Thorndike (1874-1949) va col·locar un gat a cada una de les caixes problemes (veure el dibuix): caixes que, amb una mica d’habilitat, es podien obrir de manera que l’animal si ho aconseguia, es podia escapar i aconseguir menjar.

Aquest experiment és un exemple del que més tard es va anomenar condicionament o aprenentatge operant, és a dir, un animal emet una resposta i si és recompensada en aquesta situació (amb menjar o aconseguint alliberar-se) aquesta resposta s’aprèn, i si no,  aquesta resposta desapareix gradualment.

Thorndike centrant-se en l’estudi de l’aprenentatge en els animals va aconseguir un acostament teòric i metodològic en el camp de la investigació animal i en la psicologia E-R (estimul-resposta) que va anomenar connexionisme.

Va rebre moltes crítiques sobretot perquè els seus treballs van ser en el laboratori cosa que podia provocar que els animals no “raonessin” justament perquè no estaven en el seu entorn natural.

Thorndike va proposar dues lleis de la conducta;

• La llei de l’Efecte: Les respostes que es donen en una mateixa situació i que van acompanyades o immediatament seguides de satisfacció per a l’animal, en igualtat de condicions es connectaran més intensament amb la situació de manera que quan aquesta es torni a presentar tornaran a repetir-les.
• La llei de l’exercici: Tota resposta a una situació en igualtat de condicions es connectarà més fortament a la situació en proporció al número de vegades que ha estat connectada a aquesta situació i a la força i duració en les connexions.

Thorndike va aplicar aquestes condicions a la conducta humana i va afirmar que l’aprenentatge consistia en un increment de probabilitats de E-R (estimul-resposta) i així com l’aprenentatge animal es automàtic, l’aprenentatge humà també es inconscient. Per a ell el raonament humà el va reduir a automatisme, costum i hàbits. La consciència no era necessària per a l’aprenentatge.

Bibliografia: Historia de la psicologia – Thomas Hardy Leahey

Comparteix

Mostra-li una ampolla dreta mig plena (com el primer dibuix de la figura). Ara li dibuixes l’ampolla en les altres posicions i demana-li que et marqui on creu que estarà col·locat el líquid, cal que es dibuixi la línia del nivell de l’aigua. 

En un estudi fet per Corral (1994) va observar que majoritàriament els nens fins a 9-10 anys dibuixaven la línia de flotació paral·lela al fons de l’ampolla ignorant que l’ampolla estava inclinada (mireu el dibuix).

Segons Corral per saber resoldre com està col·locada l’aigua en cada moment, el nen ha de tenir fitxats 4 esquemes mentals:

• El nivell de l’aigua es paral·lel a la base de l’ampolla
• El nivell de l’aigua es paral·lel a la superfície on es recolza l’ampolla
• L’aigua sempre esta a sota.
• L’aigua ocupa tot l’espai possible.

Corral (1994) va poder observar les següents etapes en la seqüència de les actuacions d’aquesta feina:

Els nens que està en l’etapa preoperatòria (l’etapa anterior al període de les operacions mentals, més o menys entre les edats de 2 a 6 anys) poden dibuixar la línia de flotació de l’ampolla quan aquesta està en la posició normal.

Quan l’ampolla esta invertida, alguns nens senyalen la línia de flotació correctament però marquen la massa de l’aigua en lloc de sota, en la meitat de dalt.

Quan l’ampolla està tombada alguns nens marquen la línia de flotació perpendicular a la taula, és a dir paral·lela al fons de l’ampolla.

La màxima dificultat es troba quan l’ampolla està inclinada sobre la taula. Fins els 9-10 anys els nens no tenen l’horitzontalitat del nivell de l’aigua.

Bibliografia: Psicologia Evolutiva (T.I) Teorías, metodos y desarrollo infantil. Editors: Corral, Gutiérrez, Herranz (UNED)

Comparteix

Com saber si estem fent més feina de la que podem? Fem el Registre d’Activitats diàries que consisteix en apuntar en una primera columna totes les activitats realitzades al llarg del dia, en una altra columna les activitats que no s’han pogut realitzar durant aquell mateix dia encara que les teníem programades per fer. I en l’última les coses que ens haurien agradat fer però per manca de temps no s’han fet.

Si ens adonem que en la segona columna (llista de coses que volíem fer i no hem pogut) i també en la tercera (coses que voldríem fer però no podem per manca de temps) és molt llarga, gairebé segur que tenim o tindrem aquest problema aviat.

Com solucionar aquesta manca de temps? Cal en primer lloc que ens marquem els objectius que volem aconseguir. És millor, de moment fer-los dia a dia, per tant començarem fent una llista del que volem fer durant el dia. Marcarem per ordre d’importància cada una de les activitats per tal de preveure el dia segons aquest ordre.

Hi ha gent que pot pensar que tenir un horari tant marcat encara pot ser més estressant és per això que la llista ens l’hem d’adaptar a la nostra forma de ser, és a dir que per algú serà millor tenir un horari concret, i per d’altres simplement sabent les prioritats ja n’hi ha prou.

Durant els primers dies, als migs dies és revisarà la llista de les prioritats que s’han marcat per veure si s’està seguint el pla establert. Evidentment al final del dia si s’han aconseguit tots els objectius del dia ens podem felicitar a nosaltres mateixos.

Mica en mica anirem organitzant-nos el temps amb objectius més llargs, però sense perdre de vista les activitats diàries.

Comparteix

Va utilitzar un nino inflable “Bobo” que tenia el tamany d’un nen i en un grup de 36 nens els va exposar a diferents patrons de conducta on interactuava un adult i el ninot.

A un dels grups el va exposar a conductes agressives i a l”altre no. El que volia estudiar era si els nens repetien la conducta agressiva quan l’adult no estava davant.

En el supòsit on es volien ensenyar conductes agressives,  l’adult agafava el ninot “Bobo” i  l’insulta al mateix temps que l’agredia físicament. En l’altra supòsit el model no agressiu jugava amb totes les joguines i al “Bobo” l’ignorava.

Un cop els nens havien vist o un dels supòsits o l’altra, tornaven a entrar a la sala on hi havia totes les joguines i el Bobo. Els investigadors estudiaven la seva conducta i si agredien en Bobo o no.

Segons els resultats van observar que els que havien vist el model agressiu tendien a agredir també en Bobo en un 38.2% dels nois i un 12,7% per les noies.

De les conductes agressives, les verbals van ser les més imitades. I Per contra va ser escassa o nul·la l’agressivitat que van mostrar el grup que no havia vist agressions.

Aquest estudi ha sigut pioner en l’estudi de l’agressivitat i ha aportat dades a la teoria de l’aprenentatge social basat en la imitació per part dels nens.

Dibuix: yodibujo.es

Comparteix

“Només si ens disposem a escoltar, a estar atents als altres, a imbuir-nos del seu món, a conèixer altres llenguatges, podem ampliar el nostre univers mental, emocional i social. La prepotència condueix a la soledat” tal com ho exposa en Francesc Torralba en el seu llibre “L’art de saber escoltar”

Aprendre a rebre les crítiques no és fàcil. S’ha d’analitzar el contingut en comptes de les formes, si n’ets conscient el que moltes vegades pensaràs que és un atac t’adonaràs que només és una suggerència, i podràs relativitzar el comentari i tractar de neutralitzar-lo. Accepta’l com un regal i mira’l com l’oportunitat d’aprendre a fer millor les coses.

Així doncs quan aprenem a acceptar les critiques, podem passar a l’autocrítica com a base d’una bona crítica. Examinar les pròpies formulacions, les pròpies idees i pensaments. Moltes vegades donem per bones les nostres idees perquè els criteris dels quals partim ens pensem que son els bons.

La critica de la critica és un molt bon camí per arribar a ser més objectiu, però cal vigilar, perquè no té final. Si tot el que creiem és sistemàticament posat en dubte, no podríem dir res, ni exposar cap idea. El millor seria callar permanentment. Per tant cal fer una aposta, cal optar per un camí o un altre.

Bibliografia: “L’art de saber escoltar” de Francesc Torralba

Comparteix

Una velleta que sembla que està a punt de morir.
Un amic teu que et va salvar la vida una vegada.
L’home perfecte o la dona dels teus somnis.

A quina d’aquestes persones pujaries al teu cotxe, donat que només tens lloc per a un passatger?

Pensa la resposta abans de seguir llegint

Ja ho has pensat?
Aquest és un dilema ètic-moral que una vegada es va utilitzar en una entrevista de feina.

Podries portar a la velleta perquè està a punt de morir, o podries portar el teu amic que et va salvar la vida una vegada i estàs amb deute amb ell. Però potser mai tornaràs a trobar el teu amant perfecte.

L’aspirant que van contractar (de 200 candidats) no va dubtar a donar la seva resposta.

Que va dir? Simplement va contestar:

“li donaria les claus del meu cotxe al meu amic i li demanaria que portés a la velleta a l’hospital, mentre jo em quedaria esperant l’autobús amb l’amant perfecte.

Conclusió: hem de superar les aparents limitacions que ens plantegen els problemes i aprendre a pensar creativament.

Historia extreta de Psicoactiva.com

Comparteix

- Davant d’un problema d’aprenentatge no molt considerable, quin consideres que és el moment en el qual els pares s’han de decidir a portar el nen al neuropsicòleg? Davant qualsevol problema d’aprenentatge, sigui greu o no, els pares han de córrer de seguida a mirar què passa, si pot ser abans dels 7 anys millor, perquè les àrees implicades tanquen aviat i llavors no hi ha res a fer.

I evidentment, és un neuropsicòleg que ho ha de determinar, un optometrista pot veure si l’entrada és bona o no, però no pot veure com es registra aquesta entrada dins el cervell, que és el qui la llegeix.

- Com treballa un neuropsicòleg per poder ajudar a un nen en els seus primers problemes d’aprenentatge? En el procés d’aprenentatge de la lectoescriptura intervenen moltes funcions cognitives i diverses àrees cerebrals: percepció, relacions visuoespacials, memòria visual, memòria auditiva, memòria de treball, llenguatge expressiu i comprensiu, planificació, etc.

La neuropsicologia fa un estudi de totes les funcions cerebrals i s’obté un perfil amb les habilitats i dishabilitats específiques. Llavors es fa un tractament basat en l’estimulació o reeducació de les funcions alterades, comptant amb el suport de les funcions normals.

Als 12 anys la majoria de zones cerebrals necessàries per l’aprenentatge de la lectoescriptura ja estan formades i no es poden modificar, per tant s’ha d’actuar abans, de seguida que hi hagi el mínim indici.

- Creus realment que l’exercici visual (millorar la fixació, la ràpidesa, en definitiva aprendre a mirar amb el cervell i no amb els ulls) no pot millorar en cap moment la capacitat lecto-escriptora? Els exercicis perceptius i visuoespacials evidentment que estimulen aquestes funcions, però ningú ha dit que hagin de ser els optometristes els que els indiquin. La majoria d’aquests exercicis els han recomanat durant anys els psicòlegs que es dediquen als trastorns d’aprenentatge quan han detectat alteracions d’aquestes característiques: els ulls no llegeixen és el cervell qui ho fa i l’estudi del funcionament del cervell és feina de la Neuropsicologia.

Per altra banda, l’optometria s’ha posat de moda i segons les meves fonts d’informació hi ha centres que utilitzen sistemes de captació de clients no gaire ètics, principalment en escoles privades. I jo, particularment, m’he trobat amb algun cas de Dislèxia que havia estat tractat amb aquest mètode, evidentment sense cap resultat.

Per més informació podeu consultar la seva pàgina web MonserratJunqué.cat

Comparteix

Amb l’optometria es poden detectar i ajudar a resoldre els problemes d’eficàcia visual, tant si són inherents al nen o l’adult, com si són conseqüència d’una mala adaptació al medi per culpa d’un desequilibri entre les capacitats de la persona i les exigències de la societat.

Hi ha molts centres d’optometria que es dediquen a reeducar la funcionalitat del sistema visual amb relació a l’entorn i a la resta de sistemes sensorials. Des d’aquí, i veient que encara hi ha molts pares que desconeixen aquest camp, aprofitem per exposar-ho. Si tens un fill, i està tenint problemes a l’escola prova de portar-lo a un optometrista, miraran si mou els ullsamb la ràpidesa suficient per poder llegir a la velocitat correcte, o si potser té problemes en la fusió dels dos ulls per poder fer una imatge tridimensional en el cervell.. , hi ha problemes visuals (no de visió exactament) que provoquen un processament de la informació de forma inadequada.

Font : La Terapia Visual, posible solución para los problemas de aprendizaje

Centre : Visió-3

Comparteix

Comparteix

Moltes vegades ens hem preguntat perquè serveixen els ensenyaments que aprenem. És tant important saber llegir o escriure, ara que cada vegada la tecnologia avança més i aviat podran llegir el nostre pensament sense haver de parlar?

Si no sabéssim ni llegir ni escriure, tindríem pensament? Segons un estudi sobre les capacitats intel.lectuals de les persones analfabetes realitzat per Luria i els seus col.laboradors, referent a la classificació i categorització d’objectes es van trobar entre d’altres proves que els subjectes analfabets eren incapaços de posar dintre de la mateixa categoria a 3 objectes diferents (per exemple, una forquilla, una cullera, i un ganivet, dintre la categoria coberts), és a dir que el raonament de la persona analfabeta està lligat a un context situacional concret marcat per la seva experiència prèvia.

Per poder fer una classificació d’objectes cal l’abstracció del pensament, és a dir descontextualitzar l’objecte que es tingui davant (per exemple, si tens davant una forquilla, per poder classificar-la com un cobert primer l’has de separar mentalment del plat de macarrons on l’has trobat). Això no és un fet universal, és a dir que no tots els essers humans pel sol fet de ser-ho ja ho poden fer, sinó que es fruit de llargs anys d’estudi i pràctica intel.lectual, fruit de l’escolarització (el pensament de les societats orals, sense escriptura no posseeixen les mateixes característiques de descontextualització i abstracció).

Nota: Gràcies al post de la Psicòloga en pràctiques sobre “Victor el nen salvatge

Bibliografia : Lectura y conocimiento – Juan A. García Madruga

Comparteix