I aquí va un altre joc. Intenta analitzar com els que t’envolten es comuniquen amb tu, i com pots modificar-ho.

En la psicologia de la comunicació i segons el paradigma formal-transaccional, tots tenim 3 nivells de comunicació (inclou com parlem i com ens movem segons la situació):

• Com a pares: Presentem actituds i parallenguatges més aviat neutres, amb formes tradicionals i amb molts consells.
• Com a adults madurs: presentem actituds orientades a la percepció objectiva i al control dels sentiments però amb comunicacions lògiques i racionals.
• Com a fills: deixem que es manifestin els nostres sentiments i estats  psicològics.

Aquests 3 nivells es poden alternar segons l’interlocutor i les circumstàncies. Posem un exemple, imagina’t la teva relació amb el teu cap, a la feina (relació adult, adult):

• Li porto l’informe que em va demanar.
• Molt bé, sembla molt interessant, gràcies.

O aquest altre exemple amb una relació fill-pare:

• No se si sabré com fer l’informe que em demana.
• Vinga home, vostè es una persona molt competent i ho farà igual de bé que l’altra vegada.

És molt interessant saber que una manera d’actuar determina en l’interlocutor una altra manera de fer-ho: si el teu cap actua com a pare i et diu: “has fet malament aquest treball”. La resposta que tindràs es molt probable que serà com a fill i contestaràs per exemple “no he tingut temps”. Si les interaccions amb els altres deixen de ser complementàries es quan apareixen els problemes, per tant si volem tenir unes respostes de diferent nivell només ens hem d’adreçar de diferent manera.

Bibliografia: Psicologia de la comunicación – Alex Mucchielli

Comparteix

Imaginem aquesta situació

En Joan té una addicció a Internet, als ordinadors, als videojocs. És passa unes 10 hores a l’ordinador i anul·la activitats per poder-hi estar més estona. La seva família no sap com el pot ajudar perquè ell creu que no té cap problema.

Quan hem de fer un canvi en la nostra vida, quan hi ha algun problema que hem de modificar, ens cal primer de tot estar preparats.

Primer hem de saber que tenim el problema, després hem de valorar si val la pena canviar la nostra conducta per solucionar el problema i després ho hem de fer. Un cop fet haurem de pensar com mantenir-la i com aconseguir estar preparats per si tornem a recaure en el problema inicial.

Això que acabem d’explicar i que ens sembla tant evident, son les etapes que  recorre  la persona i que els psicòlegs James Prochaska i Carlo DiClemente,  van definir com les “fases pel canvi” i és aplicable a moltes addicions.

Les fases són les següents:

Precontemplació: En aquesta fase no sabem que tenim un problema, no en som conscients.  En aquests casos per molt que et diguin que has de canviar la conducta no ho faràs perquè no ho creus necessari.

Contemplació: Comences a examinar els pros i els contres del canvi.  En aquest cas ja saps que tens un problema, però encara no fas res per solucionar-lo.  Simplement comences a pensar-hi.

En aquest cas si algú et vol ajudar t’anirà bé que t’ajudi a descobrir els avantatges que podràs aconseguir si canvies.

Preparació: Ja acceptes que tens el problema, però no saps com afrontar el canvi. T’ajudaran si t’orienten i t’ensenyen els diferents camins que pots agafar per suprimir la conducta.

Actuació: Disposes d’un pla concret per  abordar el problema i canviar. Cal doncs marcar-te un objectiu concret i fer-ho en un temps determinat, uns 6 mesos.  Els que t’envolten et poden ajudar a mantenir aquest canvi al llarg dels dies.

Manteniment: A partir dels 6 mesos que ja has canviat la conducta es considera que comença aquest període, en el qual es importantíssim que t’ajudin a anar recordant els objectius que t’havies marcat i el pla que estàs mantenint.

Més tard s’ha afegit la recaiguda com una fase que es pot donar i que s’ha de tenir present per tal d’estar preparat.

La persona va passant per les diferents fases com en una espècie d’espiral. En alguna d’aquestes fases es pot recaure i pot ser que es torni endarrere (es pot retrocedir una fase o més). És important saber-ho i estar preparat per tal de no desanimar-se. La majoria de les persones aprenen de les seves experiències en les recaigudes.

Comparteix

Hi ha quatre errors típics en la manera de respondre davant una situació que comporta tensió:

Bloqueig:
- Conducta: cap, quedar-se paralitzat
- Pensament: A vegades no hi ha un pensament clar, la persona es queda amb la ment en blanc, d’altres s’envia automissatges ansiògens i repetitius: “haig de dir alguna cosa” “i ara què faig?”.
Aquest tipus de resposta sol causar una gran ansietat i és viscuda com a quelcom terrible i insuperable.
L’ interlocutor la interpretarà en funció del seu estil de pensament: “quina barra, es queda mirant sense dir res”, “qui calla otorga”,…

Sobreadaptació:
- Conducta: respon en funció del que creu que és el desig de l’altre.
- Pensament: atenció centrada en l’altre persona: “si li dono la meva opinió s’enfadarà”, “voldrà que l’hi doni la raó?”.
És molt comuna de les persones submises.

Ansietat:
- Conducta: tartamudeig, suor, retorçament de mans, moviment estereotipats, …
- Pensaments: “m’ha enganxat”, “i ara què dic?”. La persona dóna ràpides instruccions respecte a com comportar-se, però aquestes solen portar una gran càrrega d’ansietat.
Aquest tipus de comportament pot anar des d’una resposta correcta que afronta la situació amb ansietat, fins a un bloqueig que no permetrà a la persona pensar res.

Agressivitat:
- Conducta: elevació de la veu, cops de porta, insults,..
- Pensament: “ja no aguanto més”, “això és insuportable”, “a veure si es pensa que sóc idiota”,… poden utilitzar qualsevol frase desafiant.
Aquesta conducta a vegades, segueix a la d’ansietat. La persona es sent ansiosa, té la necessitat d’explotar i de sortir airós de la situació.

Font: La asertividad. Olga Castanyer

Comparteix

Incident de Kitty Genovese: A finals dels anys seixanta una dona jove va ser brutalment assassinada quan tornava a casa en un barri de Nova York. Mentre un sol home atacava i apunyalava a Kitty Genovese durant uns quaranta-cinc minuts, va haver 38 testimonis que van presenciar l’incident des del començament fins al final sense fer res. Els testimonis no eren psicòpates ni sàdics que gaudissin amb el sofriment dels altres, eren persones normals, veïns de la dona. Només un d’ells al cap de mitja hora va trucar a la policia.

Explicació:
Els psicòlegs socials van analitzar el perquè tots aquests testimonis no van ajudar. Van arribar a la conclusió que si no era per causes de la personalitat (que ja hem dit que no), era per variables de la situació i com les interpretem quan ens troben en elles.

Un dels factor que influeix en donar la teva ajuda es la quantitat d’observadors, com més gent hi ha observant la situació menys ajuda rebrà l’afectat. A aquest efecte es diu “efecte de l’espectador” un procés de decisió que es produeix a la ment de l’individu i que fa que ajudi o no ajudi. Quan hi ha més d’un observador es produeix una difusió de la responsabilitat (cap d’ells se’n sent responsable).

Segons Latané i Darley (1970) diuen que hi ha 5 passos consecutius, i que cada un desemboca o be en el següent o be cap a la no intervenció depenent del que decideixi en cada cas :

L’individu es troba davant de la situació:

S’adona que el que passa es alguna cosa anormal? (Si és que no l’individu no actuarà. Si es que sí continuarà en el punt 2).

Ho interpreta com una emergència ? (Si és que no l’individu no actuarà. Si és que sí, continuarà en el punt 3).

Assumeix la responsabilitat d’intervenir? (Si és que no l’individu no actuarà. Si és que sí continuarà en el punt 4).

Es considera capacitat per ajudar? (Si és que no l’individu no actuarà. Si és que si continuarà en el punt 5)

Pren la decisió d’intervenir.

Font : Psicologia social-Uned (J. Francisco Moral y C. Huici ) (M. Moya, E. Gaviria, M. López-Sáez, E. Noúvilas)

Comparteix