L’especialista en addicions Philip Hopley, doctor del Priory Hospital a Londres, diu que “la major preocupació és quan els problemes relacionats amb el sexe s’etiqueten com a addicció quan de fet és un problema de control d’impulsos. Què constitueix un sexe normal, promig o saludable? No hi ha un límit recomanable per als adults com per exemple l’alcohol”.

El psiquiatra Phillip Hodson aclara que en lloc d’addicció s’hauria de parlar de mania o compulsivitat, no d’addicció.

Font: depsicologia.com

Comparteix

On tenen el punt G els homes? Es troba a l’interior del recte a uns 5 centímetres de l’anus, a la paret que dóna a la bufeta i a tocar a la pròstata. Estimulant aquest punt, la pròstata, un òrgan glandular que es troba davant del recte, augmenta i millora la seva funció, que és produir i secretar el líquid amb el qual surten els espermatozoides.

Com s’estimula el punt G? molts homes no estan disposats a provar l’estimulació d’aquest punt G de manera interna, sobretot per tabús que posen en dubte la seva masculinitat, però una altra forma d’estimular-lo i de manera externa és pressionant o fent un massatge a la zona del periné, és a dir la zona que va des de l’anus fins als testicles.

Què produeix l’estimulació d’aquest punt G? Orgasmes més intensos, amb una excitació més forta, i com a conseqüència de tot això es milloren les relacions sexuals.

Font: Informació sexual

Comparteix

A Wikinoticia han publicat aquest comentari a l’estudi que va fer la psicòloga Meredith Chivers de la Universitat de Queens, Ontario, Canadà per analitzar què els agrada i què no els agrada a homes i dones en relació al sexe.

Meredith Chivers va preguntar a homes i dones què els excitava i després ho van mesurar objectivament. Els homes van coincidir, però les dones van demostrar excitar-se amb coses que segons elles no les excitaven.

Va demanar a un grup de dones i un altre d’homes que miressin una sèrie de vídeos en un ordinador. Els va mostrar:

• Un vídeo amb simis tenint relacions sexuals.
• Vídeos d’homes i dones tenint sexe, tant heterosexuals com de lesbianes i d’homosexuals.
• Vídeos d’homes masturbant-se, dones fent el mateix,
• Homes caminant nus per la platja i dones fent exercici.

Els subjectes de l’estudi eren tant heterosexuals com gais. Mentre miraven els vídeos, es mesurava la seva excitació d’una forma objectiva (es mesurava els genitals tant dels homes com de les dones, que estaven connectats a sensors per saber si efectivament estaven excitats o no) i subjectiva (se’ls hi demanava que votessin què els interessava i què no).

Els resultats van ser els següents:

Els homes, van respondre coherentment amb el que van experimentar físicament: els qui eren heterosexuals es van excitar amb les escenes de sexe heterosexual i amb les lesbianes, mentre miraven dones masturbant-se i fent exercici. Ni es van immutar davant les altres escenes. Els homosexuals es van excitar en un patró oposat. Cap es va interessar sexualment en el vídeo dels micos bonobos.

El mesurament objectiu i la resposta subjectiva dels homes va coincidir.

Amb les dones va ser tot diferent, la resposta física no va coincidir amb l’opinió que van manifestar:  sense importar si eren lesbianes o heterosexuals, van demostrar estar excitades quan veien homes amb homes, dones amb dones i dones amb homes. Es van excitar més al veure les dones exercitant que als homes nus a la platja. I el seu flux sanguini va pujar ràpid al veure els micos tenint relacions.

Quan se’ls va demanar que diguessin el que els agradava subjectivament, gairebé no van coincidir en res: les dones heterosexuals van dir no excitar-se al veure lesbianes, si bé la seva vagina no va dir el mateix. En mirar als homes homosexuals també van dir no interessar-se. I al veure sexe heterosexual van reportar estar més excitades del que realment estaven.

Les lesbianes per seu costat, van manifestar estar excitades quan apareixien dones en la pantalla, però no si només apareixien homes, malgrat que la seva vagina no hi estava d’acord .

I tant heterosexuals com a lesbianes van dir no sentir-se gens excitades al veure els simis bonobos.

A Wikinoticia atribueixen aquests resultats a la indecisió de la dona a l’hora de definir-se, aquest és el comentari que fan:

El mateix Sigmund Freud es va preguntar fa molts anys: “La gran qüestió que mai ha estat resposta i a la qual no he pogut respondre, malgrat 30 anys d’investigació sobre la ment femenina, és què desitgen les dones?” Pel que sembla ni les dones saben el que volen.

Des de Psico-ajuda hi veien un altre explicació. El desacord entre el que realment senten les dones i el que diuen que els excita només s’explica perquè la societat encara no està preparada per a què les dones manifestem obertament el que sentim sexualment parlant. Hem de continuar lluitant perquè això deixi de passar (podeu opinar en el fòrum de Psico-ajuda).

Font: Wikinoticia, TNYT

Comparteix

Cada vegada que bec em sento eufòric, content, més segur de mi mateix. Estic molt “agut” amb els meus amics, noto que tothom s’ho passa millor amb mi i m’ajuda a adreçar-me a les noies.

Però quan vull tenir relacions sexuals no reacciono com a mi m’agradaria. Em dificulta l’erecció.

L’alcohol té efectes oposats: per un costat et provoca eufòria i desinhibició, però per l’altra hi ha descoordinació motora, alteracions, confusió mental, etc. que provoca en els nois dificultats per aconseguir l’erecció i l’orgasme i en les noies dificultat per la lubricació, per la qual cosa la penetració fa mal i també costa més arribar a l’orgasme.

L’exposició a l’etanol (molècula orgànica de l’alcohol) provoca desinhibició i eufòria. Es pensa que aquests dos efectes son la base, i que actuen com a reforçants positius, és a dir, aquests efectes fan que la persona que en pren vulgui repetir i tornar-ne a prendre en altres ocasions.

Però aquesta exposició continuada produeix dependència. Les fases d’exposició aguda a l’alcohol són les següents:

• Fase d’excitació: Apareix els primers cops que es pren alcohol, i es caracteritza per l’eufòria, la facilitat d’expressar els sentiments, la pèrdua de les pors. A mida de prendren de forma habitual pot ser que la persona ja no passi per aquesta fase i salti a la següent.
• Fase hipnòtica: Hi ha un augment en la concentració d’etanol en sang, i  es van instaurant manifestacions com descoordinació motora, alteracions de l’equilibri i deambulació, confusió mental, parla pastosa i incongruent, irritabilitat, etc.
  Durant aquestes dues fases és quan es sol produir l’accidentalitat i la persona es més conflictiva socialment (baralles, agressions físiques i verbals)
• Fase anestèsica: Si es continua bevent alcohol es produeix una pèrdua de la consciència, dels reflexes, apareixen dificultats respiratòries arribant a un estat de coma.
• Fase bulbar: Quan la intoxicació alcohòlica avança fins el punt de la pèrdua de funcions en el bulb raquidi podent produir-se una parada cardiorespiratòria i la mort de la persona.

El que pretenen molts bevedors es poder controlar i estar sempre a la fase anomenada d’excitació, però això no és possible: l’efecte de la mateixa quantitat d’alcohol és diferent, un dia s’estarà en la primera fase, però un altra es passarà a una de les altres fases amb el perill que això comporta. No és fàcil adonar-se que s’està arribant a nivells perillosos.

Cal reflexionar quan es donin aquestes situacions:

1. Quan es comença a dir “jo ho deixo quan vulgui”
2. Quan es necessita fer una “copa” per estar més obert amb la gent.
3. Si  al matí es té ganes de beure.
4. Si la família o els amics et retreuen que beus massa.
5. Quan es fa servir l’alcohol per treure un neguit, tensió o per ajudar a adormir-se.
6. Quan un mateix té la impressió que es beu massa.

Bibliografia: Psicobiologia de la drogadicción – Dr. Emilio Ambrosio 

Comparteix

El comportament sexual compulsiu mai s’havia considerat com una addició, encara en l’actual DSM IV tampoc (a afectes de diagnosi es considera conducta “hiperactiva sexual” o “compulsiva sexual”). Però avui dia, ja s’estudia com un trastorn similar a les altres addicions (alcohol, droga, etc.).

Segons Goodman (1997) el comportament sexual compulsiu és una forma de comportament sexual on el patró característic és l’error en el control del comportament sexual, encara que les conseqüències destructores siguin per a la persona que la pateix o per als altres, és a dir encara que aquest comportament perjudiqui a un mateix o als altres no es pot deixar de tenir-lo.

Si el comparem amb l’addició a d’altres substàncies, hi ha moltes semblances:

• El desordre típicament comença a l’adolescència i segueix un curs crònic.
• És continua mantenint el comportament encara que les conseqüències siguin perjudicials.
• Des del punt de vista subjectiu de la persona hi ha una gran preocupació, una excitació mentre s’està preparant l’activitat.
• Provoca ansietat i l’alteració de l’humor per culpa del comportament creant un sentiment de pèrdua de control.
• S’experimenta tolerància donat que el comportament es repeteix, i la potència per produir efectes de reforçament positiu tendeixen a disminuir.
• S’experimenta també el fenòmen d’abstinència amb una disconformitat psicològica i/o física quan el comportament es discontinu.
• Hi ha tendència a la recaiguda és a dir retornar als patrons destructors del comportament després d’haver aconseguit un període d’abstinència o control. Queden afectats aspectes de la vida de la persona donant prioritat al comportament inadequat.
• Afectació en la relació d’aquests individus amb els altres i amb ells mateixos, incloent-hi l’autoestima, essent ells el propi centre, etc.
• I es produeix un reconeixement de l’addició com l’ansietat, pèrdua de control, tolerància i abstinència característic en l’addició sexual així com també a l’addicció a les altres substàncies.

El tractament es pot seguir amb teràpia psicològica tant grupal com individual. Es treballa conjuntament amb el sentiment de culpa, el malestar que provoca la perdua de control, l’ansietat. Però davant de tot ha d’existir la voluntat de la persona de reconeixer que ho pateix i voler intentar recuperar-se.

Comparteix

Continuant amb el post Mites sobre la sexualitat en l’home exposem ara els mites sexuals sobre la relació de parella segons Labrador (1994) amb un petit comentari en cada un d’ells:

• Sexe o relacions sexuals volen dir coit. La resta són conductes substitutives, i fins i tot aberrants. Qualsevol altra cosa que no sigui el coit no compte. No vulguis arribar ràpidament al coit i abandonis la resta de conductes que l’envolten perquè a part que són molt complaents, pot ser que això faci no acabis de gaudir completament.
• Donat que l’única relació complerta és realitzar el coit, aquest s’ha de fer sempre que es tinguin interaccions sexuals. Tots els contactes físics han d’anar guiats al coit. Prova de tenir relacions sense realitzar el coit, ja veuràs que la satisfacció que obtindràs serà igual de bona.
• Ni l’home ni la dona poden dir mai que “no” al sexe. Quants cops no hem sentit l’excusa del mal de cap (fins hi tot un li va regalar a la seva parella una caixa d’aspirines per aquest mal de cap tant “freqüent”). És tant difícil dir-li a la teva parella que no en tens ganes? Si veieu que la cosa és molt freqüent haureu de posar-hi remei, però si simplement és algun cop, no passa res, avui tu, demà jo.
• El sexe ha de ser sempre natural i espontani: pensar, parlar o llegir sobre el sexe trenca aquesta espontaneïtat i per conseqüència fa més difícil gaudir del sexe. No t’ha passat mai que tens una temporada que no et ve de gust tenir relacions? sempre trobes una excusa o altre per anar allargant-ho. Doncs en aquests períodes és molt bo parlar-ne amb la parella i fins i tot mirar junts alguna pel·lícula, o llegir algun llibre junts que us ajudarà a tornar a agafar les ganes que havíeu perdut.
• És un error tenir fantasies sexuals durant les interaccions sexuals, en especial durant el coit. Les fantasies sexuals ajuden a incrementar les ganes de tenir contacte sexual amb la teva parella i a millorar-les.
• Si dues persones s’estimen han de saber com gaudir del sexe junts. Cal que la parella parli del que a cada un li agrada o li desagrada més.
• En la relació sexual cada un coneix instintivament el que la seva parella pensa o vol. No et sentis culpable per no saber-ho, millor parla-l’hi i pregunta-li el que li agrada.
• Una bona relació sexual requereix un orgasme. Aquesta pressió que hi ha de sempre voler arribar a l’orgasme moltes vegades cohibeix a les parelles i fa que el contacte sexual no sigui del tot relaxat. Aprèn a gaudir encara que no s’arribi a l’orgasme. Si no és avui, serà demà.
• El sexe només és bo si els dos arriben a l’orgasme al mateix temps i de forma conjunta. El procés d’excitació d’un i de l’altre membre de la parella pot ser que no es produeixi al mateix temps, per la qual cosa és molt normal que l’orgasme s’aconsegueixi a diferent moment. Simplement cada u ha d’acompanyar a l’altre fins que també l’aconsegueixi.
• Si el sexe funciona bé, llavors anirà bé la relació de parella. Quan en una parella el sexe està funcionant correctament, la parella es manté molt millor, però no és només aquesta condició la que cal perquè funcioni una parella.
• Existeixen certes regles absolutes i universals sobre el que és “normal” i el que és “anormal” en el sexe. T’agradaria fer certes accions amb la teva parella que penses que no son normals? Has de tenir present que si no hi ha lesions i la teva parella també li agraden, endavant, simplement n’heu de parlar.

Comparteix

• L’home sempre està disposat i vol tenir interaccions sexuals.
• L’home no pot expressar els seus sentiments a la seva parella sexual.
• L’home sempre s’excita quan es troba en una situació sexual, per tant si en una situació que socialment s’ha assenyalat com sexual no s’excita es perquè “és anormal” o “no funciona bé”.
• Quan un home perd la seva erecció és perquè no troba a la seva companya sexualment atractiva.
• El sexe requereix una bona erecció (quanta més millor). Per tant l’home que no aconsegueixi bones ereccions no té capacitat sexual i mai més serà un company sexual adequat.
• Un penis petit, si segueix resultant petit després de l’erecció no serà capaç de proporcionar plaer a la dona.  Son necessaris penis com més grans millor.
• Quan un home te una erecció és perjudicial que no l’utilitzi per a tenir un orgasme quan abans millor.
• La masturbació és físicament dolenta i moralment bruta i destructora per a qui la practica.
• Tot home ha de saber com donar plaer a una dona (inclús des de la primera relació).
• El sexe s’ha de produir per iniciativa de l’home. L’home sempre ha de portar la “veu cantant” en el sexe (iniciar-lo, dirigir la relació, decidint amb qui, etc).
• Les dones sempre esperen que l’home els hi proporcioni un orgasme cada vegada que es produeixi una interacció.

Esteu convidats a participar en el Fòrum i opinar: L’home una màquina sexual?- Mites sobre la sexualitat

Dibuix: Ricardo Fumanal

Comparteix

Arrencant des del punt de partida que l’homosexualitat no és una malaltia ni cap desviació o perversió, s’han formulat diferents teories sobre el seu origen:

TEORIES BIOLÒGIQUES pretenen explicar el seu origen segons factors etiològics de naturalesa orgànica.

Si la causa és genètica (Kallman (1952): l’homosexualitat és innata i el seu origen està en els gens. L’estudi fet per Kallman a uns bessons així ho volia confirmar (44 parelles monozigòtiques i 51 dizigòtiques), aconseguint un resultat del 100% en els monozigòtics i un 25% en els dizigòtics). Cal dir però, que aquest estudi ha tingut moltes critiques pel mètode utilitzat per la qual cosa aquests resultats es posen en tela de judici.

En altres estudis posteriors s’han obtingut resultats que també anirien cap aquest camí, però cal agafar-ho amb molta prudència donat que es segueix sense poder separar-ho de la influència ambiental.

Si la causa és hormonal Els que defensen aquesta posició opinen que serien els nivells hormonals els agents responsables de l’orientació sexual.  Els homes i les dones tenim diferents nivells tant d’hormones sexuals masculines com femenines en ambdós casos, i una descompensació en el nivell d’aquestes hormones podria provocar l’homosexualitat.

Per tal de provar aquesta afirmació s’han fet nombrosos estudis però els resultats que es van obtenint son contradictoris i ara per ara no es pot afirmar que el nivell d’hormones després de la pubertat sigui el factor determinant de l’homosexualitat

Segons Dorner (1976) i col·laboradors l’heterosexualitat en l’home i l’homosexualitat en la dona serien la conseqüència d’una exposició elevada d’andrògens prenatals donant un patró d’organització cerebral masculí. Per la contra l’homosexualitat en els homes i l’heterosexualitat a la dona seria el resultat d’una baixa exposició d’andrògens prenatals donant un patró d’organització cerebral femení.

Encara que no hi ha una gran evidència empírica, això no significa que s’hagi de desestimar aquestes hipòtesis biològiques com a possibles factors predisponents però si que no s’han d’agafar com a únic factor responsable.

Si és Neuroanatòmica (Le Vay (1991) les causes de l’homosexualitat es trobarien en alguna característica de les diferents estructures del cervell, i concretament en l’àrea de l’hipotàlem. Els estudis per demostrar-ho han rebut nombroses crítiques sobretot de metodologia, a part que com s’ha dit aquestes diferències trobades en el cervell poden ser una conseqüència i no la causa de l’homosexualitat.

Conclusió:  Per ara no es pot afirmar que l’homosexualitat o l’orientació sexual, sigui determinada ni per factors genètics ni hormonals ni tampoc neuroanatòmics. Si que poden col·laborar a predisposar per tal que interaccionin amb altres factors, molt possiblement de tipus psicosocial.

TEORIES PSICOLÒGIQUES pretenen explicar l’homosexualitat com adquirida i marcada per uns factors de l’entorn de la persona o del propi aprenentatge:

Les Teories psicodinàmiques (Freud, 1905) donen la importància a les variables intrapsíquiques. Parteixen de la base que tot ésser humà té una disposició bisexual congènita i que a través de les diferents etapes es va orientant cap a una única sexualitat hetero o homosexual. Si les condicions psicosocials son les establertes, es culmina amb l’elecció heterosexual. Si pel contrari les condicions no són les adequades es produeix una alteració o retard en el desenvolupament provocant l’elecció homosexual.

Aquesta teoria ha estat molt criticada i s’ha posat en dubte la seva validesa. D’aquest moviment, però, cal nombrar l’estudi fet per Bell (1981) on segons els resultats obtinguts es pot afirmar que els nois que van créixer amb mares dominants i pares dèbils tenen la mateixa probabilitat de ser homosexuals que els que haguessin crescut en ambients familiars ideals.

Les Teories conductuals (Bandura, 1969, Saghir i Robins 1973) destaquen el paper de les variables socials com a agents causals de l’homosexualitat). Des d’aquesta teoria s’afirma que la sexualitat al nàixer té un impuls neutre i que es va modelant a mida d’experiències que s’aprenen. Aquest aprenentatge té el seu origen en la imitació i en les contingències en el reforç de la pròpia conducta.

L’interès dels seguidors d’aquesta teoria es determinar quan i quins són els factors o experiències específiques que produeixen aquest aprenentatge de l’homosexualitat:

- Hi ha els partidaris que l’aprenentatge es produeix en la infància, en les moments d’identificació sexuals.  En investigacions més actuals s’ha tractat d’analitzar l’associació entre el comportament de gènere i l’homosexualitat. Bailey i Zucker (1995) segons el resultat d’un estudi diuen que la majoria d’homes i dones homosexuals no han mostrat  característiques pròpies de l’altre gènere durant la infància.

- D’altres pensen que és en la preadolescència i adolescència quan es determina el desenvolupament. Són les primeres experiències sexuals o bé per ser massa aviat o pel grau de satisfacció amb que s’han viscut (Feldman y MacCulloch 1971; Saghir y Robins, 1978) les que provocarien l’homosexualitat. Segons l’estudi d’aquests últims investigadors, si les manifestacions de la sexualitat apareixen durant la preadolescència, etapa on es produeix la identificació amb els valors masculins i on el paper del pare del mateix sexe juga un paper molt important es produeixen les condicions adequades per a que es produeixi l’erotització de l’homosexualitat.

De totes maneres cal dir que no es pot afirmar que hi hagi una relació causa-efecte entre aquests fets. Tal com diu Soriano, 1993-1996 la presa de consciència de la pròpia homosexualitat tendeix a ser prèvia a l’inici de la conducta sexual amb altres persones, per tant ha de ser prèvia a les primeres experiències sexuals.

Encara que les dades no avalen el plantejament que l’homosexualitat ha estat apresa, aquesta hipòtesi ha tingut moltes implicacions no només socials sinó clíniques.

Vistes les diferents teories per explicar l’homosexualitat, el que es pot afirmar actualment es que no té una única causa que invariablement la determini.

Font: Origen y causa de la homosexualidad Dra. Sonia Soriano Rubio

Comparteix

Comparteix

Un grup d’investigadors alemanys van estudiar les conseqüències que provoca l’escassa activitat sexual i van arribar a la conclusió que tenir poc sexe porta a tenir-ne cada vegada menys ganes fins arribar a que es converteixi en una part insignificant de la teva vida.

Ragnar Beer de la Universitat de Gottingen va fer una enquesta a 32.000 persones entre homes i dones, i va obtenir els següents resultats : el 36% dels homes i el 35% de les dones que deien que tenien sexe no més que una vegada a la setmana compensaven les seves ganes, treballant extra. Per contra les persones que en tenien com a mínim 2 vegades a la setmana sentien menys ganes de treballar.

Beer continua explicant que l’energia sexual que no troba sortida ha de ser desviada cap a alguna forma i generalment es posa al servei de l’activitat laboral. Aquesta activitat laboral extra mica en mica va ocupant part del seu temps reduint encara més el temps per al sexe, comportant un deteriorament de la vida sexual i de les relacions de parella.

Nota: Potser el teu cap desitjaria que no tinguessis sexe. Seria la manera d’incrementar la teva activitat laboral!!!!
Font : Psicologia.com

Comparteix