Thorndike (1874-1949) va col·locar un gat a cada una de les caixes problemes (veure el dibuix): caixes que, amb una mica d’habilitat, es podien obrir de manera que l’animal si ho aconseguia, es podia escapar i aconseguir menjar.
Aquest experiment és un exemple del que més tard es va anomenar condicionament o aprenentatge operant, és a dir, un animal emet una resposta i si és recompensada en aquesta situació (amb menjar o aconseguint alliberar-se) aquesta resposta s’aprèn, i si no, aquesta resposta desapareix gradualment.
Thorndike centrant-se en l’estudi de l’aprenentatge en els animals va aconseguir un acostament teòric i metodològic en el camp de la investigació animal i en la psicologia E-R (estimul-resposta) que va anomenar connexionisme.
Va rebre moltes crítiques sobretot perquè els seus treballs van ser en el laboratori cosa que podia provocar que els animals no “raonessin” justament perquè no estaven en el seu entorn natural.
Thorndike va proposar dues lleis de la conducta;
La llei de l’Efecte: Les respostes que es donen en una mateixa situació i que van acompanyades o immediatament seguides de satisfacció per a l’animal, en igualtat de condicions es connectaran més intensament amb la situació de manera que quan aquesta es torni a presentar tornaran a repetir-les.
La llei de l’exercici: Tota resposta a una situació en igualtat de condicions es connectarà més fortament a la situació en proporció al número de vegades que ha estat connectada a aquesta situació i a la força i duració en les connexions.
Thorndike va aplicar aquestes condicions a la conducta humana i va afirmar que l’aprenentatge consistia en un increment de probabilitats de E-R (estimul-resposta) i així com l’aprenentatge animal es automàtic, l’aprenentatge humà també es inconscient. Per a ell el raonament humà el va reduir a automatisme, costum i hàbits. La consciència no era necessària per a l’aprenentatge.
Bibliografia: Historia de la psicologia – Thomas Hardy Leahey
En general, la majoria de nosaltres som incapaços de recordar experiències viscudes durant la infància abans dels tres anys d’edat. Tot i així, els nens des que neixen poden relacionar-se amb el seu entorn, jugar, reaccionar emocionalment i comunicar-se, demostrant que aprenen moltes coses molt aviat.
Segons ens explica Xaro Sánchez al seu blog, dos neurocientífics de la Universitat d’Arizona, Lynn Nadel i Jake Jacobs van suggerir que “l’amnèsia dels primers anys de vida” era degut a que l’hipocamp, una de les estructures cerebrals més importants per emmagatzemar els records dels que llavors som conscients, tarda més temps a desenvolupar-se, és a dir, no madura abans dels tres anys d’edat aproximadament.
També sembla ser que la memòria emocional, encarregada de preparar-nos per respondre a situacions que requereixen rapidesa i eficàcia, es posa en funcionament molt precoçment abans que es desenvolupi la capacitat de recordar conscientment.
Quants cops a l’escola mentre el professor feia l’explicació ens havien dit o t’han dit “para de fer guixots i escolta!“. Doncs ara, segons un experiment fet per psicòlegs britànics s’ha demostrat que fer guixots mentre t’estan explicant alguna cosa, ajuda a la teva ment a concentrar-se en allò que és avorrit i a memoritzar el que s’escolta.
Em aquest experiment van participar persones que feien guixots mentre sentien un missatge telefònic molt avorrit i van poder recordar un 29% més de detalls que un altre grup que simplement es va limitar a escoltar el mateix missatge.
El resultat d’aquest experiment suggereix que fer guixades a la vida diària pot ser una manera de mantenir l’atenció en comptes d’una distracció com fins ara ens pensàvem.
Hi ha un seguit de pors primordials que els éssers humans compartim i que solen ser, en bona part, fruit del desconeixement de nosaltres mateixos.
Si ens deixem endur per ella, la por ja no es situa només al nostre interior i ja no es tracta d’una por primordial, sinó d’una por modelada per l’entorn humà, geogràfic, econòmic i cultural on vivim. Us poso un escrit d’Eduard Galeano sobre les pors:
Els que treballen tenen por de perdre el treball.
Els que no treballen tenen por de no trobar mai treball.
Qui no té por de la gana, té por del menjar.
Els automobilistes tenen por de caminar i els vianants d’ésser atropellats.
La democràcia té por de recordar i el llenguatge té por de dir.
Els civils tenen por dels militars, els militars tenen por de la manca d’armes, les armes por de la falta de guerres.
És el temps de la por.
Por de la dona a la violència de l’home i por de l’home a la dona sense por.
Por dels lladres i por de la policia.
Por de la porta sense tanca, del temps sense rellotges, del nen sense televisor, por de la nit sense pastilles de
dormir i por del dia sense pastilles per despertar.
Por de la multitud, por de la soledat, por d’allò que hom ha estat, por de morir, por de viure (Eduardo Galeano)
En un dels programes de TV3 “OIKmentns” el Professor Sobrequés va comentar aquest experiment:
Un grup de científics van posar a 5 ximpanzés dins d’una sala. Al mig hi havia una escala per poder agafar uns plàtans que estaven penjats del sostre.
Cada vegada que un ximpanzé pujava a l’escala per agafar els plàtans, els científics llençaven aigua freda sobre els altres ximpanzés que estaven al terra. Després de repetir-ho un temps va provocar que cada vegada que un mono intentava pujar l’escala era violentament aturat pels altres.
Un cop après això van canviar a un dels primats de la sala per un de nou. Quan aquest va començar a pujar l’escala va ser colpejat pels altres per la qual cosa després d’alguns intents el mono nouvingut ho va entendre.
Posteriorment un altra ximpanzé va ser substituït, i la situació es va tornar a repetir, però amb la curiositat que el primer substitut també va participar en la repressió perquè no pugés l’escala.
Progressivament van anar canviant cada vegada un mono més, fins que es va aconseguir un relleu generacional complert, és a dir hi havia un grup de 5 ximpanzés que sense haver rebut mai el bany d’aigua freda no deixava que cap ximpanzé puges per l’escala.
Es va continuar substituint els monos i van observar que encara que ja n’havien passat molt per la sala, cada nova població havia heretat els hàbits i actuava igual que els monos inicials.
A això Dawkins ho va anomenar “mems” és a dir idees generals que van saltant de ment en ment i van passant de generació en generació. Segons ell tots els fets culturals es van transmetent d’aquesta manera, i l’evolució cultural és com una espècie d’evolució biològica (hi ha mems que prosperen i d’altres que no).
“Quan estàs provant d’entendre un teorema difícil, no és divertit” diu Irving Biederman de la Universitat del Sud de Califòrnia, “però un cop ho aconsegueixes, et sents genial”.
Els neurocientífics han proposat una explicació simple per entendre el plaer que sentim al comprendre un nou concepte: “El “clic” de la comprensió desencadena una cascada bioquímica que premia el cervell amb una dosi d’opi natural”, comenta Biederman.
La teoria sosté que com més gran sigui l’activitat neuronal en les zones riques en receptors opioides, més gran és el plaer.
Biederman suposa que l’addicció al coneixement té un fort valor evolutiu perquè correlaciona estretament amb la percepció de la intel.ligència.
Com comentava en un post anterior, moltes vegades és més fàcil conviure amb un problema o una malaltia si estàs en contacte amb persones que passen o han passat pel mateix que tu.
En aquest post, us presento un blog d’una mare que parla sobre el seu fill amb autisme, l’Erik. A part de conèixer una mica més l’autisme en un cas real, en aquest blog es pot veure com l’Erik arpèn, exercicis que practica amb els seus pares per millorar el seu llenguatge, la socialització, la conducta i molts apartats més.
La personalitat és un conjunt de pautes de conductes actuals i potencials que resideixen en un individu i que es mouen entre l’herència i l’ambient. És a dir, un estil de vida que afecta a la manera de pensar, sentir, reaccionar, interpretar i conduir-se per ella. Unes de les característiques més pròpies de la personalitat és que és estable i previsible.
El caràcter és la part de la personalitat que es va adquirint al llarg de la vida, el que anem aprenent de l’entorn a través de les influències psicològiques, socials i culturals. Per això es sol dir que el caràcter “es forja”.
El temperament és la part heretada, aquella que té una relació directa amb patrons de conducta hereditaris i, per tant, una base neurobiològica. Es troba des de les primeres etapes de la vida i es considera immodificable.
Un nou estudi referma els beneficis d’utilitzar Internet en el nostre cervell. La cerca d’informació per la xarxa involucra una major extensió dels circuits neuronals que no s’arriben a activar mai amb la lectura. Cal destacar, però, que només passa amb aquelles persones que tenen coneixements previs d’Internet.
Aquest estudi el va fer Gary Small de la Universitat de Califòrnia i es va publicar a l’American Journal of Geriatric Psychiatry, i entre altres coses exposa que fer servir Internet mobilitza els centres del cervell i permet exercitar el raonament. Utilitzar els buscadors a Internet estimula els punts que controlen la presa de decisions complexes, però la intensitat de les funcions augmenta en els navegants que tenen experiència amb Internet.
L’estudi es va realitzar amb 24 voluntaris d’entre 55 i 76 anys, dels quals la meitat sabien fer servir les eines informàtiques l’altra meitat no. Una tasca simple i quotidiana com buscar a la web sembla millorar els circuits cerebrals en adults grans, la qual cosa demostra que els nostres cervells son sensibles i poden seguir aprenent a mida que envelleixen.
Quants cops a l’escola mentre el professor feia l’explicació ens havien dit o t’han dit “para de fer guixots i escolta!“. Doncs ara, segons un experiment fet per psicòlegs britànics s’ha demostrat que fer guixots mentre t’estan explicant alguna cosa, ajuda a la teva ment a concentrar-se en allò que és avorrit i a memoritzar el que s’escolta.
Un nou estudi referma els beneficis d’utilitzar Internet en el nostre cervell. La cerca d’informació per la xarxa involucra una major extensió dels circuits neuronals que no s’arriben a activar mai amb la lectura. Cal destacar, però, que només passa amb aquelles persones que tenen coneixements previs d’Internet.