El facebook és una web de xarxes socials que et permet contactar amb amics i coneguts que potser feia anys que no veies. Des que es va obrir al públic ha estat tot un fenomen i en poc temps va passar a ser una de les webs socials més importants i amb més de 110 milions de membres a tot el món.
No només pots trobar amics i coneguts, contactar amb persones amb interessos similars, fer negocis, trobar parella, jugar i compartir fotos, sinó que fins i tot periodistes utilitzen el facebook per buscar contactes, el servei d’inteŀlligència secret britànic busca gent per reclutar i ja s’han plantejat fer-ne una peŀlícula.
Tot i així, el facebook no s’ha salvat de tenir detractors. El fet de contactar per internet amb els amics fa dubtar de la veracitat d’aquestes amistats, també sembla que alguns competeixin per tenir el màxim de contactes possibles o, es titlla als usuaris de narcicistes. Aquest últim es basa en un estudi fet a la Universitat de Geòrgia on van passar uns qüestionaris de personalitat a 130 usuaris de Facebook i van analitzar el contingut dels seus perfils online. Uns observadors sense entrenament també van mirar els perfils i van dir en quin grau els hi semblaven narcicistes o egoïstes.
Els resultats van mostrar que el número d’amics i comentaris en el mur (lloc on escriure comentaris) que una persona tenia al seu perfil correlacionava amb com de narcicista es mostrava. Aquesta visió narcicista seria similar a com de narcicista és la persona en el món real, formant nombroses relacions però superficials amb els altres. Aquests, també són més propensos a tenir fotos de perfil glamoroses o “autopromocionals” mentre que altres tendeixen a la foto ràpida.
Sigui com sigui, el que està clar és que el Facebook s’ha convertit en el fenomen de la temporada que no té ni edat, ni sexe, ni cultura.
Fem públics els resultats i les conclusions del Qüestionari que FirefoxCAT i Psico-ajuda vam penjar per saber el tipus de persona que utilitza els diferents navegadors web.
Tot i que la nostra intenció era publicar els resultats el juny, ens hem vist incapaços de processar tota la informació, crear els gràfics i treure’n conclusions fins avui. Per això des d’aquí demanem les nostres disculpes.
Amb una participació de 166 internautes, a continuació s’exposen les conclusions que n’hem extret. (més…)
La diputada al Congrés, Lourdes Muñoz Santamaria basant-se en el baròmetre del CIS de febrer va analitzar les diferències entre homes i dones segons l’accés i l’ús que fan d’Internet.
Va observar que hi ha una diferència d’un 14,6% entre la utilització d’Internet entre homes i dones, i que el motiu pels qual la dona no l’utilitza és perquè no en sap.
Continua explicant que Internet és un espai d’oportunitats per a les persones, per la qual cosa és molt important que la dona arribi a tenir accés en igualtat de condicions que l’home per tal que pugui disposar de les mateixes oportunitats, i proposa que cal dedicar més esforços per aconseguir-ho.
En un altre article publicat a Europapress la coordinadora i professora titulada de la UIB de l’àrea de Psicologia Social, Victòria Ferrer, va admetre que l’ús d’Internet en les dones és diferencial donat que els homes l’utilitzen per l’oci i quan ho necessiten, mentre que la dona desconeix els recursos que li pot oferir Internet.
La tecnologia no és la responsable del nostre estil de vida, sinó un instrument que utilitzat de forma indiscriminada pot tenir efectes no desitjats per la nostra salut.
Segons ells la tecnologia (Internet, banda ample, iPods, etc.) són un conjunt d’instruments que utilitzem les persones per a les nostres activitats diàries.
Nosaltres escollim la informació i els mitjans necessaris per a dirigir la nostra activitat personal i laboral, i per tant som nosaltres mateixos que ens marquem la pròpia xarxa dinàmica de relacions.
Els canvis en l’estil de vida de les persones no depenen tant de la tecnologia sinó de com utilitzem aquesta tecnologia. Destaquen que la necessitat de fer 3 o 4 feines en paral·lel provoca una pressió que desemboca en un sentiment d’insatisfacció i frustració. La persona se sent incapaç de controlar-les per la qual cosa intenta utilitzar dispositius d’última tecnologia per superar aquesta situació.
Conclouen que el que s’ha de perseguir es intentar ajudar a la persona a tornar a aconseguir el control de la pròpia vida asserenant l’estil de vida. Només així es podran utilitzar totes les possibilitats que li ofereix la tecnologia i obtenir el màxim rendiment personal.
En un post anterior Pateixes tecnoestrès? es va esposar una visió diferent, la tecnologia era la causa que ens provoca aquesta pèrdua de control.
Perdem el control i per això intentem buscar solucions en la tecnologia?o pel contrari és la tecnologia que ens fa perdre el control? Hem obert un tema al fòrum.
Segons un estudi fet per Jakob Nielsen els internautes llegeixen un 28% de les paraulesescrites en una web. 25 segons és el mínim que un internauta fa servir per llegir una pàgina web. A part, cada usuaris es deixa 4,4 segons més per cada 100 paraules addicionals.
Jakob Nielsen va observar els hàbits de 25 usuaris i com utilitzaven els navegadors. Un dels problemes d’aquest estudi és que han realitzat la prova amb internautes que tenien un coeficient intel·lectual per sobre de la mitja, per la qual cosa la seva velocitat de lectura era més alta.
Segons l’estudi l’hipertext és la forma més utilitzada a l’hora de navegar. L’hipervincle supera inclús els botons de navegació de la web.
La tercera característica més utilitzada és el botó d’anar enrere amb el qual pots anar a llocs que anteriorment has visitat.
De totes maneres es pot concloure que els visitants no llegeixen gaire i es dediquen a “comprendre el diseny de les webs i les caracteristiques de navegació així com buscar imatges”
A Psico-ajuda hem preparat el segon test. Aquest cop és sobre l’addicció a la xarxa. El podeu utilitzar per avaluar-vos vosaltres mateixos. Consta de 15 preguntes amb resposta de 0 a 3. Segons el total de la puntuació que obtens et mostra el grau d’addicció a la Xarxa, des de baix, lleu, moderat, intens o extremadament intens.
El grau de precisió i fiabilitat no queda garantit, però et pot servir a tu mateix perquè t’adonis que alguna cosa no funciona.
Si amb els teus propis esforços per superar aquesta situació no obtens resultats i et sents atrapat, és el moment d’anar a veure un especialista o si més no, fer una consulta privada.
A l’Hospital Universitari de Bellvitge s’ha posat en marxa un projecte de creació dels primers videojocs amb finalitats terapèutiques per intervenir en determinats trastorns mentals i d’altres patologies.
El projecte que s’anomena Playmancer a European Serious Gaming 3D Enironment s’inscriu en el marc dels anomenats “Serious Games” concepte que es refereix a aquells jocs d’ordinador amb unes finalitats que van més enllà que les purament lúdiques, com per exemple els de tipus psicològic, educatiu, etc. Hi participen 10 investigadors de cinc països, de l’Hospital de Bellvitge participen el Dr. Fernando Fernández Aranda, coordinador de trastorns alimentaris i la Dra. Susana Jiménez Murcia, coordinadora de la Unitat de joc patològic, com a responsables dels aspectes clínics.
Amb aquest projecte es volen desenvolupar jocs que puguin formar part de les eines terapèutiques per intervenir en alguns trastorns. Concretament un videojoc que serveixi com a eina en algun trastorn de l’alimentació i de l’addicció patològica al joc.
Els jocs tindran un entorn gràfic de realitat virtual en tres dimensions, i els prototips estaran a punt el proper mes de novembre, data a partir de la qual es podran començar a recollir els primers resultats.
A la revista Muy interesantees comenta l’efecte que està provocant la tecnologia en tots nosaltres:
Imaginem un adult que està treballant a l’ordinador, que mentrestant rep un correu electrònic, li sona el mòbil, l’agenda electrònica l’avisa d’una reunió, té una vídeo conferència programada, etc.
Segons Larry Rosen, professor de psicologia de la Universitat de Califòrnia, s’ha d’aprendre a posar uns límits per tal que sigui ell qui controla a la tecnologia.
Hi ha una àrea del cervell que s’ocupa de controlar les multiaccions. El cervell utilitza uns mecanismes o bifurcacions que ajuden, en el moment que calgui, a distreure temporalment la nostra atenció, a concentrant-nos en una altra de les activitats que es presentin, de manera que després podem tornar a la primera tasca sense cap problema.
Quan hi ha sobrecàrrega el problema és que aquestes feines s’emmagatzemen fins que el cervell troba un bon moment per tornar-les a treure (normalment es a la nit).
Ara imaginem a un jove de 18 anys, que està a l’ordinador, té connectat el messenger on està mantenint 3 converses a l’hora al mateix temps, està escoltant música, buscant informació per un treball de l’institut, copiant un CD, li sona el mòbil, de lluny està mirant la televisió i té una revista de cotxes oberta que també està fullejant.
Aquest jove està actuant com si tot això fos normal. Ell ja s’ha criat d’aquesta manera i no el sorprèn estar fent mil coses a l’hora.
Segons diu Rosen, en el seu llibre “Tecnoestrés”, aquesta multiactivitat provocada per les noves tecnologies dificulta la concentració. El cervell es fa addicte a l’excés d’activitat i fa que sigui incapaç de concentrar-se en una de sola. Diu que algunes persones es tornen tant immerses en la tecnologia que corren el risc de perdre la seva propia identitat,
Per tant voldrà dir això que la nova generació que puja pot fer moltes més coses que nosaltres a meitat de temps? Millorarem en el rendiment, encara que potser es baixarà una mica en la qualitat a l’hora d’executar diferents tasques? O tot això només voldrà dir que els joves ja s’estan criant amb “tecnoestrès”?.
Abans de començar voldria que em perdonessin els experts, hauria d’haver fet un treball de camp com en Toni Ibànez&Emma Piquer en el seu llibre “Loracle imminent“. Cal dir, però, que he comptat amb la col.laboració de membres del fòrum del Racó Català que m’han ajudat a fer aquest post (hi ha comentaris fets per ells), a tots ells el meu agraïment.
La intenció inicial era fer un post sobre l’exhibicionisme, però després de consultat per Internet vaig trobar que aquesta paraula es relacionava amb un altre tipus d’exhibicionisme. D’aquí va sorgir l’interès d’averiguar si hi pot haver alguna similitud entre l’exibicionisme tradicional i el que es fa a través de la xarxa :
En Valentí té 25 anys, fa un any que està vivint amb la seva parella, però ja va tres vegades que quan discuteixen, surt de casa i se’n va a la porta de la Universitat. Quan veu una noia que va sola se li posa davant i li ensenya els genitals. Les tres vegades que ho ha fet, les noies espantades han marxat corrents. Ara, però, cada vegada més sovint s’adona que està pensant com tornar a trobar una noia sola per tornar a repetir l’escena.
L’exhibicionista com a parafília, generalment no té intenció de tenir cap activitat sexual posterior, moltes vegades el que vol és sorprendre i espantar, obtenint una sensació de domini. Normalment comença a actuar abans dels 18 anys. l’hi passa en períodes de crisis emocionals. Si voleu més informació podeu consultar elmundo.es.
La qüestió és, amb el cibersexe, pot existir aquesta sensació de domini que obté l’exhibicionista tradicional? Aquest plaer que sent quan s’exposa davant de les noies ensenyant els seus genitals, es pot experimentar o ho experimenten també les persones (siguin nois o noies) davant d’una càmera web?
El cibersexe (trobada sexual virtual entre dues o més persones connectades a través de la xarxa) però , no busca la submissió de l’altra, hi ha un contacte voluntari amb la persona i no només es basa en el sexe :
“Existeix aquest sentiment de dolor o d’alegria en un mateix, quan l’altra persona t’escriu i davant la pantalla veus que t’està demanant ajuda, veus que t’explica les seves preocupacions que ni als seus amics mes íntims els hi diria. Ets part de les seves vides. En un període de temps aconsegueixes establir una gran amistat amb elles fins al punt d’arribar al cyber sexe”
Aquest descripció ens mostra un cibersexe diferent a la simple relació que s’establiria per obtenir plaer a través de la xarxa, perquè encara que és l’objectiu pel qual s’inicia la relació, no és l’única. En molts casos s’està buscant una interacció més profunda amb la persona, s’intenta trobar algú amb qui compartir sensacions molt intimes:
Quan s’aconsegueix que una altra persona et faci exhibicionisme per la webcam és com un premi ja que t’ho has treballat durant una bona estona.
Per tant, sembla, que no hi ha cap relació entre el cibersexe i l’exhibicionisme com a patologia, donat que la tecnologia és un mitjà i no una finalitat. Serveix com a pont a través del qual ens permet tenir accés a una sexualitat diferent de la convencional, però acceptada per les dues parts, mai imposada per una de les parts (volem pensar que tots estan mantenint contactes de forma voluntària).
Per una altra banda, s’hauria d’analitzar si realment aquesta relació a través del cibersexe es gaire diferent a la convencional o una eina més, donat que mentre s’està intentant aconseguir plaer a través del cibersexe no s’està fent res més que imaginar el que estarien fent amb sexe real.
Mireu el video, és curt i simpàtic (el cibersexe té aquests riscos!!!!!)
La diputada al Congrés, Lourdes Muñoz Santamaria basant-se en
La tecnologia no és la responsable del nostre estil de vida, sinó un instrument que utilitzat de forma indiscriminada pot tenir efectes no desitjats per la nostra salut.
