Els neurocientífics han proposat una explicació simple per entendre el plaer que sentim al comprendre un nou concepte: “El “clic” de la comprensió desencadena una cascada bioquímica que premia el cervell amb una dosi d’opi natural”, comenta Biederman.

La teoria sosté que com més gran sigui l’activitat neuronal en les zones riques en receptors opioides, més gran és el plaer.

Biederman suposa que l’addicció al coneixement té un fort valor evolutiu perquè correlaciona estretament amb la percepció de la intel.ligència.

Font: physorg

Comparteix

L’especialista en addicions Philip Hopley, doctor del Priory Hospital a Londres, diu que “la major preocupació és quan els problemes relacionats amb el sexe s’etiqueten com a addicció quan de fet és un problema de control d’impulsos. Què constitueix un sexe normal, promig o saludable? No hi ha un límit recomanable per als adults com per exemple l’alcohol”.

El psiquiatra Phillip Hodson aclara que en lloc d’addicció s’hauria de parlar de mania o compulsivitat, no d’addicció.

Font: depsicologia.com

Comparteix

L’explicació del perquè les drogues creen addicció ha estat molt discutida.  El model moral, el biològic, la hipòtesi de l’automedicació, i la teoria de l’aprenentatge, son les teories que han intentant explicar les addiccions. Actualment la més acceptada és la teoria de l’aprenentatge social.

Aquestes teories es fonamenten amb el següent:

Inicialment va sorgir el model moral (la persona que té una addicció és perquè no és capaç de resistir-se a la temptació) i el model biològic (explica la dependència física a la substància per factors predisponents biològics o genètics, és a dir la persona es víctima de forces que estan fora del seu control).

Per un altre costat en els últims anys ha sorgit la hipòtesi de l’automedicació que sosté que moltes de les persones que cauen en una addicció es degut a que ja inicialment pateixen un trastorn que el porta al consum de la substància com a forma d’autotractament. Aquesta teoria planteja el consum de la droga com una evasiva i una autoteràpia.Hi hauria 3 tipus d’addictes:

• Els que no tenen trastorns psíquics concominants i que tenen prous recursos econòmics per poder mantenir la seva addicció. En aquests casos la persona pot mantenir la seva vida de forma més o menys regular.
• Els addictes que no tenint trastorns psíquics no disposes de prous recursos econòmics i que han de delinquir per aconseguir la droga. Aquestes persones quan es posen en tractament ho fan per motius econòmics.
• Els addictes que ja prèviament pateixen trastorns psíquics. Aquestes persones si es veuen obligades a desintoxicar-se, recauen posteriorment.

L’altre model és la teoria de l’aprenentatge que explica la conducta com un fenomen d’adquisició, és a dir la persona aprèn a consumi droga. Aquest aprenentatge s’explica segons els diferents paradigmes:

Condicionament clàssic: Els estímuls ambientals (olors, llocs, situacions, etc) poden portar a que la persona percebi les ganes de tornar a consumir droga. Algunes persones dependents de la heroïna, i amb els mateixos estímuls ambientals, diuen tenir efectes subjectius i fisiològics semblants als de la heroïna quan se’ls injecta solució salina (O’Brien i Jaffe, 1993).

Condicionament operant: El fet que la persona es drogui, és perquè li reporta efectes positius. Una conducta passa més cops en funció de les conseqüències que obtingui per fer aquesta conducta.

Teoria de l’aprenentatge social: És la teoria que s’utilitza en l’actualitat. La conducta addictiva s’inicia per les expectatives que la persona hi posa. Segons la persona tingui eines per afrontar la situació que se li pugui presentar a la vida (relacions familiars, laborals, amb les amics, etc) influirà a l’inici del consum i a la necessitat d’incrementar-lo. Fins hi tot el pot utilitzar com una estratègia d’afrontament als problemes que es pugui trobar.

Segons Peele (1985) no es la substància o la conducta la que produeix l’addicció sinó la manera com la persona interpreta aquesta experiència i com respon tant a nivell fisiològic, emocional com conductual a la mateixa. L’addicte es caracteritzaria per ser dependent no de la substància sinó per l’impuls de dependent i per la seva passivitat.

Peele continua dient que la nostra cultura afavoreix les addiccions al tenir com a valors centrals aconseguir els objectius i l’èxit individual.

Bibliografia: Psicopatologia Vol. I - A. Bellcho- B. Sandin F. Ramos

Comparteix

En Joan té una addicció a Internet, als ordinadors, als videojocs. És passa unes 10 hores a l’ordinador i anul·la activitats per poder-hi estar més estona. La seva família no sap com el pot ajudar perquè ell creu que no té cap problema.

Quan hem de fer un canvi en la nostra vida, quan hi ha algun problema que hem de modificar, ens cal primer de tot estar preparats.

Primer hem de saber que tenim el problema, després hem de valorar si val la pena canviar la nostra conducta per solucionar el problema i després ho hem de fer. Un cop fet haurem de pensar com mantenir-la i com aconseguir estar preparats per si tornem a recaure en el problema inicial.

Això que acabem d’explicar i que ens sembla tant evident, son les etapes que  recorre  la persona i que els psicòlegs James Prochaska i Carlo DiClemente,  van definir com les “fases pel canvi” i és aplicable a moltes addicions.

Les fases són les següents:

Precontemplació: En aquesta fase no sabem que tenim un problema, no en som conscients.  En aquests casos per molt que et diguin que has de canviar la conducta no ho faràs perquè no ho creus necessari.

Contemplació: Comences a examinar els pros i els contres del canvi.  En aquest cas ja saps que tens un problema, però encara no fas res per solucionar-lo.  Simplement comences a pensar-hi.

En aquest cas si algú et vol ajudar t’anirà bé que t’ajudi a descobrir els avantatges que podràs aconseguir si canvies.

Preparació: Ja acceptes que tens el problema, però no saps com afrontar el canvi. T’ajudaran si t’orienten i t’ensenyen els diferents camins que pots agafar per suprimir la conducta.

Actuació: Disposes d’un pla concret per  abordar el problema i canviar. Cal doncs marcar-te un objectiu concret i fer-ho en un temps determinat, uns 6 mesos.  Els que t’envolten et poden ajudar a mantenir aquest canvi al llarg dels dies.

Manteniment: A partir dels 6 mesos que ja has canviat la conducta es considera que comença aquest període, en el qual es importantíssim que t’ajudin a anar recordant els objectius que t’havies marcat i el pla que estàs mantenint.

Més tard s’ha afegit la recaiguda com una fase que es pot donar i que s’ha de tenir present per tal d’estar preparat.

La persona va passant per les diferents fases com en una espècie d’espiral. En alguna d’aquestes fases es pot recaure i pot ser que es torni endarrere (es pot retrocedir una fase o més). És important saber-ho i estar preparat per tal de no desanimar-se. La majoria de les persones aprenen de les seves experiències en les recaigudes.

Comparteix

Sembla que tot siguin coses positives. Per què, doncs, hauríem de deixar de prendre’n?

Quan es pren amfetamines els efectes s’inicien una hora després de la seva administració, d’entre 1 i 3 hores i poden continuar fins a 8-12 hores.

Quan s’acaben els efectes agradables apareix una sensació de baixada (crash) amb disfòria, cansament, depressió, decaiguda, irritabilitat. Aquestes baixades son més intenses si el consum d’amfetamines ha estat alt o s’ha consumit de forma repetida.

És molt freqüent que es consumeixin de forma compulsiva (en forma d’afartaments) durant un o dos dies, justament per evitat aquestes baixades. Això provoca que la persona quedi en un estat total d’esgotament físic i mental, durant uns dies després.

El problema més greu és que aquests efectes indesitjables poden aparèixer en qualsevol moment, fins el punt que una dosi que s’havia tolerat bé un dia, pot no ser ben tolerada un altra i provocar aquestes efectes negatius com:

Hipertensió arterial, arítmies greus, tremolors, vertigen, convulsions, tensió muscular, i fins hi tot provocar efectes mortals.

A nivell psicològic apareix disfòria, insomni, confusió, apareixen conductes freqüents d’agressivitats amb conductes de violència i risc.

Així mateix també cal alertar que les amfetamines provoquen:

• Tolerància que es va incrementant iniciant-se el consum en forma de “binges” (afartaments) per poder mantenir l’eufòria. Aquesta afartaments duren unes 12-48 hores i acaben amb l’esgotament del subjecte.
• Sensibilització (increment de la resposta després d’administrar-se provocant estats psicòtics) i
• Dependència.
• Síndrome d’Abstinència, una necessitat irresistible de consumir (craving). Comença a les poques hores d’haver-ne pres amb disfòria, depressió agitació ansietat, Etc. Entre la primera i la 10 setmana el desig de consumir-ne va augmentant i apareixen molts epissodis de craving fins i tot amb l’aparició d’idees suicides.

Més informació a “Las anfetaminas” – P. Robledo Universitat Pompeu Fabra i al Wiki de Psico-Ajuda.

Comparteix

Cada vegada que bec em sento eufòric, content, més segur de mi mateix. Estic molt “agut” amb els meus amics, noto que tothom s’ho passa millor amb mi i m’ajuda a adreçar-me a les noies.

Però quan vull tenir relacions sexuals no reacciono com a mi m’agradaria. Em dificulta l’erecció.

L’alcohol té efectes oposats: per un costat et provoca eufòria i desinhibició, però per l’altra hi ha descoordinació motora, alteracions, confusió mental, etc. que provoca en els nois dificultats per aconseguir l’erecció i l’orgasme i en les noies dificultat per la lubricació, per la qual cosa la penetració fa mal i també costa més arribar a l’orgasme.

L’exposició a l’etanol (molècula orgànica de l’alcohol) provoca desinhibició i eufòria. Es pensa que aquests dos efectes son la base, i que actuen com a reforçants positius, és a dir, aquests efectes fan que la persona que en pren vulgui repetir i tornar-ne a prendre en altres ocasions.

Però aquesta exposició continuada produeix dependència. Les fases d’exposició aguda a l’alcohol són les següents:

• Fase d’excitació: Apareix els primers cops que es pren alcohol, i es caracteritza per l’eufòria, la facilitat d’expressar els sentiments, la pèrdua de les pors. A mida de prendren de forma habitual pot ser que la persona ja no passi per aquesta fase i salti a la següent.
• Fase hipnòtica: Hi ha un augment en la concentració d’etanol en sang, i  es van instaurant manifestacions com descoordinació motora, alteracions de l’equilibri i deambulació, confusió mental, parla pastosa i incongruent, irritabilitat, etc.
  Durant aquestes dues fases és quan es sol produir l’accidentalitat i la persona es més conflictiva socialment (baralles, agressions físiques i verbals)
• Fase anestèsica: Si es continua bevent alcohol es produeix una pèrdua de la consciència, dels reflexes, apareixen dificultats respiratòries arribant a un estat de coma.
• Fase bulbar: Quan la intoxicació alcohòlica avança fins el punt de la pèrdua de funcions en el bulb raquidi podent produir-se una parada cardiorespiratòria i la mort de la persona.

El que pretenen molts bevedors es poder controlar i estar sempre a la fase anomenada d’excitació, però això no és possible: l’efecte de la mateixa quantitat d’alcohol és diferent, un dia s’estarà en la primera fase, però un altra es passarà a una de les altres fases amb el perill que això comporta. No és fàcil adonar-se que s’està arribant a nivells perillosos.

Cal reflexionar quan es donin aquestes situacions:

1. Quan es comença a dir “jo ho deixo quan vulgui”
2. Quan es necessita fer una “copa” per estar més obert amb la gent.
3. Si  al matí es té ganes de beure.
4. Si la família o els amics et retreuen que beus massa.
5. Quan es fa servir l’alcohol per treure un neguit, tensió o per ajudar a adormir-se.
6. Quan un mateix té la impressió que es beu massa.

Bibliografia: Psicobiologia de la drogadicción – Dr. Emilio Ambrosio 

Comparteix

S’han incrementat les persones que pateixen addicions a aspectes com el gimnàs, la moda, les dietes, i les noves tecnologies.

Es considera addicció quan aquesta afició arriba a provocar interferències en les activitats normals de la nostra vida, i es tradueix en patologia psíquica com l’abandonament de les conductes normals, la pèrdua d’atenció a l’escola o a la feina, la despreocupació per la higiene o el vestuari, o l’aïllament social.

Font: Psiquiatria.com

Comparteix

El comportament sexual compulsiu mai s’havia considerat com una addició, encara en l’actual DSM IV tampoc (a afectes de diagnosi es considera conducta “hiperactiva sexual” o “compulsiva sexual”). Però avui dia, ja s’estudia com un trastorn similar a les altres addicions (alcohol, droga, etc.).

Segons Goodman (1997) el comportament sexual compulsiu és una forma de comportament sexual on el patró característic és l’error en el control del comportament sexual, encara que les conseqüències destructores siguin per a la persona que la pateix o per als altres, és a dir encara que aquest comportament perjudiqui a un mateix o als altres no es pot deixar de tenir-lo.

Si el comparem amb l’addició a d’altres substàncies, hi ha moltes semblances:

• El desordre típicament comença a l’adolescència i segueix un curs crònic.
• És continua mantenint el comportament encara que les conseqüències siguin perjudicials.
• Des del punt de vista subjectiu de la persona hi ha una gran preocupació, una excitació mentre s’està preparant l’activitat.
• Provoca ansietat i l’alteració de l’humor per culpa del comportament creant un sentiment de pèrdua de control.
• S’experimenta tolerància donat que el comportament es repeteix, i la potència per produir efectes de reforçament positiu tendeixen a disminuir.
• S’experimenta també el fenòmen d’abstinència amb una disconformitat psicològica i/o física quan el comportament es discontinu.
• Hi ha tendència a la recaiguda és a dir retornar als patrons destructors del comportament després d’haver aconseguit un període d’abstinència o control. Queden afectats aspectes de la vida de la persona donant prioritat al comportament inadequat.
• Afectació en la relació d’aquests individus amb els altres i amb ells mateixos, incloent-hi l’autoestima, essent ells el propi centre, etc.
• I es produeix un reconeixement de l’addició com l’ansietat, pèrdua de control, tolerància i abstinència característic en l’addició sexual així com també a l’addicció a les altres substàncies.

El tractament es pot seguir amb teràpia psicològica tant grupal com individual. Es treballa conjuntament amb el sentiment de culpa, el malestar que provoca la perdua de control, l’ansietat. Però davant de tot ha d’existir la voluntat de la persona de reconeixer que ho pateix i voler intentar recuperar-se.

Comparteix

Avui et volem recordar que en qualsevol moment pots patir una recaiguda (tornada a la conducta addictiva d’abans de forma regular, aquí no s’inclou una caiguda puntual i esporàdica), per això et volem recordar les causes principals de les recaigudes. Són les següents:

• Els estats emocionals negatius: situacions en les quals pots experimentar un estat emocional, un estat d’ànim o alguns sentiments negatius.
• Els conflictes interpersonals: situacions que inclouen un conflicte actual o recent associat a alguna relació interpersonal, és a dir vigila els  problemes o entrebancs que et puguis trobar en la teva vida, com problemes a la feina, amb la família, amb els amics, etc. perquè et podrien portar a un estat emocional negatiu i tot junt podria ser la causa d’una recaiguda.
• La pressió social: Situacions en les quals la persona respon a la influència d’altres persones (amics, companys de feina, la mateixa família, etc.). Si una persona és capaç de respondre eficaçment davant d’una situació de risc, la probabilitat de recaiguda és més baixa.

Per evitar les recaigudes hi ha diferents estratègies:

• Tenir el màxim suport social, és a dir tenir els membres de la família i dels amics al teu costat i que et donin molt de suport.
• Fer un canvi d’estil de vida: intentar desenvolupar una nova identitat social amb persones no consumidores, desenvolupant nous interessos i contactes socials i aprenent nous mètodes d’afrontar les emocions negatives.
• Identificar els indicis interns i externs associats amb les urgències i les recaigudes per tal de poder aprendre a evitar-les (amb tècniques cognitives-conductuals). Cal preveure les situacions perilloses que et pots trobar, per exemple, si saps que anant amb un grup d’amics concrets arribaràs a estar molt a prop d’allò que et provocava la conducta addictiva, has d’intentar ser prou fort per saber dir no, i bona cosa és preveure les situacions a temps.

Les estratègies cognitives-conductuals són les més eficaces donat que intenten controlar els impulsos, proporcionar estratègies per afrontar-los, ajudar a saber prendre decisions correctes. S’utilitza l’entrenament d’habilitats (t’ensenyen a reaccionar davant de les situacions millorant la teva manera d’actuar i desenvolupar-te), la reestructuració cognitiva (t’ajuden a reestructurar el teu pensament perquè no sigui negatiu) i el canvi en l’estil de vida.

És molt important que identifiquis les teves emocions i aprenguis que segons siguin unes o unes altres et pot portar a la recaiguda, i que per tal d’evitar-ho has d’aprendre a afrontar-les.

Comparteix

Actualment com a conductes addictives, s’han inclòs també aquelles conductes que sense tenir una base química, tenen la capacitat de produir dependència.

Gossop (1989) considera que en una addicció hi ha quatre elements essencials

• Un fort desig o sentiment compulsiu per realitzar la conducta particular (sobretot quan el fet de realitzar-la no està disponible)
• Capacitat deteriorada per a controlar la conducta (en el seu començament, manteniment o controlar el nivell en que passa aquesta conducta).
• Malestar i angoixa emocional quan la conducta no es pot fer o es deixa de fer.
• I persistir amb la conducta encara que hi ha una clara evidència que és aquesta conducta per si mateixa la que està provocant els problemes.

La persona es veu controlada per la seva addicció i quan no la pot portar a la pràctica es troba malament, per la qual cosa l’addicció es converteix en el centre de la seva vida. La incapacitat per controlar la conducta la fa sentir malament.

Del que avui dia no es dubte és que qualsevol activitat humana té el potencial de convertir-se en una conducta addictiva. Algunes es poden descriure com addiccions negatives donat que son jutjades com a perjudicials per a l’individu i per a la societat (WSanigaratne et al, 1990), però n’hi ha d’altres que son jutjades com a positives (el jugador de futbol i la seva vida d’aïllament social, el treballador excessiu, etc).

Entre les conductes addictives s’inclouen també el joc patològic, el treballador compulsiu, la compra compulsiva, el menjar compulsiu, les conductes sexuals addictives, etc.

Comparteix