Thorndike (1874-1949) va col·locar un gat a cada una de les caixes problemes (veure el dibuix): caixes que, amb una mica d’habilitat, es podien obrir de manera que l’animal si ho aconseguia, es podia escapar i aconseguir menjar.
Aquest experiment és un exemple del que més tard es va anomenar condicionament o aprenentatge operant, és a dir, un animal emet una resposta i si és recompensada en aquesta situació (amb menjar o aconseguint alliberar-se) aquesta resposta s’aprèn, i si no, aquesta resposta desapareix gradualment.
Thorndike centrant-se en l’estudi de l’aprenentatge en els animals va aconseguir un acostament teòric i metodològic en el camp de la investigació animal i en la psicologia E-R (estimul-resposta) que va anomenar connexionisme.
Va rebre moltes crítiques sobretot perquè els seus treballs van ser en el laboratori cosa que podia provocar que els animals no “raonessin” justament perquè no estaven en el seu entorn natural.
Thorndike va proposar dues lleis de la conducta;
La llei de l’Efecte: Les respostes que es donen en una mateixa situació i que van acompanyades o immediatament seguides de satisfacció per a l’animal, en igualtat de condicions es connectaran més intensament amb la situació de manera que quan aquesta es torni a presentar tornaran a repetir-les.
La llei de l’exercici: Tota resposta a una situació en igualtat de condicions es connectarà més fortament a la situació en proporció al número de vegades que ha estat connectada a aquesta situació i a la força i duració en les connexions.
Thorndike va aplicar aquestes condicions a la conducta humana i va afirmar que l’aprenentatge consistia en un increment de probabilitats de E-R (estimul-resposta) i així com l’aprenentatge animal es automàtic, l’aprenentatge humà també es inconscient. Per a ell el raonament humà el va reduir a automatisme, costum i hàbits. La consciència no era necessària per a l’aprenentatge.
Bibliografia: Historia de la psicologia – Thomas Hardy Leahey
S’anomena hipoteràpia a la utilització del cavall i dels seus moviments per ajudar en els tractaments de diferents alteracions tant físiques com mentals.
La hipoteràpia ha demostrat resultats positius en nens autistes, amb persones amb cadira de rodes, amb nens hiperactius, etc. però també en d’altres problemes com els d’autoestima, o de seguretat amb un mateix, entre d’altres.
És l’únic tractament amb el qual el pacient experimenta i es veu obligat a afrontar el moviment del cavall, reaccionar als seus moviments adaptant-se en tot moment, cosa que li provoca anar experimentant diferents sensacions i arribar a establir una gran interacció que l’ajuda a sentir-se millor amb ell mateix.
Junt amb les reaccions sensorials també es produeix l’estimulació de l’atenció, la concentració i la motivació davant dels moviments del cavall: Amb els canvis cadencials apareix la possibilitat de graduar el nivell de les sensacions que el pacient rep. ajudant a que la persona sigui capaç d’experimentar sensacions que mai havia experimentat fins llavors. Suposa una actitud activa on ha d’aprendre a estirar-se, relaxar-se, millorar la coordinació, etc. i tot això s’assumeix com una diversió. Muntar a cavall és una teràpia i una diversió.
S’aconsegueix superar la por, millorar l’autoconfiança, augmentar la capacitat de concentració, per la qual cosa la hipoteràpia resulta molt útil com a teràpia complementària, no només amb malalts sinó també amb persones que presenten problemes d’adaptació social.
Si ens quedem observant com s’organitzen els ximpanzés, com conviuen entre ells, veurem que no hi ha tanta diferència a com ho fem nosaltres, hi ha un conjunt de capacitats bàsiques en la seva conducta que també compartim els humans.
Segons el Dr. Sabater Pi en el seu llibre “El chimpancé y los origenes de la cultura“, detalla un conjunt de capacitats que tenim en comú:
Capacitat pel coneixement de l’esquema corporal-noció de la mort: entre gairebé totes les espècies de monos del mon, una mare, davant de la mort de la seva cria reacciona agafant-la contra el seu pit. Fins i tot els joves ximpanzés mostren signes de dolor quan la seva mare mor.
Capacitat comunicativa a nivell emocional, proposicional i simbòlic: demostren que son molt expressius i comunicatius amb gestos, actituds, o carícies.
Capacitat per utilitzar i fabricar eines simples: utilitzen eines per trencar els aliments, per agafar aquells objectes que son desconeguts o perillosos.
Capacitat per a l’activitat cooperativa: caçar, i distribuir aliments entre els adults.
Capacitat per a mantenir relacions familiars estables i duradores a nivell de mares-fills-nets.
Capacitat per a mantenir relacions sexuals no promiscues.
Capacitats estètiques.
Comparant les societats animals i les humanes, entre els simis actuals i els humans més primitius contemporanis (aquells que tenen esquemes lingüístics molt elementals i amb un reduït equipament d’útils) es confirmaria que la distancia entre les dues societats no és tal, i més que pensar en un dubtós procés d’evolució amb trencadures i moltes llacunes, ens trobem en un continuque encara que hi ha alguns buits no ens impedeix poder afirmar que hi ha unes línies mestres en tot el procés.
Bibliografia: J. Sabater Pi “El chimpancé y los origenes de la cultura” / La explicación sociológica:Una introducción a la sociología. José Félix Tezanos
Vas al metge perquè et faci un tractament que fa bastant de mal. Com que t’ha passat ja forces vegades, ara cada vegada que vas al metge i encara que no sigui a fer-te el tractament, o només el fet de veure’l, ja estàs malament.
Un dels estudi més conegut del món de la psicologia ha estat el que va fer Pavlov (1849-1936) sobre els reflexos condicionats. El que va observar va ser que els gossos no només segregaven sucs gàstrics durant la ingesta d’aliments sinó també quan veien el menjar cosa que el va portar a interpretar que el gos pensava en el menjar i per això segregava saliva.
El mèrit de Pavlov va ser decidir-se a estudiar aquesta fenòmen des del punt de vista de la relació entre els estímuls i les reaccions de les glàndules salivals. Per això va fer sonar una campana just abans de donar aliment als gossos, i va estudiar la quantitat de salivació del gos.
El primer que va demostrar va ser que es tractava d’un reflex, és a dir d’una resposta de l’organisme a l’excitació per part del sistema nerviós, però que hi havia un reflex que no era innat sinó que depenia de les condicions de l’experiment per la qual cosa el va anomenar reflex condicionat i un reflex innat (que no depèn de cap situació, sinó que simplement es té) i el va anomenar reflex incondicionat.
Pavlov va estudiar quines eren les condicions que provocava l’aparició del reflex condicionat, donat que segons ell, qualsevol estímul que abans no provocava resposta, si es presentava repetidament en un interval petit abans de presentar el menjar arribava un moment que provocava per sí sol la secreció de saliva.
A aquest procés s’ha anomenat condicionament: l’estimul neutre quan aconsegueix provocar la nova resposta passa a ser estímul condicionat(la campana). L’estímul que provoca innatament la resposta es l’estímul incondicionat (el menjar). La nova resposta , l’adquirida es la resposta condicionada(la salivació quan sent la campana).
Aquests experiments va dona lloc al Condicionament clàssic: connexió entre un estímul nou i un reflex ja existent. A aquest procés es diu que és un aprenentatge donat que es tracta de l’aparició d’una nova conducta, es a dir una nova relació entre estímul-resposta. El model del condicionament clàssic és l’ aprenentatge per connexió d’un estímul amb un altra estímul.
E – E
Moltes de les nostres conductes són apreses i de vegades s’han après per condicionament, es a dir descobrim les conseqüències dels actes, i som capaços d’anticipar aquestes conseqüències abans de fer l’acte. En l”exemple que hem posat al començament:
El tractament que reps es l’estimul incondicionat (t’ha provocat que no hi vulguis tornar, és a dir la resposta incondicionada)
Anar al metge, encara que no sigui a rebre el tractament ja et provoca aquest malestar, es l’estimul condicionat
Quan sents el malestar perquè has de tornar al metge és la resposta condicionada.
Tens gos? Quina personalitat té? És un gos lider o és més aviat sotmès, és sociable o tímid, agressiu o pacífic? La personalitat d’un gos és l’expressió del seu comportament en relació a altres éssers vius siguin aquests altres gossos o be éssers humans.
Un gos perfectament integrat en els hàbits de la societat actual és capaç de guanyar-se un lloc de privilegi dins l’estructura familiar. Al mateix temps la companyia del gos pot proporcionar a les persones molts avantatges; pels nens sobretot es converteix en un inseparable company de jocs que l’ajudarà a estimular la seva imaginació al mateix temps que l’obligarà a desenvolupar la seva capacitat de comunicació. En definitiva potenciarà la seva personalitat fent que adquireixi major estabilitat emocional.
Sembla que els dofins els hi agrada molt jugar. En un estudi dirigit pel departament de psicologia de la Universitat Southem Mississippi (USM) i publicat a la revista Vida Salvaje, van estar observant el comportament dels dofins mentre jugaven en l’oceanari Marine Life a Gulfport durant 6 anys.
Segons el director de la investigació, el Dr. Kuczaj volien esbrinar com s’origina el nou comportament en dofins i quin dels membres del seu entorn els influencia més. Els resultats van mostrar que encara que la mare era important, durant el joc les cries es mostren més propenses a copiar i aprendre dels dofins de la seva edat. Ells mateixos s’organitzen per fer-se les seves pròpies joguines: fan bombolles tractant de mastegar-les, juguen amb les algues, etc.
En un altre estudi van observar que una de les espècies dels dofins, les cries d’orca, jugaven a atraure gavines a la superficie de l’aigua posant-hi peixos. Quan les gavines anaven a menjar-se els peixos i es posaven a l’aigua les orques intentaven capturar-les amb la seva boca sense matar-les. Alguna va intentar capturar les gavines en el moment que baixaven mentre estaven a més d’un metre sobre la superficie de l’aigua, simplement ho feien per jugar.
Sembla, doncs, que la manera de jugar dels dofins no s’allunya massa de l’estil dels jocs dels humans. alguns especialistes opinen que salvant les distàncies, podrien tenir un intel·lecte semblant al nostre, només cal recordar la seva gran capacitat d’aprendre.
La sociabilitat com a capacitat natural dels individus no és només característica pròpia dels humans. Hi ha agrupacions d’espècies animals que se les considera com una societat pels vincles de cooperació que s’estableix entre els individus. Constitueixen un sistema complex de relacions amb un objectiu determinat.
Un d’aquests exemples són les termites on la funció dels individus està determinada pel rol que ocupen en la comunitat. Viuen en una societat o colonia on tots són descendents de la parella fundadora (el rei i la reina) que es monògama, i tots cooperen en la cria dels menors (alguns no es reprodueixen directament però passen els seus gens a les següents generacions criant els seus germans i germanes) i on comparteixen els recursos. Tenen una estructura de castes i cada una d’aquestes té unes tasques diferents, segons siguin termites obreres, soldats o reproductores. Es crea un ordre de dominació dintre d’una estructura social dinàmica, és a dir que és formen o es separen en funció de la disponibilitat de recursos).
Cal diferenciar,però, la sociabilitat humana de l’animal, aquesta segona basa la seva existència unicament i exclusiva en la necessitat de subsistència. La sociabilitat humana descansa també en part, en la subsistència però té la possibilitat de crear trames més complexes de significat, els individus tenen la possibilitat de prendre decisions: Quan les termites estan amenaçades es defensen com poden a través dels individus soldats encara que sàpiguen que acabaran morint totes. La societat humana abans d’enfrontar-se poden decidir si lluitar o no, es a dir l’impuls que la mou es ètic, cultural, no biològic com les termites.
La cultura com a conjunt de formes de vida i d’expressió, com a magatzem que dona la possibilitat de crear, imaginar, etc., es intrinsecament humana donat que els humans amb la seva capaacitat d’autoconsciència, necessiten donar significat a allò que fan.
La revista humorística de ciència Annals of Improbable Research entrega cada any a Harvard els premis que són el reconeixement a treballs científics seriosos sobre temes que en principi no ho semblen però que estan basats en la investigació i contribueixen a despertar l’interès per la ciència.
Els guanyadors d’aquest premi en el camp de la Lingüística van ser Juan Manuel Toro, Josep Trobalon y Nuria Sebastián Gallés, de la Universitat de Barcelona, per un estudi que demostra que “les rates a vegades no distingeixen entre el japonès i l’holandès quan les persones parlen aquestes llengües al revés“.
Gràcies a l’estudi es va estudiar “Els efectes de parlar al revés i la variabilitat de l’orador en la discriminació del llenguatge per les rates”. Van escollir els idiomes holandès i japonès perquè tenen uns ritmes molt diferents, i es va descobrir que les rates tenen la capacitat de diferenciar entre dues llengües igual que els humans, i després es va comprovar que si les llengües es parlaven al revés no aconseguien, al igual que els humans, diferenciar-les.
Els investigadors, diuen que hi ha un mecanisme que els humans utilitzen per adquirir el llenguatge que es compartit per altres animal mamífers no primats i per tant que no és exclusiu dels humans.
Aquest estudi demostra que la capacitat per captar els ritmes diferents de la parla no es exclusiva de les persones i els primats.
Si un dia et dediques a mirar el moviment que fan els ocells, t’adonaràs que es mouen d’una forma controlada, saben on buscar el menjar, com aconseguir-lo, on guardar-lo (hi ha ocells que guarden una gran quantitat de menjar), saben tornar al lloc on han deixat el menjar, i el saben localitzar. La qüestió es com s’ho fan?
De moment l’única manera d’estudiar-ho és fent un experiment en un laboratori per intentar controlar totes les variables i explicacions alternatives possibles :
Un dels experiments més sorprenents es va publicar el 1999 pels psicòlegs Clayton y Dickinson de la Universitat de Cambridge. Van demostrar que els gaigs (una espècie d’ocell, “arrendajos”) recorden perfectament no només on han amagat el menjar, sinó també quin tipus de menjar van enterrar en cada amagatall, i fins i tot quan el van enterrar (es pot consultar l’article de Clayton, Bussey i Dickinson, 2003).
Per demostrar això, Clayton y Dickinson van deixar que uns quants ocells emmagatzemessin dos tipus de menjar, cacauets i cucs en uns cubilets que els investigadors havien preparat. Cada ocell tenia per ell diferents cubilets i al costat s’havien posat uns objectes per permetre als ocells tenir referències espaials que els servissin posteriorment de guia durant el procés de recuperació del menjar (veure fotografia).
Una vegada que cada ocell havia enterrat tots els aliments de què disposava, la primera prova consistia en saber si recordarien els amagatalls i si recordarien què havien amagat en cada lloc. També es va suposar que podent disposar dels dos aliments els ocells preferirien menjar els cucs (el seu menjar preferit) abans que els cacauets.
Quan es va tornar els ocells al recinte experimental unes hores després van anar directament als llocs on havien amagat els cucs. Per tant l’experiment demostra que sabien perfectament què havien amagat i on.
Per saber ara si recordaven no només el què havien amagat i on, sinó també quan, van repetir l’experiment i en comptes de fer-ho com abans a les poques hores, van deixar passar més temps. Llavors es van trobar que els ocells ni es molestaven a buscar els cucs, ells ja sabien que estaven podrits (perquè havia passat massa temps) i anaven directament als cacauets encara que no els hi agradaven tant.
Cal dir, però, que aquesta recuperació selectiva dels cacauets en comptes dels cucs, quan han passat moltes hores, només ho fan els ocells que prèviament han tingut l’oportunitat d’aprendre-ho, es a dir recorden perfectament però han de tenir experiència per saber que alguns aliments es fan malbé amb el temps.
La hipoteràpia ha demostrat resultats positius en nens autistes, amb persones amb cadira de rodes, amb nens hiperactius, etc. però també en d’altres problemes com els d’autoestima, o de seguretat amb un mateix, entre d’altres.
