“Quan estàs provant d’entendre un teorema difícil, no és divertit” diu Irving Biederman de la Universitat del Sud de Califòrnia, “però un cop ho aconsegueixes, et sents genial”.

Els neurocientífics han proposat una explicació simple per entendre el plaer que sentim al comprendre un nou concepte: “El “clic” de la comprensió desencadena una cascada bioquímica que premia el cervell amb una dosi d’opi natural”, comenta Biederman.

La teoria sosté que com més gran sigui l’activitat neuronal en les zones riques en receptors opioides, més gran és el plaer.

Biederman suposa que l’addicció al coneixement té un fort valor evolutiu perquè correlaciona estretament amb la percepció de la intel.ligència.

Font: physorg

Comparteix

Segons explica dePsicologia.com, el concepte de ser addicte al sexe és un invent de les clíniques privades i els mitjans de comunicació. Ni es reconeix com a oficial en psicologia o psiquiatria ni hi ha cap estudi científic que provi que es pot ser addicte.

L’especialista en addicions Philip Hopley, doctor del Priory Hospital a Londres, diu que “la major preocupació és quan els problemes relacionats amb el sexe s’etiqueten com a addicció quan de fet és un problema de control d’impulsos. Què constitueix un sexe normal, promig o saludable? No hi ha un límit recomanable per als adults com per exemple l’alcohol”.

El psiquiatra Phillip Hodson aclara que en lloc d’addicció s’hauria de parlar de mania o compulsivitat, no d’addicció.

Font: depsicologia.com

Comparteix

Es considera una droga a qualsevol substància que introduït en l’ésser viu és capaç de modificar una o més funcions de l’organisme relacionades amb la conducta, comportament, percepció o estat d’ànim, independentment de si està acceptada o no per la nostra cultura.

L’explicació del perquè les drogues creen addicció ha estat molt discutida.  El model moral, el biològic, la hipòtesi de l’automedicació, i la teoria de l’aprenentatge, son les teories que han intentant explicar les addiccions. Actualment la més acceptada és la teoria de l’aprenentatge social.

Aquestes teories es fonamenten amb el següent:

(més…)

Comparteix

Imaginem aquesta situació

En Joan té una addicció a Internet, als ordinadors, als videojocs. És passa unes 10 hores a l’ordinador i anul·la activitats per poder-hi estar més estona. La seva família no sap com el pot ajudar perquè ell creu que no té cap problema.

Quan hem de fer un canvi en la nostra vida, quan hi ha algun problema que hem de modificar, ens cal primer de tot estar preparats.

Primer hem de saber que tenim el problema, després hem de valorar si val la pena canviar la nostra conducta per solucionar el problema i després ho hem de fer. Un cop fet haurem de pensar com mantenir-la i com aconseguir estar preparats per si tornem a recaure en el problema inicial.

Això que acabem d’explicar i que ens sembla tant evident, son les etapes que  recorre  la persona i que els psicòlegs James Prochaska i Carlo DiClemente,  van definir com les “fases pel canvi” i és aplicable a moltes addicions.

Les fases són les següents:

Precontemplació: En aquesta fase no sabem que tenim un problema, no en som conscients.  En aquests casos per molt que et diguin que has de canviar la conducta no ho faràs perquè no ho creus necessari.

Contemplació: Comences a examinar els pros i els contres del canvi.  En aquest cas ja saps que tens un problema, però encara no fas res per solucionar-lo.  Simplement comences a pensar-hi.

En aquest cas si algú et vol ajudar t’anirà bé que t’ajudi a descobrir els avantatges que podràs aconseguir si canvies.

Preparació: Ja acceptes que tens el problema, però no saps com afrontar el canvi. T’ajudaran si t’orienten i t’ensenyen els diferents camins que pots agafar per suprimir la conducta.

Actuació: Disposes d’un pla concret per  abordar el problema i canviar. Cal doncs marcar-te un objectiu concret i fer-ho en un temps determinat, uns 6 mesos.  Els que t’envolten et poden ajudar a mantenir aquest canvi al llarg dels dies.

Manteniment: A partir dels 6 mesos que ja has canviat la conducta es considera que comença aquest període, en el qual es importantíssim que t’ajudin a anar recordant els objectius que t’havies marcat i el pla que estàs mantenint.

Més tard s’ha afegit la recaiguda com una fase que es pot donar i que s’ha de tenir present per tal d’estar preparat.

La persona va passant per les diferents fases com en una espècie d’espiral. En alguna d’aquestes fases es pot recaure i pot ser que es torni endarrere (es pot retrocedir una fase o més). És important saber-ho i estar preparat per tal de no desanimar-se. La majoria de les persones aprenen de les seves experiències en les recaigudes.

Comparteix

Si has pres amfetamines ja deus saber que produeix efectes estimulants, sensació de benestar, eufòria, et dona energia, se’t redueix el cansament i la son, augmentes la sensació d’alerta, et millora el rendiment intel·lectual i psicomotor.

Sembla que tot siguin coses positives. Per què, doncs, hauríem de deixar de prendre’n?

Quan es pren amfetamines els efectes s’inicien una hora després de la seva administració, d’entre 1 i 3 hores i poden continuar fins a 8-12 hores.

Quan s’acaben els efectes agradables apareix una sensació de baixada (crash) amb disfòria, cansament, depressió, decaiguda, irritabilitat. Aquestes baixades son més intenses si el consum d’amfetamines ha estat alt o s’ha consumit de forma repetida.

És molt freqüent que es consumeixin de forma compulsiva (en forma d’afartaments) durant un o dos dies, justament per evitat aquestes baixades. Això provoca que la persona quedi en un estat total d’esgotament físic i mental, durant uns dies després.

El problema més greu és que aquests efectes indesitjables poden aparèixer en qualsevol moment, fins el punt que una dosi que s’havia tolerat bé un dia, pot no ser ben tolerada un altra i provocar aquestes efectes negatius com:

Hipertensió arterial, arítmies greus, tremolors, vertigen, convulsions, tensió muscular, i fins hi tot provocar efectes mortals.

A nivell psicològic apareix disfòria, insomni, confusió, apareixen conductes freqüents d’agressivitats amb conductes de violència i risc.

Així mateix també cal alertar que les amfetamines provoquen:

• Tolerància que es va incrementant iniciant-se el consum en forma de “binges” (afartaments) per poder mantenir l’eufòria. Aquesta afartaments duren unes 12-48 hores i acaben amb l’esgotament del subjecte.
• Sensibilització (increment de la resposta després d’administrar-se provocant estats psicòtics) i
• Dependència.
• Síndrome d’Abstinència, una necessitat irresistible de consumir (craving). Comença a les poques hores d’haver-ne pres amb disfòria, depressió agitació ansietat, Etc. Entre la primera i la 10 setmana el desig de consumir-ne va augmentant i apareixen molts epissodis de craving fins i tot amb l’aparició d’idees suicides.

Més informació a “Las anfetaminas” – P. Robledo Universitat Pompeu Fabra i al Wiki de Psico-Ajuda.

Comparteix

Cada vegada que bec em sento eufòric, content, més segur de mi mateix. Estic molt “agut” amb els meus amics, noto que tothom s’ho passa millor amb mi i m’ajuda a adreçar-me a les noies.

Però quan vull tenir relacions sexuals no reacciono com a mi m’agradaria. Em dificulta l’erecció.

L’alcohol té efectes oposats: per un costat et provoca eufòria i desinhibició, però per l’altra hi ha descoordinació motora, alteracions, confusió mental, etc. que provoca en els nois dificultats per aconseguir l’erecció i l’orgasme i en les noies dificultat per la lubricació, per la qual cosa la penetració fa mal i també costa més arribar a l’orgasme.

(més…)

Comparteix

La frontera entre una afició i l’addicció és una mica difusa. Així ho comentava el director del Centre de Salut Mental de Martorell, José Antonio Larraz quan explicava que s’ha detectar un canvi significatiu entre la població juvenil i les addicions.

S’han incrementat les persones que pateixen addicions a aspectes com el gimnàs, la moda, les dietes, i les noves tecnologies.

Es considera addicció quan aquesta afició arriba a provocar interferències en les activitats normals de la nostra vida, i es tradueix en patologia psíquica com l’abandonament de les conductes normals, la pèrdua d’atenció a l’escola o a la feina, la despreocupació per la higiene o el vestuari, o l’aïllament social.

Font: Psiquiatria.com

Comparteix

D’aquest tema sempre se’n fa molta broma! Però per la persona que el pateix és un greu problema. Molts no reben tractament perquè intenten mantenir-ho en secret. Intenten portar una vida de cara als altres normal, però aquesta addicció provoca que cada vegada busquin tenir més trobades sexuals de tots tipus (en viu, per Internet, amb revistes, etc.)  arribant a quedar alterada tota la seva vida.

El comportament sexual compulsiu mai s’havia considerat com una addició, encara en l’actual DSM IV tampoc (a afectes de diagnosi es considera conducta “hiperactiva sexual” o “compulsiva sexual”). Però avui dia, ja s’estudia com un trastorn similar a les altres addicions (alcohol, droga, etc.).

Segons Goodman (1997) el comportament sexual compulsiu és una forma de comportament sexual on el patró característic és l’error en el control del comportament sexual, encara que les conseqüències destructores siguin per a la persona que la pateix o per als altres, és a dir encara que aquest comportament perjudiqui a un mateix o als altres no es pot deixar de tenir-lo.

Si el comparem amb l’addició a d’altres substàncies, hi ha moltes semblances:

• El desordre típicament comença a l’adolescència i segueix un curs crònic.
• És continua mantenint el comportament encara que les conseqüències siguin perjudicials.
• Des del punt de vista subjectiu de la persona hi ha una gran preocupació, una excitació mentre s’està preparant l’activitat.
• Provoca ansietat i l’alteració de l’humor per culpa del comportament creant un sentiment de pèrdua de control.
• S’experimenta tolerància donat que el comportament es repeteix, i la potència per produir efectes de reforçament positiu tendeixen a disminuir.
• S’experimenta també el fenòmen d’abstinència amb una disconformitat psicològica i/o física quan el comportament es discontinu.
• Hi ha tendència a la recaiguda és a dir retornar als patrons destructors del comportament després d’haver aconseguit un període d’abstinència o control. Queden afectats aspectes de la vida de la persona donant prioritat al comportament inadequat.
• Afectació en la relació d’aquests individus amb els altres i amb ells mateixos, incloent-hi l’autoestima, essent ells el propi centre, etc.
• I es produeix un reconeixement de l’addició com l’ansietat, pèrdua de control, tolerància i abstinència característic en l’addició sexual així com també a l’addicció a les altres substàncies.

El tractament es pot seguir amb teràpia psicològica tant grupal com individual. Es treballa conjuntament amb el sentiment de culpa, el malestar que provoca la perdua de control, l’ansietat. Però davant de tot ha d’existir la voluntat de la persona de reconeixer que ho pateix i voler intentar recuperar-se.

Comparteix

Eres fumador? bevies? menjaves compulsivament? prenies drogues?…., és a dir eres víctima d’una conducta addictiva? Ara ja et sembla que la tens controlada, i segur que la hi tens, però cal estar previngut.

Avui et volem recordar que en qualsevol moment pots patir una recaiguda (tornada a la conducta addictiva d’abans de forma regular, aquí no s’inclou una caiguda puntual i esporàdica), per això et volem recordar les causes principals de les recaigudes. Són les següents:

• Els estats emocionals negatius: situacions en les quals pots experimentar un estat emocional, un estat d’ànim o alguns sentiments negatius.
• Els conflictes interpersonals: situacions que inclouen un conflicte actual o recent associat a alguna relació interpersonal, és a dir vigila els  problemes o entrebancs que et puguis trobar en la teva vida, com problemes a la feina, amb la família, amb els amics, etc. perquè et podrien portar a un estat emocional negatiu i tot junt podria ser la causa d’una recaiguda.
• La pressió social: Situacions en les quals la persona respon a la influència d’altres persones (amics, companys de feina, la mateixa família, etc.). Si una persona és capaç de respondre eficaçment davant d’una situació de risc, la probabilitat de recaiguda és més baixa. (més…)

Comparteix

En un principi es considerava que una persona patia una addicció en funció de la major o menor dependència a la substància química que la provocava. Aquesta addició podia ser tant física com psíquica.

Actualment com a conductes addictives, s’han inclòs també aquelles conductes que sense tenir una base química, tenen la capacitat de produir dependència.

Gossop (1989) considera que en una addicció hi ha quatre elements essencials

• Un fort desig o sentiment compulsiu per realitzar la conducta particular (sobretot quan el fet de realitzar-la no està disponible)
• Capacitat deteriorada per a controlar la conducta (en el seu començament, manteniment o controlar el nivell en que passa aquesta conducta).
• Malestar i angoixa emocional quan la conducta no es pot fer o es deixa de fer.
• I persistir amb la conducta encara que hi ha una clara evidència que és aquesta conducta per si mateixa la que està provocant els problemes.

La persona es veu controlada per la seva addicció i quan no la pot portar a la pràctica es troba malament, per la qual cosa l’addicció es converteix en el centre de la seva vida. La incapacitat per controlar la conducta la fa sentir malament.

Del que avui dia no es dubte és que qualsevol activitat humana té el potencial de convertir-se en una conducta addictiva. Algunes es poden descriure com addiccions negatives donat que son jutjades com a perjudicials per a l’individu i per a la societat (WSanigaratne et al, 1990), però n’hi ha d’altres que son jutjades com a positives (el jugador de futbol i la seva vida d’aïllament social, el treballador excessiu, etc).

Entre les conductes addictives s’inclouen també el joc patològic, el treballador compulsiu, la compra compulsiva, el menjar compulsiu, les conductes sexuals addictives, etc.

Comparteix