Qui pateix la síndrome de Wendy son persones que els costa controlar la seva pròpia vida i per compensar-ho, es bolquen a dirigir la vida de la seva parella o de la gent que els envolta adoptant una actitud maternal.

Dan Kiley va publicar “El dilema de Wendy” un assaig basat en la història que tots coneixem d’en Peter Pan on aquest convida a una nena anomenada Wendy al “país de Mai Més” perquè faci de mare d’una colla de nens perduts. Kiley diu que les persones amb aquest síndrome son les persones que protegeixen a la seva parella o a altres persones importants de la seva vida, com si fossin les seves mares. És un rol que tant el poden agafar els homes com les dones encara que es més comú en aquestes últimes.

Mirant la semblança amb la història de Peter Pan, la persona que actua com la Wendy:

• Assumeix la responsabilitat que no vol assumir en Peter Pan,
• Sempre està disponible i si no, experimenta un sentiment de culpabilitat.
• Acusa a la seva parella i als seus, perquè creu que abusen de la seva bona fe, però no fa res per canviar la situació.

Les persones que ho pateixen no es solen reconèixer en aquest rol i recorren a justificacions com la incapacitat o irresponsabilitat de les persones que tenen sota protecció.

Si voleu trobar pautes d’actuació per deixar de ser com la Wendy,  podeu accedir a la Revista de psicologia

Comparteix

La Paula té 18 anys i cada vegada que ha de fer una cosa diferent a la que fa normalment es posa molt nerviosa i moltes vegades la deixa de fer per por.

De sempre que li ha passat, però abans ho arreglava fugint de les situacions (si la convidaven a anar a una festa moltes vegades acabava dient que no), inclús quan hi havia gent que la incomodava procurava apartar-se’n i així fet i fet, ha arribat a l’edat adulta podent dir que està bé, però amb aquestes petites pors que li impedeixen fer certes coses.

Al llarg de la nostra vida anem trobant-nos diferent reptes. Els podem afrontar o fugir d’ells. Si agafem aquest últim camí (no és del tot criticable i tots moltes vegades ho hem fet) també podem anar avançant però tard o d’hora aquestes pors que ens han impedit afrontar els petits reptes tornaran a apareixen i cada vegada seran més grosses.

Pot ser que no en siguem conscients, Quantes vegades no t’has donat una excusa a tu mateix per no anar a un lloc o per no fer una cosa? i en veritat només era, això, una excusa!.

Et sents identificat? Doncs no t’enganyis, aquestes pors et tornaran a aparèixer, i l’única solució és que les afrontis. Sigues sincer amb tu mateix i reconeix quines son les teves pors. Un cop arribat a aquest punt accepta-les, i aprèn a superar-les.

Comparteix

Qualsevol acció comença en el teu pensament, per tant quan estiguis en un estat d’ànim baix concentra’t en les solucions. El cervell és com un múscul que s’ha d’entrenar. Les teves actituds, pensaments i emocions generen connexions neuronals que es consoliden quan es repeteixen. Si practiques optimisme desenvoluparàs optimisme i pel contrari si practiques pors o desesperança desenvoluparàs tot això i pots acabar en una depressió, per tant t’has de preparar per enfortir la musculatura de l’optimisme.

Has de detectar els pensaments negatius sobre tu mateix/a i cap als altres. I per un altre costat comença primer pel que pots controlar, el comportament: primer per l’expressió facial, posa l’expressió tal com t’agradaria sentir-te. Els estudis demostren que movent certs músculs (com el somriure) pots aconseguir canvis emocionals i fisiològics molt significatius.

Mou-te també com t’agradaria sentir-te, Camina com caminaries, respira com respiraries, parla com parlaries si fossis la persona que voldries ser. Aprecia tot allò bo que t’envolta, fitxa’t en els aspectes positius de la teva vida i procura explicar-los a algú, així et faran adonar que hi ha moltes coses positives per estar optimista.

Font: Psicologia práctica

Comparteix

És un reconeixement a l’economista Carlo M. Cipolla que va aconseguir establir les lleis fonamentals de l’estupidesa humana en el seu llibre “Allegro ma non troppo”:

1. Sempre es subestima el número d’individus estúpids que hi ha en circulació.
2. La probabilitat que una persona sigui estúpida es independent de cap altra característica de la persona.
3. Una persona estúpida es aquella que causa pèrdues a altres persones sense obtenir cap guany per a si mateixa i inclús obtenint-ne pèrdues.
4. Les persones no estúpides subestimen el poder de les persones estúpides.
5. La persona estúpida és la persona més perillosa que hi ha tant des del punt de vista del benestar individual com social.

A partir de la tercera llei, que s’anomena Llei d’Or, Carlo Cipolla va classificar els homes en 4 categories mitjançant un anàlisi de cost-benefici:

• Desgraciat: El que es provoca perjudici a si mateix beneficiant als altres.
• Malvat: El que obté beneficis per a si mateix perjudicant als altres.
• Estúpid: Causa pèrdues als altres perjudicant-se a si mateix.
• Intel·ligent: El que es beneficia a si mateix beneficiant als altres.

Cal dir, però, que la majoria de persones no actuem conscientment. Davant de diferents circumstàncies una persona pot actuar intel·ligentment i en d’altres com un desgraciat. L’excepció son els estúpids que mostren una tendència constant a obrar sempre de la mateixa manera.

La conclusió fonamental de Cipolla és que els estúpids son els que representen el major perill per qualsevol persona que es relacioni amb ells, així com per la societat en el seu conjunt. Els estúpids son imprevisibles. No segueixen una pauta racional com els malvats que sempre busquen un benefici, encara que els hi falti intel·ligència per aconseguir-lo sense fer mal als altres.

Dibuix: James Donnelly
Font: La estupidez humana

Comparteix

La validesa dels continguts d’aquesta enciclopèdia, ja ha estat demostrat en anteriors estudis. Aquesta enciclopèdia està en molts idiomes, i com a col·laboradors hi ha els membres registrats i els anònims .

Comparteix

Watson expressava la idea de que la por, la ràbia, l’amor són emocions elementals i es defineixen partint dels estímuls ambientals que les provoquen. Un cas famós d’aprenentatge de les emocions és l’experiment que va fer junt amb R. Rayner sobre el petit Albert i una rata.

Aquesta és la demostració empírica del que s’anomena condicionament clàssic: van presentar al petit Albert una rata blanca. Inicialment aquest estímul no va provocar cap resposta d’ansietat, més aviat al contrari, el nen s’acostava a l’animal amb la intenció d’acariciar-lo.

Els investigadors van fer que cada vegada que l’Albert acariciava a l’animal es produís un so de campana molt fort que deixava al nen completament perplex. Al principi després del so només es produïa la retirada de la ma, i un dèbil plor. Va ser al cap d’unes quantes presentacions rata-so quan el nen va començar a plorar de manera més evident.

Un cop aconseguit que la simple presència de la rata provoqués el plor, es va voler observar el grau de generalització que s’havia adquirit, i per això es van presentar diferents estímuls de forma serial, intercalant en alguns casos a la rata sola i en d’altres a la rata més al so. Aquests estímuls eren un conill, un gos, una careta del pare Noel i un jersei de llana. Es va observar que tots van acabar desencadenant la resposta del plor per si mateixos.

El que van arribar a demostrar amb aquest experiment és com un estímul inicialment neutre per l’Albert, després d’aparellar-lo amb un estímul incondicionat com és el so que per si mateix ja provoca un ensurt, arriba a produir per si sol aquesta última resposta (resposta condicionada) perquè es apresa. L’important és que això demostra que les nostres fòbies estan determinades pel nostre aprenentatge previ, són respostes emocionals apreses.

Podeu veure el vídeo de l’experiment.
Font : Cajón de Sastre

Comparteix

Científics de la Universitat de Jerusalem van publicar els resultats d’una investigació en la que es plantejaven si existia una connexió entre la generositat o l’altruisme de les persones i la programació genètica. Mitjançant un joc d’ordinador on es mesurava el grau d’altruisme, hi van participar 203 persones, a les que també se’ls hi va prendre mostres d’ADN, es va descobrir que existia una variació en un gen concret anomenat AVPR1 a aquells individus que van demostrar ser més generosos en el joc: jo et dono una quantitat de diners i tu pots fer el que vulguis amb ells, els pots donar a un altre que no coneixes de res (un altra estudiant per exemple). En un principi tothom diu que se’ls quedaria per ell (segons l’economia clàsica diria que no ho dones perquè no guanyaràs res fent-ho), però això no resulta ser així, molta gent dona diners, només un 20 % es queda els diners per ell mateix.

El que es planteja de seguida és què determina la conducta humana, la genètica o l’ambient en que la persona es cria? els investigadors diuen que la genetica només es una part per la qual nosaltres som generosos i altruistes, l’altra la determina l’entorn.

Podeu veure el video de la investigació a Inforlive.tv.

Comparteix

Doncs segons Daniel Kahneman els individus, en entorns d’incertesa, prenem decisions que s’aparten dels principis bàsics de la probabilitat.

Imagina’t que has d’escollir entre guanyar:
a) Amb una probabilitat del 80%, 4000 euros.
b) Amb una probabilitat del 100% guanyar-ne 3000.

La majoria optaríem per l’alternativa b) encara que amb la a) s’obtindria un guany més alt.

Ara imaginem que hem d’escollir entre:
a) Amb una probabilitat del 20%, de perdre’n 4000 euros.
b) Amb una probabilitat del 25%, de perdre’n 3000.

En aquesta la majoria de persones agafarien l’opció b) encara que hi ha més probabilitat de pèrdua.

Aquest patró és constant, la gent tractem d’evitar els riscos quan busquem guanys (guanyar-ne menys però segurs), però escollim el risc quan es tracta d’evitar una pèrdua (perdre’n els menys possibles) la qual cosa suposa una assimetria en la presa de decisions.

Segons la teoria de la perspectiva de Kalneman i Tversky (1979) Hi ha un procés per a l’elecció d’una alternativa, primer revisem les diferents alternatives en termes de guanys i perdues, i després avaluem (donem un valor o un altre en funció de la riquesa o benestar que l’alternativa ens aporti). Per tant a l’hora de decidir estem influenciats per les espectatives que nosaltres tinguem de l’elecció.

Font : Economia para no economistas
Bibliografia : Introducció a la Psicologia del Pensamiento – M. José González Labra

Comparteix

Mica en mica en Robert s’ha anat quedant més sol i ja no pot comptar amb ningú de la classe. De moment no ha dit res a ningú de casa ni evidentment als professors, però cada dia li costa més anar a l’escola, perquè veu que les burles cada dia van augmentant, i potser algun dia l’arribaran a pegar i tot.

Potser tu et sents com en Robert? També es fiquen amb tu a l’escola? Gairebé tothom, en algun moment de la seva vida, ha tractat o ha estat tractat amb desconsideració per part d’algun company. Però quan aquesta situació és sistemàtica i repetida en el temps, és quan parlem de maltractament entre iguals. Has de saber que aquestes conductes poden arribar a tenir conseqüències greus.

No saps que fer? Pensa que ningú no es mereix ser maltractat. Tots tenim el dret a ser tractats amb respecte. Cal trobar la manera de resoldre el conflicte, en aquesta pàgina parla del Bullying i hi pots trobar diferents recursos, et recomano la Guia per l’alumnat de secundària, et pot ajudar, entre altres coses et recomana que si et peguen o t’insulten és millor no tornar-s’hi, empitjoraria la situació., intenta mantenir la calma (si veuen que et molesten encara ho repetiran més), sovint la millor manera es abandonar el lloc i dir-ho a un adult (no et sembli que és una covardia, es actuar amb intel·ligència).

Denunciar una situació de maltractament no és “xivar-se” és defensar un dret fonamental.

Hi ha un tema obert al fòrum de Psico-ajuda per si voleu comentar alguna cosa.

Comparteix

Per portar a terme aquest experiment es va construir una presó en el mateix edifici de la Universitat i si va posar d’entre un grup d’estudiants a 9 voluntaris per fer el paper de presoners i 9 més per fer el rol de guàrdies, van ser escollits de forma totalment aleatòria (n’hi havien d’altres en reserva. En total se’n van escollir 24). Cal dir que tant els presos com els guàrdies pensaven que els altres eren autèntics. La intenció era que tots els voluntaris adquirissin el rol que els havia tocat.

Encara que és un experiment de 1971, l’impacte inesperat que va provocar va ser tant gran que encara ara se’n parla, fins i tot es va fer una pel·lícula. Estava previst que duraria 2 setmanes, però es va haver d’interrompre al cap de sis dies pels efectes psicològics que van patir els participants.

L’experiment es va iniciar com en una situació real: La policia va detenir als estudiants com a sospitosos, els hi va llegir els seus drets i els hi va prendre declaració. Més tard se’ls van emportar cap a la presó on els va rebre el responsable de la presó amb un discurs destacant la nova condició de reclusos i la submissió que haurien de tenir com a tals, és a dir que es va iniciar un procés de degradació per humiliar als presoners. El que es pretenia era que aquests voluntaris sentissin el mateix que els presos de veritat.

La qüestió va està que un cop dintre els voluntaris van adquirir tant ràpidament el rol de reclusos que, fins i tot quan se’ls hi va donar l’uniforme molts d’ells van canviar el seu comportament, van canviar la seva forma de caminar i de moure’s. Se’ls hi va posar cadenes perquè recordessin en tot moment que estaven a la presó i que no podien escapar.

Per l’altra costat els voluntaris que havien de fer de guàrdies no van rebre cap formació específica només se’ls hi va explicar els riscos que corrien davant de suposats presos reals. També portaven uniformes, i al igual que els voluntaris que feien de presos, de seguida es van adaptar al nou paper adquirint una suposada superioritat, fins hi tot amb comportament de menyspreu cap als presoners.

Al cap de sis dies es va entrevistar als presoners, els quals van demostrar que havien assumit completament el seu rol de reclusos amb una total submissió i conformitat, quan s’identificaven ho feien amb el número, no amb el seu nom, havien assumit que només podrien sortir de la presó amb un advocat. Es comportaven de forma `patològica”. Per parts dels guàrdies també van haver-hi comportaments de sadisme, d’abús d’autoritat, inclús els “bons” es sentien impotents per intervenir en les situacions violentes, però així i tot cap d’ells va dimitir mentre es feia l’estudi.

Veient aquests canvis psicològics que estaven patint els participants es va decidir suspendre l’experiment donat que s’estava arribant a situacions extremes. Al cap de 2 mesos alguns dels reclusos quan se’ls hi preguntava sobre la situació viscuda, explicaven que havien perdut la seva identitat i que allò, per ells, va ser una presó real. D’altres molt temps més tard encara patien els efectes de l’experiment.

Com a conclusió, es pot dir que hi ha un influència dels rols en el comportament, i a més a més la qüestió importantíssima que les presons deshumanitzen a les persones, convertint-les en objectes i inculcant-los sentiments de desesperació. I pel que fa als guàrdies es va veure que persones corrents poden transformar-se fàcilment del bon Dr. Jekyll al malvat Mr. Hyde.

Podeu llegir tot l’experiment : El Experimento de la Carcel de Stanford
I veure el Video : Video de la presó de Shanford

Temes relacionats : Estàs segur que tu no ho faries?

En el fòrum de Psico-ajuda s’ha obert un tema per si voleu opinar sobre si aquests tipus d’experiments son ètics, o si el fi justifica els mitjans.

Comparteix