Segons el Dr. Sabater Pi en el seu llibre “El chimpancé y los origenes de la cultura“, detalla un conjunt de capacitats que tenim en comú:

• Capacitat pel coneixement de l’esquema corporal-noció de la mort: entre gairebé totes les espècies de monos del mon, una mare, davant de la mort de la seva cria reacciona agafant-la contra el seu pit. Fins i tot els joves ximpanzés mostren signes de dolor quan la seva mare mor.
• Capacitat comunicativa a nivell emocional, proposicional i simbòlic: demostren que son molt expressius i comunicatius amb gestos, actituds, o carícies.
• Capacitat per utilitzar i fabricar eines simples: utilitzen eines per trencar els aliments, per agafar aquells objectes que son desconeguts o perillosos.
• Capacitat per a l’activitat cooperativa: caçar, i distribuir aliments entre els adults.
• Capacitat per a mantenir relacions familiars estables i duradores a nivell de mares-fills-nets.
• Capacitat per a mantenir relacions sexuals no promiscues.
• Capacitats estètiques.

Comparant les societats animals i les humanes, entre els simis actuals i els humans més primitius contemporanis (aquells que tenen esquemes lingüístics molt elementals i amb un reduït equipament d’útils) es confirmaria que la distancia entre les dues societats no és tal, i més que pensar en un dubtós procés d’evolució amb trencadures i moltes llacunes, ens trobem en un continu que encara que hi ha alguns buits no ens impedeix poder afirmar que hi ha unes línies mestres en tot el procés.

Bibliografia: J. Sabater Pi “El chimpancé y los origenes de la cultura” / La explicación sociológica:Una introducción a la sociología. José Félix Tezanos

Comparteix

Un gos perfectament integrat en els hàbits de la societat actual és capaç de guanyar-se un lloc de privilegi dins l’estructura familiar. Al mateix temps la companyia del gos pot proporcionar a les persones molts avantatges; pels nens sobretot es converteix en un inseparable company de jocs que l’ajudarà a estimular la seva imaginació al mateix temps que l’obligarà a desenvolupar la seva capacitat de comunicació. En definitiva potenciarà la seva personalitat fent que adquireixi major estabilitat emocional.

Poso el vídeo que he trobat al Bloc dels oients de Rac1.

Comparteix

Segons el director de la investigació, el Dr. Kuczaj volien esbrinar com s’origina el nou comportament en dofins i quin dels membres del seu entorn els influencia més. Els resultats van mostrar que encara que la mare era important, durant el joc les cries es mostren més propenses a copiar i aprendre dels dofins de la seva edat. Ells mateixos s’organitzen per fer-se les seves pròpies joguines: fan bombolles tractant de mastegar-les, juguen amb les algues, etc.

En un altre estudi van observar que una de les espècies dels dofins, les cries d’orca, jugaven a atraure gavines a la superficie de l’aigua posant-hi peixos. Quan les gavines anaven a menjar-se els peixos i es posaven a l’aigua les orques intentaven capturar-les amb la seva boca sense matar-les. Alguna va intentar capturar les gavines en el moment que baixaven mentre estaven a més d’un metre sobre la superficie de l’aigua, simplement ho feien per jugar.

Sembla, doncs, que la manera de jugar dels dofins no s’allunya massa de l’estil dels jocs dels humans. alguns especialistes opinen que salvant les distàncies, podrien tenir un intel·lecte semblant al nostre, només cal recordar la seva gran capacitat d’aprendre.

Comparteix

Un d’aquests exemples són les termites on la funció dels individus està determinada pel rol que ocupen en la comunitat. Viuen en una societat o colonia on tots són descendents de la parella fundadora (el rei i la reina) que es monògama, i tots cooperen en la cria dels menors (alguns no es reprodueixen directament però passen els seus gens a les següents generacions criant els seus germans i germanes) i on comparteixen els recursos. Tenen una estructura de castes i cada una d’aquestes té unes tasques diferents, segons siguin termites obreres, soldats o reproductores. Es crea un ordre de dominació dintre d’una estructura social dinàmica, és a dir que és formen o es separen en funció de la disponibilitat de recursos).

Cal diferenciar,però, la sociabilitat humana de l’animal, aquesta segona basa la seva existència unicament i exclusiva en la necessitat de subsistència. La sociabilitat humana descansa també en part, en la subsistència però té la possibilitat de crear trames més complexes de significat, els individus tenen la possibilitat de prendre decisions: Quan les termites estan amenaçades es defensen com poden a través dels individus soldats encara que sàpiguen que acabaran morint totes. La societat humana abans d’enfrontar-se poden decidir si lluitar o no, es a dir l’impuls que la mou es ètic, cultural, no biològic com les termites.

La cultura com a conjunt de formes de vida i d’expressió, com a magatzem que dona la possibilitat de crear, imaginar, etc., es intrinsecament humana donat que els humans amb la seva capaacitat d’autoconsciència, necessiten donar significat a allò que fan.

Bibliografia :”Ecologia del comportamiento” – Uned
Font : Sociologia i Antropologia

Comparteix

De moment l’única manera d’estudiar-ho és fent un experiment en un laboratori per intentar controlar totes les variables i explicacions alternatives possibles :

Un dels experiments més sorprenents es va publicar el 1999 pels psicòlegs Clayton y Dickinson de la Universitat de Cambridge. Van demostrar que els gaigs (una espècie d’ocell, “arrendajos”) recorden perfectament no només on han amagat el menjar, sinó també quin tipus de menjar van enterrar en cada amagatall, i fins i tot quan el van enterrar (es pot consultar l’article de Clayton, Bussey i Dickinson, 2003).

Per demostrar això, Clayton y Dickinson van deixar que uns quants ocells emmagatzemessin dos tipus de menjar, cacauets i cucs en uns cubilets que els investigadors havien preparat. Cada ocell tenia per ell diferents cubilets i al costat s’havien posat uns objectes per permetre als ocells tenir referències espaials que els servissin posteriorment de guia durant el procés de recuperació del menjar (veure fotografia).

Una vegada que cada ocell havia enterrat tots els aliments de què disposava, la primera prova consistia en saber si recordarien els amagatalls i si recordarien què havien amagat en cada lloc. També es va suposar que podent disposar dels dos aliments els ocells preferirien menjar els cucs (el seu menjar preferit) abans que els cacauets.

Quan es va tornar els ocells al recinte experimental unes hores després van anar directament als llocs on havien amagat els cucs. Per tant l’experiment demostra que sabien perfectament què havien amagat i on.

Per saber ara si recordaven no només el què havien amagat i on, sinó també quan, van repetir l’experiment i en comptes de fer-ho com abans a les poques hores, van deixar passar més temps. Llavors es van trobar que els ocells ni es molestaven a buscar els cucs, ells ja sabien que estaven podrits (perquè havia passat massa temps) i anaven directament als cacauets encara que no els hi agradaven tant.

Cal dir, però, que aquesta recuperació selectiva dels cacauets en comptes dels cucs, quan han passat moltes hores, només ho fan els ocells que prèviament han tingut l’oportunitat d’aprendre-ho, es a dir recorden perfectament però han de tenir experiència per saber que alguns aliments es fan malbé amb el temps.

Font : Aquest article està extret de Psicoteca

Comparteix

La mosca de la fruita no té un cicle vital de gaire durada (no viu gaire més d’una setmana en estat salvatge) cosa que permet estudiar diferents fenòmens com l’aprenentatge des d’una basant genètica o bioquímica amb gran llibertat d’acció, cosa pràcticament impensable amb altres espècies més complexes.

La qüestió està en com es podrà investigar sobre l’aprenentatge en unes criatures tan estranyes per nosaltres? Es relativament fàcil ensenyar a una rata de laboratori pressionar una palanca per a que aconsegueixi menjar, però a unes mosques?.

El Dr. Martín Heisenberg va idear un original sistema que es pot anomenar “simulador de vol”. La mosca està lligada amb un fil molt prim de cobre connectat a un sensor que pot detectar torsions del fil, així quan la mosca en suspensió vola en una direcció determinada i canvia de direcció, la torsió del fil la delatarà. Hi ha una pantalla que anirà canviant per donar a la mosca una sensació de llibertat.

Un cop col·locada la mosca en el simulador es van disposar 2 estímuls visuals en posicions diferents davant de la mosca. En la fase d’entrenament cada vegada que la mosca volava en direcció a una de les figures en concret, una làmpada escalfava l’abdomen produint-li una sensació desagradable (condicionament aversiu). Després d’una sèrie d’assajos en els quals es castigava a la mosca cada vegada que s’acostava, es treien aquests estímuls aversius per veure si la mosca havia après la lliçó.

Així es va comprovar que els insectes escollien preferentment la direcció que no havia estat associat a la descarrega, per la qual cosa sembla que son capaces d’associar una determinada figura amb un perill , encara que passades 24 hores sense rebre un nou entrenanemt ja havien oblidat aquesta associació i volaven indistintament en qualsevol direcció.

Un altre procediment força freqüent en els laboratoris és el que s’anomena “escola de mosques” i ens serveix per descobrir la memòria olfactiva d’aquests animals.

Una “escola de mosques” és una construcció força senzilla, només s’ha de tancar a un grup de mosques en un recipient pel qual es fa circular una corrent d’aire carregat de diferents olors i amb les parets electrificades a voluntat de l’experimentador (normalment s’utilitzen estímuls aversius). Es tracta d’anar aparellant una olor concreta amb la dolorosa sensació de la descarrega elèctrica. Una vegada s’han acabat els assajos en fase de prova, es permet a les mosques volar lliurament entre dues estances cada una d’elles impregnada amb un dels dos olors. La majoria d’elles acaben per instal.lant-se en l’habitacle de l’olor no associat amb la descarrega demostrant que l’aprenentatge s’ha produït.

Font : Psicoteca

Comparteix