tenir un cos perfecte), etc.

Cal modificar els pensaments negatius: una bona manera es fitxant-se que els altres també tenen errors i tenir-ne és el més normal del món. I molt important és avaluar els èxits en funció de si s’ha gaudit del què es fa, sense pensar en el que s’ha aconseguit.

Comparteix

A través de la realitat virtual es pot ajudar a diferenciar entre la creença i la percepció demostrant que el que els pacients els sembla percepció realment no ho és, sinó que son creences i pensaments negatius sobre el seu cos. És a dir ajuda a ensenyar als pacients els aspectes centrals del trastorn de la imatge corporal i permet combatre-la de forma més directa i frontalment.

Permet integrar diferents tipus de tècniques de teràpia. es pot integrar la psicoeducació, la reestructuració cognitiva, etc. Permet treballar la consciència de la malaltia i a més en el mateix escenari podem utilitzar tècniques visuals on poden veure’s també el seu cos amb un pes saludable (no volen augmentar de pes perquè tenen por de convertir-se en obeses).

La primera experiència en el tractament de la imatge corporal en població no clínica amb la tècnica de realitat virtual va ser feta per Riva, Melis i Bolzoni (1997). Amb aquest i els posteriors treballs que s’han realitat es confirma l’eficàcia de les tècniques de la realitat virtual davant de les estratègies “tradicionals” sobretot en el tractament de les alteracions de la imatge corporal que ha estat l’aspecte més treballat en la major part dels estudis fets fins ara.

En la tesis doctoral del Sr. José Heliodoro Marco a més a més afegeix que:

• La realitat virtual permet a la persona per un costat modelar, plasmar i corporitzar la seva imatge corporal, però per l’altra també permet comunicar-la al seu terapeuta, i permet també que la persona pugui enfrontar-se cara a cara amb la seva representació mental.
• Facilita concretar i mostrar aspectes centrals de la imatge corporal, els seus aspectes perceptius, cognitius, emocionals i comportamentals.
• Les pacients accepten millor l’evidència que estan distorsionant la realitat, donat que és el sistema informàtic qui els hi assenyala i demostra. Aquest aspecte contracta amb la desconfiança típica d’aquestes pacients davant dels comentaris dels altres.
• Incrementa la motivació pel tractament i per tant la resistència disminueix.
• Prepara el camí cap a la vida real. El fet de poder enfrontar, practicar i comentar les seves pors en un ambient protegit fa que les pacients s’atreveixin a segior explorant el mon (primer ho fan virtualment i després en el mon real)

Font: Tesis doctoral “tratamiento de los trastornos alimentarios; eficacia diferencial de la terapia cognitivo comportamental con un componente de imagen corporal apoyado con tecnicas de realidad virtual”. Sr. José Heliodoro Marco Salvador – Universitat jaume I

Comparteix

- Rebuig d’aliment produït pel sabor :
o Barrejar l’aliment rebutjat amb un aliment preferit per al nen i que pugui emmascarar el sabor del rebutjat. És necessari anar incrementant la quantitat d’aliment rebutjat, de manera gradual, fins aconseguir que se’l pugui menjar sense haver-lo de barrejar.
o Donar-li el seu menjar preferit només si prèviament ha ingerit el que rebutja (per exemple, una cullerada de macarrons després de menjar una cullerada de peix…). També s’ha d’anar augmentant progressivament la quantitat de menjar rebutjat.

- Rebuig a menjar aliments sòlids:
o Buscar un àpat al dia en que es pugui dedicar temps
o Seleccionar algun dels aliments preferits del nen i oferir-li petites quantitats sense triturar.
o Reforçar efusivament (verbal o materialment) qualsevol intent del nen per menjar l’aliment sòlid.
o Davant qualsevol negativa de menjar, se l’hi ha de retirar l’atenció.
o Passat un temps prudencial, retirar el menjar que quedi al plat i tornar-li a posar a al següent àpat, procurant no donar-li menjar entre hores. (sempre consultant prèviament al pediatre)

- Negativa a menjar sol:
o Primer de tot és important controlar si ja té edat per realitzar aquesta conducta i si té les habilitats necessàries o si és un aprenentatge inadequat dels hàbits d’autonomia. Si és aquest últim cas,els passos serien:
* Ajudar al nen a agafar la cullera i portar-la a al boca.
* A mesura que domini aquest pas, deixar al nen que sigui ell sol el que l’agafa i se la porta a la boca.
* Reforçar qualsevol conducta d’agafar la cullera o portar-la a l boca.
* Ensenyar-lo a agafar petites quantitats de menjar i portar-les a la boca.
* Entrenar-lo a fer servir tots els coberts i les diferents funcions.
* Reforçar l’ultima conducta apresa i no les anteriors.
* Passat un temps prudencial, retirar el menjar.

En tots els casos s’ha de felicitar per les conductes adequades i ignorar les conductes inadequades. Escollir un àpat al dia que es pugui dedicar tot el temps necessari per aplicar les tècniques, ser constant en l’aplicació i generalitzar-ho als diferents àpats i situacions.

Totes aquestes tècniques s’han d’utilitzar de manera transitòria, com a instrument per a aconseguir una conducta alimentària saludable. Sempre sota supervisió d’un professional.

Comparteix