Carl Honoré es l’autor del llibre “El elogio de la lentitud” entre altres coses diu que la velocitat es una manera de no enfrontar-te al que li passa al teu cos i a la teva ment, d’evitar les preguntes importants. La gent tenim por a abraçar la lentitud.

L’origen del moviment slow reivindica la lentitud en el món modern, és una invitació, un pretext perquè cadascú avaluï si viu en un ritme excessiu i busqui quin és el ritme que li és més propi, o almenys no aquell que ens ve imposat. No pretén, en cap cas, el viure a poc a poc : no és fer les coses de forma lenta, perquè sí. Es tracta que cadascú pensi, en definitiva, quant de temps ha de dedicar a cada cosa.

El moviment slow, malgrat que aquest mot anglosaxó significa lent, no promou la ganduleria, sinó la tranquil·litat mesurada en fer les coses, en gaudir cada minut de la vida i en dedicar a cada acció el temps que es mereix. Aquest moviment reivindica una nova escala de valors, basada en treballar per viure i no al contrari.

Si voleu saber més coses sobre aquest moviment o el llibre podeu consultarNotodo.com

Font : Valors.org

Comparteix

L’artteràpia o teràpia a través de l’art, és basa en l’ús de les arts visuals amb finalitats terapèutiques. És va iniciar a mitjans del segle XX com un dels canals expressius i creatius que ajuden al desenvolupament personal i social. Es convida al pacient a investigar, i descobrir-se a través de diferents propostes plàstiques valorant sobre tot l’experiència com a forma real d’apropament als problemes.

Elizaberta López va fer l’estudi basant-se en els principis del psicoanalisi, on tota obra d’art és un signe que es configura com a tret vital. Va treballar durant més d’un any amb 20 malalts mentals aguts, voluntaris de la comunitat terapèutica de l’Àrea Nord de l’Hospital “Virgen de las Nieves de Granada”. Els assistents van versionar quadres de pintors com a Modigliani, Munch o Van Gogh.

La investigadora destaca el caràcter alliberador que té l’art per aquests pacients que projecten el seu món interior i els seus desitjos reprimits a través dels quadres. L’art com a tractament es basa en la idea que les representacions visuals, objectivades a través del material plàstic contribueixen a la construcció d’un significat dels conflictes psíquics. Es considera que és una bona eina pels terapeutes, però al mateix temps també com la manifestació de moltes pors i fantasmes dels propis malalts amb la possibilitat de coneixer i poder-los destruir.

Si desitges fer sessions d’artteràpia o estàs pensant a portar-hi algú primer t’has assegurar que el terapeuta està correctament format i acreditat.

Comparteix

La respiració és importantíssima per aconseguir una bona relaxació. En un dels capítols del llibre de la Neus Ayuso “L’entrenadora personal” editorial Ara Llibres SL. ens explica un bon sistema per aconseguir respirar correctament. Les condicions de vida actuals afavoreixen hàbits respiratoris poc beneficiosos, i respirar bé ens ajudarà a millorar la relaxació i per tant controlar l’estrès (podeu consultar també Saps relaxar-te?)

Quan som petits sabem respirar correctament perquè es fa d’una manera profunda, però amb el pas del temps perdem aquesta forma de respirar i ens limitem a omplir superficialment els pulmons, no fent servir tota la seva capacitat.

Neus Ayuso ens proposa uns exercicis per aprendre a respirar de forma correcta, ens recomana que fem els exercicis 3 minuts al dia: quan respirem hem de pensar en un got d’aigua, a mida que anem agafant aquest aire, anem omplint el got, primer omplir el fons (la part de la panxa) que notarem com s’infla i progressivament es van omplint els pulmons fins a tenim tot el “got” ple. A l’hora de treure l’aire s’ha de fer al revés, des de la part de dalt dels pulmons fins a buidar el fons del got (tota la panxa).

Llibre : “L’entrenadora personal” editorial Ara Llibres SL.

Comparteix

Alexei Pajitnov, inventor del tettris, va donar una conferència a la Universitat de Barcelona amb motiu de l’any de la computació. Segons ell “el jugador té la sensació de posar ordre dintre del caos, la simplicitat del joc és una de les claus d’èxit, i s’està pensant a fer el joc amb dos jugadors.

Molta gent s’ha preguntat el perquè de l’èxit i l’addicció que produeix (l’efecte tettris). Una de les teories és que el sol fet d’anar aconseguint línies i poder eliminar-les ja produeix una sensació sedant i de plaer a l’usuari donat que aconsegueix reorganitzar un esquema que en principi era caòtic (moltes peces que cauen sense cap ordre ni control) aconseguint suprimir el problema.

Hi ha diferents estratègies que les podem aplicar a la manera de resoldre els problemes a la nostra vida: algunes persones prefereixen anar deixant la muntanya de peces (problemes) que vagi creixent fins a trobar una peça concreta que doni la solució a tots els problemes de cop. Altres decideixen anar eliminant línies sempre que puguin, una a una.

Si s’analitza el primer grup hi podem trobar aquelles persones que deixen passar el temps mentre que tot vagi funcionant en la seva vida. Fins que el problema no arriba a ser prou gros, solen viure menys estressats que els altres, no lliuten contra cada petit problema i moltes vegades fins i tot aquests acaben desapareixent sols.

Els segons estan contínuament intentant esborrar qualsevol situació negativa de la seva vida cosa que provoca un estrès moderat però constant.

Cal dir, però, que qualsevol elecció és vàlida sempre i quan el problemes no ens inundin i s’arribi a omplir tota la pantalla de peces.

Font: Vilaweb, Desvaríos de un aspirant a escritor , Generació Digital Tettris

Comparteix

La validesa dels continguts d’aquesta enciclopèdia, ja ha estat demostrat en anteriors estudis. Aquesta enciclopèdia està en molts idiomes, i com a col·laboradors hi ha els membres registrats i els anònims .

Comparteix

El teu germà gran sempre et diu que és més intel·ligent que tu? Doncs sembla que això és cert. Segons un estudi els germans més grans són més intel·ligents que els germans més petits.

L’estudi fet a la Universitat d’Oslo per Petter kristensen i Tor Bjerkedal de les Forces Armades de Noruega i publicat a la revista “Science”, es va fer a un grup de 241.310 homes d’entre 18 i 19 anys basat en els tests d’intel·ligència del coeficient intel·lectual de Noruega que s’utilitzava per entrar al servei militar en els anys seixanta i setanta del segle passat.

Els resultats demostren que els germans grans tenien un coeficient d’intel·ligència de mitjana de 103,2 mentre els segons germans de 100,4, els tercers germans tenien gairebé el mateix que els segons. Per tant s’estableix una relació entre l’ordre de naixement i la intel·ligència.

Cal destacar, però que aquest ordre de naixement no és la clau per tenir més intel·ligència que el germà petit, sinó que l’important és que hagi exercit com a germà gran encara que biològicament no ho sigui, es a dir, si un germà petit se li mort el seu germà més gran i ha de fer les funcions de germà gran sobre un tercer germà llavors el seu coeficient d’intel·ligència es similar al del seu germà gran.

La raó no està clara, sembla d’entrada que la causa és més social que biològica (ni genètica, ni relacionada amb l’embaràs). Se suposa que els germans han de fer de tutors dels seus germans petits i que aquesta funció faria que la seva intel·ligència millorés. Així el segon germà, cas que fes les funcions del gran a l’hora d’assumir les responsabilitats i haver d’intruir a un tercer germà més petit faria que acabés essent el més intel·ligent agafant el mateix nivell que agafaria el germà gran.

Font : Psicologia, Neofronteras

Comparteix

Moltes persones són generoses i altruistes. Que fa que algunes persones estiguin interessades a ajudar als altres, i d’altres no? Sembla que té una relació genètica:

Científics de la Universitat de Jerusalem van publicar els resultats d’una investigació en la que es plantejaven si existia una connexió entre la generositat o l’altruisme de les persones i la programació genètica. Mitjançant un joc d’ordinador on es mesurava el grau d’altruisme, hi van participar 203 persones, a les que també se’ls hi va prendre mostres d’ADN, es va descobrir que existia una variació en un gen concret anomenat AVPR1 a aquells individus que van demostrar ser més generosos en el joc: jo et dono una quantitat de diners i tu pots fer el que vulguis amb ells, els pots donar a un altre que no coneixes de res (un altra estudiant per exemple). En un principi tothom diu que se’ls quedaria per ell (segons l’economia clàsica diria que no ho dones perquè no guanyaràs res fent-ho), però això no resulta ser així, molta gent dona diners, només un 20 % es queda els diners per ell mateix.

El que es planteja de seguida és què determina la conducta humana, la genètica o l’ambient en que la persona es cria? els investigadors diuen que la genetica només es una part per la qual nosaltres som generosos i altruistes, l’altra la determina l’entorn.

Podeu veure el video de la investigació a Inforlive.tv.

Comparteix

La mort, un pas que tots hem de fer. Per què la volem ignorar? Moltes vegades pensar-hi ens fa por. Exposarem aquí el que proposa el Dr. David D. Burns en el seu llibre “El manual de ejercicios de Sentirse Bien“.

Nota : Aquesta explicació està enfocada per a les persones que estan en perfecte estat de salut però que tenen por a morir. Si en aquest moment pateixes una malaltia seria, millor que et posis a mans d’un professional.

El Dr. David D. Burns explica que donat que la mort representa l’última confrontació amb allò que és desconegut no és sorprenent que les persones que pateixen ansietat li tingui por. El que primer s’ha de fer és estudiar amb detall de què es té por, Hi ha 3 fases: Una primera fins que s’entra en l’estat inconscient, en la segona en el moment concret, és a dir en el moment just de la mort, i per últim el període de temps que segueix a la mort.

- Si el que et preocupa és la primera fase, llavors del que tens por és de la vida no de la mort. De que tens por? del dolor? llavors el que s’ha de treballar és aquesta por, no de la mort. Potser però, tens por de no poder realitzar tots els teus somnis? Doncs pensa que el que estàs patint és el teu perfeccionisme i no la por a la mort .

- Si el que et preocupa és la segona fase de la mort és a dir en el moment en que ens endinsem a un estat d’inconsciència, potser apareix la por a perdre el control sobre nosaltres mateixos, cal que pensis que cada dia ho fas quan et poses a dormir, per tant si això no et fa por, per què n’hauries de tenir en el moment de la mort?

- La tercera fase, en el període que segueix a la mort pròpiament dita, una de les pors podria ser, per exemple que et despertessis quan ja t’han enterrat. Doncs torna a pensar que aquesta preocupació ja no és de la mort, sinò que si et preocupa això ja tornes a estar viu.

El Dr. David D. Burns explica que una bona manera de controlar aquesta por a la mort és apuntant els nostres pensaments negatius en un diari “d’estats anímics” (en el mateix llibre hi ha un model), que consisteix a apuntar els pensament automàtics negatius (per exemple, quan em mori no podré gaudir de moltes coses que faig ara, per exemple jugar a tennis, etc.) i intenta trobar les respostes racionals ( doncs dir-se que ara en vida no tots els dies jugo a tennis i que tampoc no resulta tant dramàtic, etc.).

Per últim explica que inclús es pot pensar en la mort de forma positiva, i un dels exemples que posa es imaginar-se que després d’un accident d’avió que estàs completament destrossat t’és impossible morir. En aquest punt segur que fins i tot tindries ganes de morir-te.

Iniciem un tema al forum de Psico-ajuda per si voleu comentar alguna cosa.

Referència llibre : “Manual de ejercicios de sentirse bien” de Dr. David D. Burns. Editorial Paidós

Comparteix

L’efecte Dunning-Kruger es un fenomen psicològic descrit per científics de la Universitat de Cornell (Nova York, EEUU) segons el qual les persones amb poc coneixement tendeixen sistemàticament a pensar que saben molt més del que saben i a considerar-se més intel.ligents que altres persones més preparades. El fenomen rigorosament demostrat en un estudi fet pels psicòlegs Justin Krugger i David Donning va sortir publicat a The Journal Of Personality and Social Psychology, el desembre de 1999, i es basa en els següents principis:

- Els individus incompetents tendeixen a sobreestimar les seves habilitats.
- Els individus incompetents són incapaços de reconèixer les veritables habilitats en els altres.

Anteriorment tant Kruger com Dunning havien investigat sobre el fenomen conegut pels psicòlegs segons el qual la majoria de gent tendeix a valorar-se a si mateixa molt per sobre de la mitja, quan és estadísticament impossible: així, es difícilment comprensible que el 98% dels catedràtics d’Universitat, segons un estudi, estiguin convençuts que treballen millor que els altres.

Segons aquests indicis, els professors Krugger i Dunning van dissenyar un experiment que consistia en mesurar les habilitats intel·lectuals i socials d’una sèrie d’individus i els hi van demanar una posterior avaluació. Una vegada acabat el test, els resultats van ser realment reveladors:

- Els estudiants més brillants, molt superiors als seus companys, va estimar-se que estaven per sota la mitja.
- Els estudiants mediocres es consideraven per sobre de la mitja.
- Els estudiants rematadament dolents es mostraven convençuts d’estar entre els millors: de fet, quant més inútil era l’individu, més segur estava de que feia les coses be.

Així doncs, els més incompetents, segons la doctora Kruger, patien d’un doble greuge “no només arriben a conclusions errònies, i prenen decisions desafortunades, sinó que la seva incompetència els impedeix donar-se compte d’això”.

Comparteix

Els homes amb un to de veu més greu tenen més fills que els que tenen la veu més aguda.

El to de veu permet predir l’èxit reproductiu de caçadors-recol·lectors homes. Així comença l’article de la revista Solociencia.com, en el qual expliquen que segons un estudi fet sobre els patrons reproductius dels hadza, tribu caçadora-recol·lectora de Tanzània, els homes amb una veu més greu es van convertir en pares de molts més nens, que els altres.

L’estudi fet pels investigadors Coren Apicella, David Feinberg i Frank Marlowe. va consistir en gravar 49 homes i 52 dones entre 18 i 55 anys, la paraula Hujambo (hola) davant d’un micròfon. Aquestes gravacions van ser analitzades per la seva freqüència bàsica i es van comparar amb la quantitat de fills que cada participant va declarar que tenia. Els investigadors van descobrir que tenint en compte les edats, els homes amb un to de veu més greu tenien més nens, independentment que aquests haguessin subreviscut o no.

Les dones, en general, troben les veus masculines greus més atractives, sobretot quan estan en fase més fèrtil del seu cicle menstrual, però en la societat actual hi ha massa factors que interfereixen per saber l’èxit reproductiu en funció del to de veu, per això es va fer l’estudi en aquesta tribu de Tanzània. Existeix una relació entre l’augment del nivell de testosterona present en l’home i el to de veu, així com amb l’augment de la capacitat física dels homes per a caçar.

Donada la semblança de l’estil de vida d’aquesta tribu amb els nostres avantpassats, aquest factor podria ser un indicador de la manera que els essers humans hem evolucionat. Segons Apicella, podria ser que en un inici el to de veu masculí no es diferencies tant del femení i que a través d’una selecció de parella hagués anat evolucionant cap a aquesta diferenciació.

Comparteix