Així ho demostra l’estudi fet pels investigadors de l’Institut Karolinska d’Estocolm, segons el qual es pot afirmar que a mida que augmenta l’educació dels pares o avis també ho fa el risc que les noies siguis hospitalitzades per anorèxia o bulímia. Així mateix encara s’accentua més aquest risc entre les noies que treuen notes altes.

Es pressuposa que aquestes noies pateixen o perceben més pressió de la família, i també hi ha probabilitat de tenir certs trets de personalitat com el perfeccionisme que les fa relativament més vulnerables als desordres alimentaris.

Tal com diuen els investigadors, amb aquest estudi no es pot provar que una educació millor i els èxits escolars portin a patir trastorns alimentaris, però si suggereix que les noies de famílies de més èxit acadèmic tenen un risc relativament més gran de patir-los.

Font:  Psiquiatria.com

Comparteix

Aquest test permet avaluar el grau d’insatisfacció i distorsió de la imatge corporal en els adolescents de 14 a 18 anys per establir el risc de TCA. També permet avaluar el model estètic corporal del subjecte incluint-hi les atribucions dels pares i dels progenitors.

La durada és de 10 minuts i actualment està inclòs en el programa PICTA (programa d’imatge corporal i trastorns de l’alimentació) i s’està utilitzant en els Serveis Públics de Salut del País Basc.

Font: Infobae.com

Comparteix

Quan es decideix començar una dieta es fitxem uns objectius (perdre X quilos). La idea és que quan s’arribi a aquest número de quilos es deixarà  o potser s’intentarà fer una dieta de manteniment.

Per un altre costat disposem de força informació sobre els trastorns de la conducta alimentària, però en cap moment ens plantegem que ens pugui passar a nosaltres.

Que fa que una persona que aparentment està normal arribi a fer un trastorn en la conducta alimentaria (i per tant un trastorn mental)?

Hi ha uns factors que predisposen, i juntament amb una dieta restrictiva provoca el desencadenant: les persones amb estats emocionals negatius acompanyats d’ansietat i depressió, la inseguretat, la necessitat d’aprovació, l’estres amb poques habilitats per fer-hi front, etc.

S’ha de reconèixer que molts de nosaltres en tenim d’aquests factors per tant el risc a patir un trastorn de conducta alimentària hi és.

Així hi tot pensem que “a nosaltres no ens passarà“. Però imaginem una situació que segur que molts s’hi han trobat (encara que es poden donar moltes variants):

Es comença una dieta i per tant es redueix la quantitat de menjar de manera més o menys estricte. La persona s’està autoimposant una disciplina.. És molt probable que tard o d’hora es “salti” la dieta.

Si això passa és molt probable que es mengin els aliments “prohibits” o  es faci  un afartament. (menjar molta quantitat en poca estona i amb pèrdua de control). Normalment això s’interpreta com una falta catastròfica i la persona experimenta un sentiment de culpa molt intens.

A partir d’aquí  la situació ja queda completament alterada, la persona intenta posar-hi remei prenent laxants o provocant-se el vòmit. S’intentarà continuar amb la dieta exigida, però, ara, cada vegada que es torni a saltar la dieta s’anirà repetint aquest patró de conducta.

Actualment els casos amb trastorns de la conducta alimentària estan augmentant considerablement. Si es vol fer una dieta, millor tenir-ho present i  i fem-la amb l’ajuda  d’un professional.

Bibliografia: Técnicas de intervención en los trastornos del comportamiento alimentario – Saldaña, Tomás y Bach

Comparteix

Posem el test  “Eating Attitudes Test” (Eat 26/Cheat 26  Garner & Garfinkel, 1979; Garner et al.,
1982). que valora el comportament alimentari anorèxic/bulímic.

L’EAT-26 és un instrument eficient per a detectar els individus amb conductes alimentàries anòmales i que presenten risc de patir un TCA.

Cal respondre totes les preguntes. A cada una d’elles es pot contestar:

• a) sempre
• b) habitualment
• c) sovint
• d) alguna vegada
• e) rarament
• f) mai

Es puntua de la següent manera: a) sempre=3, b) habitualment=2, c) sovint=1, d) alguna vegada=0, e) rarament=0, f) mai=0 (excepte la pregunta 25 que puntua 0,0,0,1,2,3, és a dir de forma oposada).

1. Engreixar-me m’horroritza.
2. Procuro no menjar encara que tingui gana.
3. Em preocupo molt pel menjar.
4. A vegades em quedo molt tip/a del menjar, però em veig incapaç de parar de menjar.
5. Tallo els aliments en trossos petits.
6. Tinc molt de compte amb les calories dels aliments que menjo.
7. Evito, especialment, aliments rics en hidrats de carboni (com el pa, l’arros, patates, etc.)
8. Noto que els altres preferirien que mengés més.
9. Vomito després d’haver menjats.
10. Em sento molt culpable després d’haver menjat.
11. Estic preocupada. Desitjo estar més prim/a.
12. Penso que he de cremar calories quan faig exercici.
13. Els altres pensen que estic massa prim/a.
14. Estic preocupat/da amb la idea de tenir grassa al cos.
15. Tardo més a menjar que les altres persones.
16. Evito menjar aliments dolços.
17. Menjo aliments de règim.
18. Sento com si els aliments em controlessin.
19. Demostro autocontrol en els menjars.
20. Tinc la sensació que els altres em pressionen perquè mengi.
21. Passo massa temps pensant i preocupant-me pel menjar.
22. Em sento incomode després de menjar dolços.
23. Em comprometo a fer règim.
24. M’agrada notar l’estomac buit.
25. M’agrada provar nous sabors.
26. Em venen ganes de vomitar després dels menjars.

Si has obtingut una puntuació de 20 o més tens alguna alteració en la teva conducta alimentària. Si vols pots contactar amb l’ACAB (Associació contra l’anorèxia i la bulímia).

Comparteix

A la meva dona, la Rosa, fa tres anys que li van diagnosticar anorèxia nerviosa. Ara té trenta-quatre anys i som pares d’en Pol, que tot just acaba de fer cinc anys. Des que la Rosa va caure en aquest greu trastorn, hem viscut el pitjor malson que em podia imaginar.

Així comença una de les històries que s’exposen en el llibre “Què li passa? – Quan els trastorns del comportament alimentari entren a casa” – Guia per a famílies. Fet per l’ACAB (Associació contra l’anorèxia i la bulímia), i on s’expliquen pautes per ajudar a les famílies dels afectats.

Fins ara l’anorèxia nerviosa era una malaltia que afectava sobretot a les adolescents, però actualment s’ha demostrat que hi ha un altre període de risc, sobretot amb els embarassos i amb l’entrada de la menopausa.

En aquests casos la parella que conviu amb la persona afectada tindrà un protagonisme molt significatiu. El que ha de tenir molt clar és que la millor manera per sortir-se’n és que l’ajudi a posar-se en tractament, i que ell també estigui obert a rebre el suport que li calgui per poder i saber afrontar aquesta malaltia. Que tingui cura d’ell mateix per poder tenir cura dels altres.

Cal mostrar a la teva parella que l’estimes com a persona, independentment dels canvis que pugui tenir en l’aspecte corporal.

A l’Associació contra l’anorèxia i la bulímia hi han els GAM (Grups d’ajuda mútua) format per persones afectades pel trastorn, hi ha grups pels afectats per la malaltia, com uns altres pels familiars.

Podeu consultar ACAB o truqueu al telèfon d’informació i ajuda 902.116.986

Comparteix

Aquestes persones consideren el perfeccionisme com una cosa positiva, volen fer les coses bé i mai es perdonen un error. Intenten evitar que se’ls hi escapi res.

Quan aconsegueixen fer les coses perfectes només estan preocupades per voler fer-les encara més i més perfectes i es converteixen en els seus propis jutges donat que no valoren els seus èxits pensant que tot podia haver estat millor.

El perfeccionista amb aquesta cerca de la perfecció vol que el seu benestar emocional no quedi afectat, normalment actua per evitar la desaprovació, el rebuig i la critica dels altres. Són persones que encara que aconsegueixen èxits, dubten sempre d’elles mateixes.

Aquest perfeccionisme es pot donar en tots els camps de la vida, a la feina (voler fer bé la feina fins a l’extrem que no s’accepten els errors), en la relació amb la parella (no voler expressar el que senten fins a l’extrem que s’arriba a ser una altra persona per tal que  no quedi afectada aquesta relació), amb la imatge corporal (tenir un cos perfecte), etc.

Cal modificar els pensaments negatius: una bona manera es fitxant-se que els altres també tenen errors i tenir-ne és el més normal del món. I molt important és avaluar els èxits en funció de si s’ha gaudit del què es fa, sense pensar en el que s’ha aconseguit.

Comparteix

A través de la realitat virtual es pot ajudar a diferenciar entre la creença i la percepció demostrant que el que els pacients els sembla percepció realment no ho és, sinó que son creences i pensaments negatius sobre el seu cos. És a dir ajuda a ensenyar als pacients els aspectes centrals del trastorn de la imatge corporal i permet combatre-la de forma més directa i frontalment.

Permet integrar diferents tipus de tècniques de teràpia. es pot integrar la psicoeducació, la reestructuració cognitiva, etc. Permet treballar la consciència de la malaltia i a més en el mateix escenari podem utilitzar tècniques visuals on poden veure’s també el seu cos amb un pes saludable (no volen augmentar de pes perquè tenen por de convertir-se en obeses).

La primera experiència en el tractament de la imatge corporal en població no clínica amb la tècnica de realitat virtual va ser feta per Riva, Melis i Bolzoni (1997). Amb aquest i els posteriors treballs que s’han realitat es confirma l’eficàcia de les tècniques de la realitat virtual davant de les estratègies “tradicionals” sobretot en el tractament de les alteracions de la imatge corporal que ha estat l’aspecte més treballat en la major part dels estudis fets fins ara.

En la tesis doctoral del Sr. José Heliodoro Marco a més a més afegeix que:

• La realitat virtual permet a la persona per un costat modelar, plasmar i corporitzar la seva imatge corporal, però per l’altra també permet comunicar-la al seu terapeuta, i permet també que la persona pugui enfrontar-se cara a cara amb la seva representació mental.
• Facilita concretar i mostrar aspectes centrals de la imatge corporal, els seus aspectes perceptius, cognitius, emocionals i comportamentals.
• Les pacients accepten millor l’evidència que estan distorsionant la realitat, donat que és el sistema informàtic qui els hi assenyala i demostra. Aquest aspecte contracta amb la desconfiança típica d’aquestes pacients davant dels comentaris dels altres.
• Incrementa la motivació pel tractament i per tant la resistència disminueix.
• Prepara el camí cap a la vida real. El fet de poder enfrontar, practicar i comentar les seves pors en un ambient protegit fa que les pacients s’atreveixin a segior explorant el mon (primer ho fan virtualment i després en el mon real)

Font: Tesis doctoral “tratamiento de los trastornos alimentarios; eficacia diferencial de la terapia cognitivo comportamental con un componente de imagen corporal apoyado con tecnicas de realidad virtual”. Sr. José Heliodoro Marco Salvador – Universitat jaume I

Comparteix

- Rebuig d’aliment produït pel sabor :
o Barrejar l’aliment rebutjat amb un aliment preferit per al nen i que pugui emmascarar el sabor del rebutjat. És necessari anar incrementant la quantitat d’aliment rebutjat, de manera gradual, fins aconseguir que se’l pugui menjar sense haver-lo de barrejar.
o Donar-li el seu menjar preferit només si prèviament ha ingerit el que rebutja (per exemple, una cullerada de macarrons després de menjar una cullerada de peix…). També s’ha d’anar augmentant progressivament la quantitat de menjar rebutjat.

- Rebuig a menjar aliments sòlids:
o Buscar un àpat al dia en que es pugui dedicar temps
o Seleccionar algun dels aliments preferits del nen i oferir-li petites quantitats sense triturar.
o Reforçar efusivament (verbal o materialment) qualsevol intent del nen per menjar l’aliment sòlid.
o Davant qualsevol negativa de menjar, se l’hi ha de retirar l’atenció.
o Passat un temps prudencial, retirar el menjar que quedi al plat i tornar-li a posar a al següent àpat, procurant no donar-li menjar entre hores. (sempre consultant prèviament al pediatre)

- Negativa a menjar sol:
o Primer de tot és important controlar si ja té edat per realitzar aquesta conducta i si té les habilitats necessàries o si és un aprenentatge inadequat dels hàbits d’autonomia. Si és aquest últim cas,els passos serien:
* Ajudar al nen a agafar la cullera i portar-la a al boca.
* A mesura que domini aquest pas, deixar al nen que sigui ell sol el que l’agafa i se la porta a la boca.
* Reforçar qualsevol conducta d’agafar la cullera o portar-la a l boca.
* Ensenyar-lo a agafar petites quantitats de menjar i portar-les a la boca.
* Entrenar-lo a fer servir tots els coberts i les diferents funcions.
* Reforçar l’ultima conducta apresa i no les anteriors.
* Passat un temps prudencial, retirar el menjar.

En tots els casos s’ha de felicitar per les conductes adequades i ignorar les conductes inadequades. Escollir un àpat al dia que es pugui dedicar tot el temps necessari per aplicar les tècniques, ser constant en l’aplicació i generalitzar-ho als diferents àpats i situacions.

Totes aquestes tècniques s’han d’utilitzar de manera transitòria, com a instrument per a aconseguir una conducta alimentària saludable. Sempre sota supervisió d’un professional.

Comparteix

Aquests canvis estan mediatitzats per la cultura, solen estar regulades per el pediatra i adaptades a cada nen en funció del seu estat de salut. Tot això fa que el nen hagi d’aprendre a menjar nous i variats aliments, noves i variades formes d’elaboració i aprendre a menjar seguint les normes i el ritme que marquen els adults. L’adquisició dels hàbits es produeix lentament i és freqüent que en aquest procés es produeixin alguns problemes, com excessiva velocitat al menjar que pot produir vòmits, excessiva lentitud al menjar, negació a menjar determinats aliments,…

Un cop s’ha confirmat, a través del pediatra, que no hi ha cap problema de salut en el nen i que aquests problemes d’alimentació no afecten al guany normal de pes ni en produeixen una disminució, es pot aplicar una intervenció psicològica.

La majoria dels tractaments dels problemes alimentaris en la infància solen basar-se en procediments conductuals i amb la participació dels pares (prèviament entrenats). La importància de la participació dels pares recau en que aquests problemes solen donar-se en nens petits, normalment menors de 7 anys, que succeeixen a casa seva i varis cops al dia.

Comparteix

La dismorfofòbia o trastorn Dismòrfic Corporal, és un trastorn psicològic amb un funcionament similar a altres desordres com l’anorèxia o la vigorèxia. Consisteix a tenir una preocupació i ansietat excessiva davant d’un defecte corporal mínim o inclús imaginat, que porta a la persona que el pateix a prendre mesures dràstiques com entrar a la sala d’operacions una vegada darrera l’altra.

La revista 5 Sentidos cita l’escala de Yale Brown Obsessive Compulsive Scale Modified for Body Dysmorphic Disorder i planteja 12 preguntes claus per saber si algú està essent víctima de la dismorfofòbia:

• Has estat preocupat/a per la teva imatge corporal?
• Quina preocupació es?
• Que penses sobre el teu nas, cabells, melucs, …?
• Voldries que la teva preocupació fos menor?
• Penses molt en el defecte que et molesta?
• Gastes molts diners donant-li voltes a la idea? Quants?
• La teva preocupació es que no estàs prou prim o que pots convertir-te en massa gras?
• Interfereix amb la teva vida social o amb la família?
• El teu defecte et provoca estrès?
• Ha interferit en la teva vida social?
• Ha interferit a l’escola o a la feina?
• Hi ha situacions que evites, com per exemple, sortir o mirar-te al mirall?

Si contestes afirmativament a aquestes 12 preguntes has de fer alguna cosa per intentar combatre la dismorfofòbia.

La solució com explica la neuropsicòloga Gladys B. Granada no està en el quirofan, l’únic mètode per a solucionar-ho és a través de la teràpia psicològica de reestructuració cognitiva i psiquiàtrica, i com més aviat millor.

Font: Univisión

Comparteix