L’atractiu
L’atractiu està determinat per patrons estètics específics de cada societat. Segons es tracti d’homes o dones, es valoraran més uns atributs o uns altres. Tot i així, atractiu no només es refereix a l’atractiu físic. Com comenta Antoni Bolinches al seu llibre “L’art d’enamorar”, el perfil d’atractivitat masculina segons les dones està determinat per:
47,4% Valors personals (intel.intel·ligència, simpatia, personalitat)
29,7% Tendències actitudinals (afectuós, sincer, comprensiu)
21,8% Característiques físiques i aspecte extern (atractiu/guapo, ulls/ mirada, presència/higiene)
1,1% Circumstàncies econòmiques (bona posició, diners, solvència)

Així doncs, quan parlem d’atractivitat hem d’incloure la intel•ligència (la capacitat d’adaptar-se a un medi hostil, entendre les coses ràpidament i saber-les resoldre, prendre la iniciativa, etc…), la simpatia, la personalitat, els valors personals (virtuts i defectes) i l’atractiu físic que resulta ser bastant determinant. La causa és que és el primer que es veu i en segons hem processat l’altura, la complexió, el color dels ulls, els gestos, la característiques de la cara, etc, i determinem si segueix la pena seguir-la mirant o no. Una altra raó de pes és l’anomenat efecte “halo” (perdoneu però no recordo la traducció en català!) que fa que es desplaci el valor d’una qualitat a una altra, és a dir, pel fet de ser atractiu (físicament) suposem que també serà simpàtic, intel.ligent, bona persona,…

Font: “Amor puro y duro”; Varela, P.

La proximitat
El contacte repetit desperta interès, per això, hi ha persones que segueixen a personatges desagradables que apareixen en la televisió. La proximitat física genera afecte i és degut a l’efecte de la mera exposició (com per exemple seure al costat d’una persona a classe cada dia).

La similitud
Com més criteris, actituds i gustos comparteixin dues persones, més s’interessaran mútuament. Sembla que hi hagi d’haver menys discussions, es consideren més adequades les decisions i pensaments de l’altre, augmenta l’autoestima si l’altre reafirma una postura pròpia,…

També es comenta que els pols oposats s’atreuen i la psicologia ho ha anomenat complementarietat, és a dir, la parella es complementa (extrovertit-introvertit, autoritari-submís,…)

També hi ha altres característiques que faciliten l’aparició de l’amor com per exemple la reciprocitat que fa que estimem als que ens estimen…

Font: Antoni Bolinches

Comparteix

Es va fer un estudi sobre les regions del cervell que s’activaven durant l’enamorament, específicament quan el voluntari mirava una fotografia de la cara del seu/va enamorat/da. Més tard, es va fer un estudi similiar utilitzant fotografies que portaven els voluntaris de persones que odiaven. D’aquesta manera, anaven mirant una pantalla on sortien cares neutres, del mateix sexe i que mostraven una expressió semblant i ocasionalment apareixia la cara de la persona odiada.

El resultat va mostrar que les regions que s’activaven en ambdós experiments eren força similars tant en la resposta a l’amor com en la d’odi. Per exemple, en els dos casos s’activaven les zones relacionades amb la por, les situacions angoixants i en activitats agressives. En l’amor s’especula que s’activi regió de l’agressivitat per la possibilitat de lluitar davant un rival.

En les zones que es diferenciaven l’amor i l’odi es pot trobar la regió frontal encarregada al judici crític i al raonament que es desactivava durant l’amor. En l’odi, aquesta regió s’activava molt de tal manera que van poder apreciar una relació directa entre el nivell d’activitat prefrontal i el grau amb què els voluntaris afirmaven odiar a la persona en qüestió.

Així doncs, potser la dita “de l’amor a l’odi hi ha un pas” és més certa del que ens pensàvem…

Font: Centpeus

Comparteix

Segons l’estudi de la Universitat de Albany “la psicobiologia del petó romàntic” fet per Gordon Gallup, Susan Hughes y Marissa Harrison, el primer petó serveix perquè molts perdin l’interès per la seva parella.

Aquest rebuig que molta gent experimenta després de la primera “descarrega a l’altura dels llavis” els investigadors ho atribueixen a que les neurones sensorials entren en acció, i pressuposen, doncs, que amb un petó es pot saber si som genèticament compatibles amb l’altra persona analitzant la nostra viabilitat reproductiva.

Segons el psicòleg Gordon Gallup, hi ha moltes forces que poden connectar romànticament a dues persones, però un petó i particularment el primer petó pot trencar fàcilment el vincle. Si el nostre cervell decideix que l’altra persona no es compatible amb nosaltres tendim a perdre l’interès cap a ella.

Continuen exposant que existeix una diferència important amb el que significa per als homes i per a les dones. Mentre que ells son més proclius a mantenir relacions sexuals sense la intermediació del petó, elles senten la necessitat de fer-ho abans, durant i després de la trobada sexual.

Per un altre costat també diuen que els dos generes es diferencien a través de la forma amb la qual fan els petons. Els homes per exemple tendeixen més a fer petons amb la boca oberta i a iniciar el contacte amb la llengua. Segons pressuposen a la presència de testosterona a la saliva dels homes estimula la líbido de les dones.

Iniciem un tema al fòrum sobre els petons i si esteu d’acord amb aquesta diferenciació que fan entre manera de fer els petons i els dos sexes.

Font: elmundo.es

Comparteix